Espaguetis

 

Gràcies pel dinar, amic.

Molt bons, els espaguetis. Molt ben trobat el punt de cocció de la ceva. Més d’un pensarà “ja veus, uns espaguetis”. I què? Ben bons que me’ls has fet. Menjar senzill, casolà. Econòmic, encertat. Meló de postre. Cafè -tallat curt de cafè per a mi-, cigarret i sobretaula.

Gràcies per escoltar. Per comprendre, per no jutjar. Per no donar el consell que no et demanen, potser perquè no hi ha, a vegades, consell possible.

Jo també t’escolto, i entenc que el que et passa és, fonamentalment, desencoratjador, decebedor. Són coses que destrempen molt, però ja n’hem ballat unes quantes, d’aquestes, potser més tu que jo, així que no em preocupo més del que cal. Cada dia surt el sol, i surt per a tothom. I de sobte, quan menys t’ho esperes, apareix el raig de llum.

Permet-me el detall escatològic: també, de sobte, quan menys t’ho esperes, apareix la crisi: els intestins tenen aquestes coses, i no hi ha més remei que suspendre la conversa un instant per anar a expulsar la bèstia. Et sona, no?

Res, reprenc el fil. O recapitulo, més ben dit.

Que res, que gràcies per compartir, bàsicament. Pels espaguetis. Per haver-me trucat, pel dinar i la xerrradeta. Pels tocs d’ironía impagables. Només et volía dir això.

No sé, m’he sentit amb ganes d’escriure-ho. Fa dies que penso que dec posts. Posts, textos, com se li vulguin dir. En dec molts. I estic trigant a pagar els deutes, ho sé. Dec molts posts, i encara que dient això pugui semblar que els dec a molta gent en realitat els dec a un grup força petit de persones. Potser caben en els dits d’una mà. Ja arribarà el moment, segur.

Entretant, uns bons espaguetis per anar passant. 

 

~ per jaumeduran a Juliol 1, 2008.