Riu amb mi
Projectar. Somniar. Desitjar. Canalitzar la voluntat, dirigir les passes cap a un destí concret que has imaginat ple de llum, d’aigua fresca que corre, de nens que juguen.
Expectatives posades en bells projectes que et fan moure les rodetes de l’ànima. Posar-se a caminar amb fe i perseverança. Creure en la bondat de l’objectiu, estimar les petites recompenses que de mica en mica, com petits dàtils caiguts de la palmera dels teus oasis, van arribant.
Sí, és bell i ajuda a viure pensar que sense il·lusions justament no podriem viure, i per això reinventem un cop més, cent cops més, els que calguin, el sentit dels nostres dies.
Però després arriben, inevitablement, els moments en què la fruita que cau de l’arbre és raquítica, minsa, i per acabar-ho d’arrodonir el cel, de sobte, s’ha fet gris, d’aquell gris fred que sempre acompanya un vent incòmode.
Res de nou sota el sol. Vells cicles per a vides noves, tan noves com antigues, repeticions d’un paper etèrnament únic.
Adonate’n, petit gra de pols en el vent, adona’t que tot el que t’hagi pogut passar és tan vell com la història dels que et van precedir.
Per això riu. Riu amb mi. Mira enrera i riu. Mira endavant i riu, que el teu riure tenyirà de llum el més gris dels teus dies.
Riu, però no amb aquell riure cínic que com la serp tan sovint ens ve a temptar. Riu amb la senzillesa de la bondat dels nets de cor. Riu mentre et reinventes, mentre tornes a posar en marxa les rodetes de l’ànima, mentre projectes un nou horitzó de color blau.
I busca la mà més amiga per fer el nou tros de camí que només a tu t’està esperant.
Riguem junts… jo com a mínim ho necessito.
Doncs som-hi: Risoteràpies Efímeres, S.A.
Riure és molt sa.Quan rius de veritat t’adones que tot el que et passa a la vida passa a un segon pla i el més important en aquell precís moment és riure.En aquest moment concret ets feliç.
Per cert, molt bonic el text.
Gràcies, Cristina.
A riure, a viure.
RIURE I SOMRIURE
És ben clar que no és el mateix riure que somriure. Riure és esclat, és connexió amb el súmmum del benestar de l’ànima. És difícil dir d’algú que riu que no és, si més no en aquell moment, feliç.
L’esclat d’una rialla, quan aquesta és pura i sincera, sol ser involuntari. Alguna cosa ensa fa saltar les molles de l’alegria i riem.
I somriure… segons com un somriure té més mèrit que una rialla. Per somriure cal sempre voluntat de donar a qui tenim davant una gota de franquesa, un petita guspira de proximitat. Hi ha somriures alegres, somriures còmplices, somriures nets, somriures tristos, però tots ells són una mà estesa a qui et mira. Suposo que un somriure mai no pot ser egoïsta, perquè sempre somriem a algú, per a algú. Sí, podem riure amb algú, però no és condició. En canvi, és impossible somriure i que ningú no es beneficïi d’aquest petit gest de l’ànima.
Avui un noi m’explicava que a l’Índia -país que coneix bastant- la gent et mira als ulls sempre, i et somriu constantment.
Sento llàstima -ho sento, és el sentiment que ara em domina- de la gent que no sap somriure. Quants no n’hi ha en aquestes nostres latituds occidentals… Un rostre que no somriu és el rostre d’una ànima buida.
Demà somriuré, perquè sé que en l’ànima meva encara hi ha molt per donar.
Se’ns poden buidar mil coses, però si us plau, ue no se’ns buidi l’ànima.
Un somriure per a tothom.
Jo no he vist mai riure al meu pare, és l’home que somriu
Entro a visitar a un vell amic i resulta que m’estava esperant amb la tassa de xocolata calenta a taula i feia tant que no en prenia!!… Ha estat tan perfecte, que no m’hi vull quedar gaire estona. De reüll he vist una rata.
Alegria, l’hi has dit tu que avui tornava?
Però, però, però… no m’ho puc creure!
Corro a preparar-le litres i litres de xocolata, i tu ves preprant llargues estones perquè has de compensar tot el temps que has estat fora.
Que bé, de dbò, que bé.
M’ha agradat, això del “vell amic”.
Va, corre, que la xocolata es refreda.
Tenim molt a parlar, encara que no t’ho creguis.
[...] Jaume Duran que m’ha donat la benvinguda sense saber-ho amb un text preciós que ha titulat “Riu amb mi”. He deixat els seus blocs fent clics desesperats per què ja se que m’hi enganxo amb una [...]
Reprenent l’activitat « Siono dit això a Febrer 22, 2008 a 9:48 am |
SíoNo, jo no li he dit res a ningú, de fet ni jo mateix sabia que tornaves… penso que tot és una casualitat i en Milan Kundera ja ho deia a “La insoportable levedad del ser”: ¿Pero un acontecimiento no es tanto más significativo y privilegiado cuantas más casualidades sean necesarias para producirlo?
La SíoNo no sé si s’ho creurà però en aquest temps d’absència seva també ens ha portat una mena de melanconia i baixada moral als dos, oi?
Bé, jo segueixo passant per aquí a veure si em deixeu alguna engruna de melindro i algun culet de suïs.
Bon cap de setmana!
[...] blog de Jaume Durán que me ha dado la bienvenida sin saberlo con un texto precioso que ha titulado “Riu amb mi”. He dejado sus blogs haciendo clics desesperados porque se que me engancho a ellos con una [...]
Retomando la actividad. « Siono dit això a Febrer 22, 2008 a 3:43 pm |
Alegría, tens tota la raó, a la Siono l’hem trobat molt a faltar. I que tu hagis anat venint tant a mi m’ha animat molt a seguir endavant amb el blog.
En fi, ones positives