Constato que l’editor de textos de WordPress em fa la punyeta i no em deixa visualitzar el que escric, ni modificar el tamany de lletra, ni res. No s é si als altres usuaris els passa. En tot cas, em sembla que ho preguntaré a en Ferran Mir, el blogger de WordPress amb qui encara guardo un petit fil de relació.
El text anterior ja no va sortir publicat com jo volia. A veure si hi ha solució o què.

Dijous 29

Destaca un mitjà de comunicació que el 2011 ha estat un any de manifestacions, un any de resposta social; es parla de “resposta massiva” fins i tot han dit “el 2011, el món surt al carrer”. Personalment, crec que és mentida, i que se’n fa un gra massa. A Europa, en termes relatius, ha sortit molt poca gent al carrer, encara que en termes absoluts es puguin comptar per milers; han sortit a fer, fonamentalment, soroll desarticulat, a fer una puntual rondinada piulada pel twitter, filmada amb una handycam, i després tots cap a casa a veure’ns per la tele de plasma. No, no tinc la sensació que s’hagi revolucionat res, que s’hagi capgirat res, ni que s’hagin viscut moments històrics ni que s’hagi solucionat res. Seguim vivint instal·lats en confort de sempre, en la dolça precarietat mental acumulada durant tant temps de confondre oci, inactivitat i drets, i flotant en la paradoxa que d’aquest enorme error no se n’hagi derivat cap retrocés en el benestar material. No s é, segons com em desconcerta sentir parlar tant de crisi econòmica i tant poc d’una altra mena de crisi.
A vegades sembla que els periodistes de les noves fornades -dels vuitanta ençà- no hagin estat educats en el rigor, o en els referents seriosos, i que sovint desvirtuïn la realitat, no pas per mala fe ni per perversitat, sinó per deformació generacional. Fa la sensació que, si els born in the sixties -i seventies- expliquen una història, ha de ser, per definició, sensacional, donat que ell són -som- la generació sensacional que la viu i l’explica.

Per cert, els manifestants de les places àrabs s’han jugat la vida i han donat un tomb a moltes situacions. Ara, deixeu-me ser escèptic: no sé si serà per a millor o per a pitjor. L’ombra de l’islamisme plana, i des de la meva perspectiva, un -isme amb un prefix religiós és sempre un retrocés. Però en fi, ells sabran el que els convé. Els occidentals hauríem d’aprendre a mirar el que passa a la resta del món amb una mica de distància. Prou feina tenim a solucionar els nostres problemes.
……………………

Un ambaixador rus a París, a finals del segle dinou, que apareix a la novel·la El cementerio de Praga, del gran Umberto Eco, diu:
“Es necesario un enemigo para darle al pueblo una esperanza. Alguien ha dicho que el patriotismo es el último refugio de los canallas: los que no tienen principios morales se suelen envolver en una bandera, y los bastardos se remiten siempre a la pureza de su raza. La identidad nacional es el último recurso para los desheredados. Ahora bien, el sentimiento de la identidad se funda en el odio, en el odio hacia los que no son idénticos. Hay que cultivar el odio como pasión civil. El enemigo es el amigo de los pueblos. Hace falta alguien a quien odiar para sentirse justificados en la propia miseria. Siempre.”
Em fa l’efecte que no s’equivoca gens.

Paraules Efímeres, 23 de desembre de 2011

Valgui aquest text com a Nadala per desitjar a tots els amics i amigues que veniu a llegir unes festes plenes de felicitat i sobretot ben carregades d’il·lusió per al camí que encara ens queda.

Feia més de dos mesos que no escrivia aquí. Per ser més exactes, feia més de dos mesos que no escrivia ni aquí ni enlloc. I això que havia dit alguna vegada que no volia deixar passar més d’un més entre text i text… i ara s’havia obert un esvoranc de més de dos mesos, un esvoranc prou gran com per amenaçar la integritat d’un projecte com aquest, que amb el temps ha anat perdent força, però que, havent publicat avui, demostra mantenir unes mínimes -i dèbils- constants vitals. Igualment, publicant avui, es frena l’espantosa amplada de l’esvoranc, que aquí quedarà i que ningú recordarà si és que de nou torno a trobar el temps per dedicar a aquesta finestra des de la qual ara miro i des de la qual em mira algun amable lector.

Em resulta familiar el plaer que experimento mentre escric, ara, tot això. És bo que no en perdi la noció ni l’il·lusió.

Dissabte 6

Londres

Potser Londres ja no és tan inhòspit i s’ha tornat més welcoming. En qualsevol cas la quantitat de turistes, avui a Trafalgar Square és espectacular, malgrat el dia ennuvolat, gris i semiplujós. Hi ha gent de tot el món, però crida l’atenció la gran quantitat de turistes angloparlants, americans, australians i de la resta de la Gran Bretanya. Londres conserva la seva històrica vocació de Centre del Món, una forta personalitat de dama de ferro que no flirteja per agradar ningú sinó que fa del compliment del deure la seva principal virtut i la seva única font de felicitat; és, malgrat haver fet una mica més de cas al seu turisme, una reina perpètua que mira orgullosa un món que encara comanda.

