I no parem de fer coses, coses i més coses, tant estimulants que ens absorveixen temps i energies. Demà hi ha un nou repte més enllà de la monotonia, i estem contents per la sensació que el que fem té tot el sentit. I són ben variades les places en què juguem, els escenaris en què recitem les nostres odes a la vida, i són ben variats els decorats dels llocs des d’on intentem fer millor el pas dels altres al nostre costat.

I sí, tot això ens fa viure. I agraits n’estem, i esperem que molts anys duri.

Però ara estem cansats. Rebentats. És tard, és de nit i ens hem guanyat a pols el son reparador. Ens esperen els llençols de cotó, la salvífica fase d’inexistència fins que ens tornem a retrobar i a reconèixer-nos, i a rebre el primer raig de llum com a emissari de la il·lusió pel que haurem de fer. Ara estem cansats, contents, però cansats. Per això, malgrat que voldríem que així fos sempre, segurament acabarem preguntant-nos quan arribarà aquell moment en què l’huracà s’amansirà, i a ritme més lent el que de debò ens vindrà de gust serà fer un passeig fins a la font, i mirar-nos els ulls, sense necessitat de dir-nos res.

I acabar pensant que, en el fons, tot allò no eren més que distraccions.

(coda: i si se’ns fa de nit, mirarem si passa algun estel fugaç)

Música per al text: Distractions, Paul McCarney

http://www.youtube.com/watch?v=HcSR3u_uQLQ

No. No. No. No. Que no. No. No.

Que te digo que no. Noooo. No. No. No. No. Que no. Que no y punto. No, y no, y no. No.

No. Lo siento, no. No, no, y no. Es que no y punto. Y punto, que no. No, no, no, no, no, no, no y no. No insistas, no, te he dicho que no. Te-he-dicho-que-no. Que no, y es que no. No, y no, y mil veces no. No.

No.

Bueno, va, sí.

(Primera)

I després de la tempesta s’obre el cel, i torna el blau. I els núvols s’esfilagarsen, per ser presents testimonialment sota una forma indeterminada, tan indeterminada com els destins dels qui els miren. I les aus transiten, amb el seu aleteig desordenat, potser pensant que saben on van. La pau atmosfèrica, això sí, fa caure en l’oblit més extraordinari les turbolències ja passades. I ens sembla que la calma és el dret, és la normalitat; de tan acostumats com hi estem, senzillament.

(Segona)

Hi ha vida als autobusos, als tallers mecànics, rera les enormes carpetes dels petits estudiants. Hi ha vida de veritat en les llars de la vellesa, rera les olles amb cigrons i carn. Vida que busca un demà millor sota una mirada més amable, vida que troba el confort sota la roba dels llits, on les pells es toquen i on el fred de les nits tardorals es manté a ratlla.

Hi ha la petita vida, aliena a les grans batalles, a les mesquines batalles per dilucidar qui té la raó en qüestions intel·lectualment absurdes; espantoses i lamentables carnisseries de  ments que només saben odiar.

Hi ha qui només sap ser feliç sabent que hi ha algú altre més ruc, més ximple, més curt.

Hi ha aquella vida miserable, mentre la vida de debò, la petita, la de veritat, va fent el seu curs amb el cor net i ells ulls sincers.

(Tercera)

I al final, potser l’esforç per guanyar els llorers de la bellesa sigui l’únic que ens faci feliços i dignes, i ens deixi, al final del dia, dormir en pau i amb un somriure merescut als llavis.

Paraules Efímeres, 25 d’octubre de 2009

He recibido una carta de una amable lectora de este humilde blog. Lleva un bonito sello con la imagen de una flor escandinava, y el matasellos es de la oficina de correos de la ciudad de Bergen. Está escrita con bonita caligrafía, y juraría que ha utilizado una estilográfica; quizás una Parker o talvez una Montblanc.

Pese a la amabilidad de su tono y a lo agradable de su presentación, la carta contiene una crítica. Esta tiene que ver con mi último post, el que dediqué al desaparecido grupo Level 42. La crítica va en el sentido siguiente: me dice que en su día -ya lejano- escribí un texto recriminando a otro grupo, The Bad Plus, cierta actitud de exhibicionismo musical ante el público. Según el parecer de mi amable lectora, es la misma actitud que exhibe el grupo Level 42 en el vídeo que ilustraba mi reciente post. Me hace notar que, por una cuestión de coherencia, o no debería haver criticado con tanta vehemencia a los The Bad Plus, o no debería haver ensalzado tanto a los británicos de Level 42, ya que en ambos casos se aprecia una actitud coincidente en el aspecto mencionado.

Bien. Por mi parte, debo decir que aquella crítica a The Bad Plus no venía firmada por mi, sinó por el crítico musical Roberto Oidosfinos, cuya presencia en este mi humilde blog se reduce a aquella única aparición del 20 de noviembre de 2007, fecha ya lejana, por cierto (y más por cierto, que como pasa el tiempo, dos años ya).

