Alegria, l’hi has dit tu que avui tornava?

És ben clar que no és el mateix riure que somriure. Riure és esclat, és connexió amb el súmmum del benestar de l’ànima. És difícil dir d’algú que riu que no és, si més no en aquell moment, feliç.
L’esclat d’una rialla, quan aquesta és pura i sincera, sol ser involuntari. Alguna cosa ensa fa saltar les molles de l’alegria i riem.
I somriure… segons com un somriure té més mèrit que una rialla. Per somriure cal sempre voluntat de donar a qui tenim davant una gota de franquesa, un petita guspira de proximitat. Hi ha somriures alegres, somriures còmplices, somriures nets, somriures tristos, però tots ells són una mà estesa a qui et mira. Suposo que un somriure mai no pot ser egoïsta, perquè sempre somriem a algú, per a algú. Sí, podem riure amb algú, però no és condició. En canvi, és impossible somriure i que ningú no es beneficïi d’aquest petit gest de l’ànima.
Avui un noi m’explicava que a l’Índia -país que coneix bastant- la gent et mira als ulls sempre, i et somriu constantment.
Sento llàstima -ho sento, és el sentiment que ara em domina- de la gent que no sap somriure. Quants no n’hi ha en aquestes nostres latituds occidentals… Un rostre que no somriu és el rostre d’una ànima buida.
Demà somriuré, perquè sé que en l’ànima meva encara hi ha molt per donar.
Se’ns poden buidar mil coses, però si us plau, ue no se’ns buidi l’ànima.
Un somriure per a tothom.