A banda d’aquesta essència inalterada, Londres continua tenint una ment conformada pels negocis i permanentment atreta pel morbo dels successos més sòrdids. En un noticiari de la BBC no hi esperis trobar més que la borsa, les finances, els valors, l’economia com a plat principal; un succés per acompanyar (tràgica mort d’un teenager a mans d’un os polar durant una excursió escolar a l’Àrtic) i un postre que consta d’alguna informació sobre la Premier League o algun inacabable partit de cricket.

Dilluns 30

De vegades, entre nosaltres hi ha abismes. I algú de nosaltres, per aquest abisme, pateix. Pot ser que aquest algú decideixi unir les dues ribes, jugar-s’ho tot en un salt; tornar a parlar, refer un pont. Però el salt és al buit, no ho oblidem, és inevitablement al buit si el que volem és salvar l’abisme que ens distancia. Fem el salt, moguts per la fe que, a la meitat, des de l’altra banda ens allargaran la mà i no ens deixaran caure. Però és només fe. Qui sap si el buit no ens engullirà, sota la mirada indiferent de qui ja no vol que existim; és la mort existencial, la més dolorosa, la que se sent quan darrera del meu “hola” no ve el teu, sinó el teu silenci, la teva esquena, la mirada que tot ho converteix en transparent.

Per exposar-te a aquesta mort també s’ha de ser valent, i pensar que el risc està justificat pel tresor que guanyaràs i que de nou tindràs.

El Burgo de Osma, poble singular, amb catedral, al cor de la província de Sòria, al bell mig d’una Castella ampla, lenta, tranquila, catòlica, allunyada. De lluny crida l’atenció el campanar de la catedral, ric, treballat, gòtic, que inevitablement porta a pensar en la Giralda de Sevilla. També El Burgo de Osma fou en el seu dia un enclavament musulmà, i no seria extrany que l’antic minaret esdevingués més tard el nou campanar cristià, conservant quelcom de l’essència oriental. Tot el poble recorda altres llocs: lleugeres traces del Madrid antic, de la Sevilla històrica. Hi ha quelcom en les cases, en la forma de construir, que apareix sota un denominador comú: potser la fusta com a element constructiu, molt present en les estructures. El Burgo, Madrid i Sevilla són, de totes formes, punts molt allunyats en la geografia, però ben agermanats en la història d’una Espanya molt activa en el passat dels seus regnes cristians. El cas és que, fent una divisió molt a l’engròs, hi ha clarament un sabor peninsular fet de terra endins, de sol, de calor, vertebrat pels rius i els camps; al costat d’aquest, n’hi ha un altre que poc hi té a veure: el sabor mediterrani, fet d’uns altres colors, d’una altra sensualitat i d’uns altres horitzons, talment com dos móns diferents. Dos móns d’entre tantíssims altres que existeixen.

Dimecres 3

Des d’un lloc calmadament anònim, Buitrago, al nervi principal de l’Occident europeu. Directament des dels camps de blat de Castella a Londres, urbs perpètuament convençuda de ser la capital del món.

A Biutrago veuries créixer els teus fills gronxats pel vol de la cigonya, dins d’uns marges mentals purs i potser limitats; a Londres veuries els teus fills córrer i competir, en la certesa que no hi ha límits mentre tinguis clar que hi ha molt a guanyar. I també molt a perdre, tant que potser la opció de rebentar un aparador i emportar-te per la cara unes bambes cares acabi sent superior a la teva fortalesa moral.

A Buitrago cap islamista, cap jihadista vindrà a posar-te cap bomba. A Londres cada dia milers de ments hostils somien fer-la servir d’altaveu, de caixa de resonància, a cop d’explosió, de les seves reivindicacions carregades d’odi i de frustració.

 La única forma de tocar moltes tecles és tocar-les repartides en el temps; com una melodia dispersa i discontínua, mai com un acord; que la natura només ens ha dotat de deu dits i els acords que sovint volem tocar consten de quantitats monstruoses de notes.

Tot això ve a propòsit de la necessitat d’espaiar el temps d’intervenció en aquest bloc que tan amablement esteu llegint. Vull dir que si estem per mil projectes, s’endarrereix la constància d’escriure. Però només s’endarrereix, atenció: l’escriure, l’escriptura, és com el verí que, un cop t’ha posseït, et manté sota el seu poder per sempre més, et condiciona i et marca les passes futures. Sempre escriuré, ho sé. Sempre. I en la mesura que pugui, ho faré aquí, poc, molt, no ho sé, però mentre les plataformes de comunicació cibernètico-digitals es mantinguin com fins avui, mentre Internet no peti o es col·lapsi -que tot arribarà, segurament- aquí sentiré la necessitat d’explicar alguna cosa. A dia d’avui, aquest ja és un bloc de llarg recorregut. Està a punt de complir quatre anys. Un rècord en un temps en què les coses no duren res perquè aviat ens cansem de tot. Les paraules, aquí, hi continuaran sent efímeres tot el temps que pugui estirar la seva efimeritat. I per cert, no canviaré ni l’aspecte del blog, ni la foto, ni res. Material per als arqueòlegs de l’any 4000.

L’únic que em replantejaré serà tornar a alternar un text en català i un en castellà, com venia fent sempre fins que recentment, sense adonar-me’n, publico els textos exclusivament en català.

…….

M’he apuntat a la moda dels dietaris? Estic copiant?

20, dimecres

No m’agrada el rap. Vull dir això dels rappers. I justament avui tot tendeix al rap, a la recitació, al ritme de màquina, al so prefabricat d’unes bases que et venen amb un programa informàtic que te’l compres o te’l baixes d’internet. És la fi de la melodia, i és la mort de l’harmonia. És un exponent més de la simplicitat, de l’empobriment en què tot va caient. La música, evidentment, no se’n podia escapar. I a sobre, el rapper té la pretensió de considerar-se músic, i ja molta gent et discuteix quan els dius que un rapper no canta.

Això ve a tomb d’una publicitat de televisió de la marca de cerveses San Miguel, en què un rapper recita no sé  quina matraca mentre va passejant per Berlin, Istambul, Londres i Barcelona. M’indigna la presa de pèl d’aquesta lletra, que té la barra de dir, més o menys, que “somos un todo en movimiento”, “ciudadanos de un lugar llamado mundo”com si realment poguessim estar orgullosos de formar part d’un conjunt, d’un teixit que batega en un mateix sentit perseguint una mateixa il·lusió. Res de més fals: som una cultura individualista, descohesionada, sense meta col·lectiva, i per tant no és honest que la publicitat ens hipnotitzi amb ritmes tribals i amb un rapper recitant una ficció que ni és ni serà, al pas que anem. Però ai, ja se sap, que les ficcions sempre dónen rèdits… i que en definitiva estem parlant d’un anunci publicitari, que no busca un compromís amb la veritat sinó que busca el teu euro i el meu.  

Hi ha, doncs, una altra etapa en què la vida ja no és un constant meravellar-nos. Creiem que ja ho sabem tot, i per això no esperem res del dia que comença, i se’ns apaga la lluïssor de la il·lusió en els nostres ulls. Apareix la por i el càlcul, i oblidem que la vida és bella perquè se’ns ha oblidat donar-nos, obrir el cor i la paraula, trucar al timbre de casa teva i preguntar-te si vols baixar a jugar.

Hi ha, però, persones que tenen per costum caminar descalces per l’asfalt del temps present, i per això, si t’hi fixes bé, veuràs que entre els dits dels seus peus nus hi duen enredada una mica de l’heura del Paradís. Una d’entre mil encara no han donat per mort el record d’aquell temps, i cada dia fan com si encara poguéssin córrer dins dels límits d’aquell jardí. Si les agafes de la mà t’hi acosten, i et diuen “mira”. I amb la veritat que emana dels seus ulls nets, et fan somriure i adonar-te que no hi vam córrer perquè sí.

Paraules Efímeres, 12 de juliol de 2011

]]> http://jaumeduran.wordpress.com/2011/07/12/paradis-perdut/feed/ 2 jaumeduran http://jaumeduran.wordpress.com/2011/06/13/massa/ http://jaumeduran.wordpress.com/2011/06/13/massa/#comments Mon, 13 Jun 2011 18:59:53 +0000 jaumeduran http://jaumeduran.wordpress.com/?p=1179 ]]> Al final Internet acabarà sent un desert, i no per manca de contingut, sinó per excés. De fet, crec que ja està passant. Massa de tot: massa informació, massa opinadors, massa cosmovisions, massa tendències… i al final un magma massa gran. Si algú vol trobar algun rumb definit a internet es perdrà, naufragarà. La raó és que Internet és un àmbit al que tenim accés tots. I tots, el que fem, és desvirtuar el to general i el nivell de les coses. És el síndrome dels nostres temps: tots podem ser tot: comprem-nos una càmera i serem fotògrafs; comprem-nos un blog i serem escriptors.

Sobren veus, sobren lletres, sobra bla-bla-bla, sobra indignació i falten, sobretot, reorientacions i fets, molts fets, carregats d’il·lusió i amb una idea clara de què volem ser quan siguem grans. No de què volem tenir: de què volem ser, i encara diria més: de com volem ser.

Se’ns a ensenyat a adquirir, a comprar, com a pas previ al tenir.

 ……

No et sàpiga greu que critiquin la teva generació. No et sàpiga greu que diguin que és una generació consentida, que avui viu en la perplexitat de comprovar que la realitat no fa honor a la seva condició de centre de l’Univers. No et sàpiga greu: potser tu també penses que arriba un punt en què ja no valen les excuses, i que l’important no és què han fet de tu sinó què has fet tu amb el que han fet de tu. No et sàpiga greu. Per més que els de la teva generació diguin que són “els joves” i que són “el poble” tu saps que venim sols a aquest món, i que igualment d’aquest món en marxarem sols, i que entretant les úniques xarxes que tenen valor són aquelles que fem amb la pell de les mans quan ens les agafem per caminar en un mateix sentit. No et sàpiga greu. També tu pots criticar la teva generació, com jo critico la meva, la que va ensenyar a la teva a mastegar sempre el pa més tou i a creure’s Generació Princesa tot a base de només pintar belles frases en els murals escolars.

No et sàpiga greu. Potser criticar la teva generació és més constructiu, més compromès i més revolucionari que clamar al cel amb indignació i amb les mans com si fossin molinets de vent, d’un vent massa dispers, massa virtual.

……

 De nit, tres porcs senglars, tres. Petits, tanmateix, però amb la seva crua animalitat passejant-se dins dels límits d’aquell àmbit que se suposa que ha de ser purament humà. El xoc de contemplar de prop la bèstia: aquell morro potent, aquell petar de les ungles damunt les rajoles de la vorera. Han furgat unes papereres, unes herbes, un tronc d’arbre. Un mastegava una cosa dura i sorollosa. M’he esperat. No volia passar pel mig d’ells tres amb la meva bossa d’escombraries; no em volia exposar a l’embestida irracional del recol·lector furtiu, violentat, nerviós, que potser ataqui més per dignitat ferida que per perill real. M’he esperat, doncs, i quan han tirat amunt jo he llençat la bossa al contenidor groc tot contribuint a no crear anomalies medioambientals.

Passejant pels carrers de Tavertet em crida l’atenció que moltes cases són del segle divuit, fins i tot n’hi ha alguna del disset. Són cases de pedra, ben conservades. Penso que si hi ha coses antigues per excel·lència aquestes són les pedres. Efectivament, les pedres són antigues i el món és vell, molt vell; nosaltres, però, aquí i ara, som tan joves com mai no tornarem a ser-ne, al mateix temps que el món és, ara mateix, el més vell que mai no hagi estat. És com si diguéssim que avui el món bat el seu propi rècord d’antiguitat.

I tot gràcies al temps, el temps projectat, sempre endavant, com una sageta, com una llança, en la punta del qual hi som nosaltres, els que estem vius.

El Parador de Sau ofereix, des de les seves millors habitacions, una vista damunt del pantà del tot espectacular. La massa d’aigua se’ns apareix emmarcada per capes muntanyoses superposades, de tons vaporosos, violacis, grisosos, blavosos, talment com tramoies del paisatge, com braços de la terra que entren dins l’aigua encalmada, talment com un fiord aillat i solitari. Un fiord que ignora, segurament, que a la seva esquena hi ha -tot just a cinquanta quilòmetres- un Mediterrani lluminós, obert a un món diferent, policromat sota els tons del sud. Ell, el pantà de Sau, és Nord, carregat de tons septentrionals, en amalgama coronada per la brumositat que va i que ve, en forma de filagarses de núvol que van i venen lluïnt la seva espessor, deixant espais de treva per a què alguna ullada de sol ressalti la bellesa essencial de tot el conjunt. Però passat aquest breu lapse, esvaïda la il·lusió efímera, torna el vapor, el misteri i la profunditat.

A l’altra banda del pantà, ben a prop de la presa, hi ha, submergit sota l’aigua, l’antic nucli de Sant Romà de Sau, amb el seu inconfusible campanar romànic. En èpoques de sequera les aigües mostren el conjunt arquitectònic en la seva totalitat, però aquests dies només se’n pot apreciar la punta del campanar, i encara si algú t’ha explicat que es pot veure i t’hi fixes. Això indica que la salut hídrica del territori és bona, i transmet la tranquilitat que quan a l’esquena del pantà de Sau, allà on el mar és blau i l’estiu és xafogós la calor apreti, tindrem una reserva de dutxes possibles per alleujar-nos la incomoditat de les pells enganxoses i les nits difícils.

De moment, des de Sau, el confort de dormir amb flassada i la sensació de privilegi de saber que al matí següent, en obrir el balcó de l’habitació, l’espectacle visual restarà allà, intacte, un pèl diferent, però igual que ahir i que sempre.