Del tal Roberto nada más hemos leído en estas cibernáuticas páginas, pese a su empeño porque le publique algunas más de sus delirantes críticas musicales, naturalmente gestadas desde su más crudo resentimiento ante el éxito de los demás, y por supuesto desde su mal digerido fracaso como músico. Roberto Oidosfinos -ustedes no lo saben- cada semana me envía por correo electrónico dos o más críticas despiadadas a grupos debutantes o consagrados, y por su excesiva crueldad y falta de objetividad me he visto siempre obligado a censurarlas todas, absolutamente todas. Aún así, le dejo abierta la posibilidad de que si algún día es capaz de generar un buen texto de crítica, fundamentado y con algo de interés objetivo para el público en general, podrá mostrarlo al mundo desde este rincón de la red, que no por excéntrico y casi marginal deja de tener lectores cultos y con criterio formado.

Y nada más. A mi amable lectora le remitiré, por cortesía, un texto aclaratorio, escrito de mi puño y letra, cuyo contenido será más o menos parecido al que publico aquí. Si me sigue leyendo desde Bergen -cosa que espero- ya estará en antecedentes cuando reciba la carta, que deseo poder escribir en breve, aunque yo usaré, como siempre, un bolígrafo Bic, mi caligrafía será la típica del zurdo algo inestable, y el sello de correos no sé si podrá ser tan bonito como el que me ha llegado a mi. No sé si tendrá la cara del Rey de España con barba, un perfil de ave pirenaica, o una lagartija de los Monegros. En cualquier caso, veré de qué muestrario de sellos disponen en el estanco de la esquina, y prometo pasar el rato suficiente para escoger el que esté a la altura de la circunstancia.

A los lectores hay que cuidarlos, por encima de todo.

Si l’etiqueta fos funk-rock-pop-jazz-fussion, serien ells.

Si mai s’ha demostrat que l’ofici d’instrumentista -competent amb el seu instrument, s’entén- no està renyit -ni té perquè estar-ho- amb l’èxit artístic i comercial, s’ha demostrat amb ells.

Si una formació en directe podia sonar compacta, sòlida, contundent, estimulant, arrasant -sense trampetes d’estudi, sense monsergues pre-gravades ni altres aixecades de camisa- i sempre diferent, aquesta formació era la d’ells.

Si després dels seus concerts només hi havia dues alternatives: o córrer cap a casa per estudiar l’instrument o deixar definitivament la música, era després d’haver-los escoltat a ells.

Si algú tenia clar que podien incloure peces instrumentals en el repertori sense pensar que el públic s’havia d’avorrir, aquests eren ells.

I a Mike Lindup també li enviaven rams de roses al camerino, que jo ho vaig veure. I Gary Husband suava la samarreta talment com un migcampista a la final de la Champions League, que jo ho vaig veure. I si algú era una bestia d’escenari, menjant-se’l a trossos, aquest era Mark King, que jo ho vaig veure.

I eren ells, només ells, els de més nivell, que 42 és una xifra molt baixa per l’enorme talent que desplegaven.

I si algú estimava la música, el directe i l’ofici de tocar, aquests, un cop més eren ells.

Us recordo, grandíssims Level 42.

http://www.youtube.com/watch?v=rRNvFreaR9s

-El bizcocho lo puedes comprar hecho, y la cobertura la haces tú. Una buena cobertura de chocolate y encima todo de nueces.

-Sí, yo la última vez, ¿sabes de qué hice la cobertura? de chocolate blanco. Estaba de muerte.

-Cobertura de chocolate blanco, que bueno… Yo lo que siempre hago es cortar el bizcocho y meterle una capa de crema. Y si es un bizcocho gordo le meto hasta dos capas, así, bien gruesas.

-Para las capas del medio también queda muy bien la mermelada.

-Sí, alguna vez lo he probado. La de albaricoque le da un toque genial.

-Con la crema lo que combina muy bien son las fresas…

-Las fresas, sí… arriba, cortaditas…

-Y los kiwis…

-Hmmmm..!

-Hmmmmmmmm..!

-Oye, ¿es esta parada o la que viene?

-Creo que ya es esta.

-¿Pico?

-Sí, pica.

Y se levantaron de sus asientos para salir del autobús. Vestían talla grande. Eran jóvenes, redondas, tersas, muy orondas. De cara guapa, rolliza.

Se las veía algo así como… no sé… felices.

L’home-déu, en el seu vol rasant, acaba precipitant-se dins l’abisme del seu fracàs. No s’adona que per sobre seu hi viuen els deus de veritat, indiferents a nosaltres, per als quals no som absolutament res ni ningú. No s’adona que ni tan sols som dignes d’imitar-los. Som el que som, i s’acaba el temps que tenim per descobrir-ho. L’home-déu, foll de transcendència, s’oblida de recollir els fruits de tardor que han caigut dels arbres, seduit com està per un sol tan brillant com inabastable.

Ara vull mirar, i aprendre a veure. Són tantes les capes que la mirada ha de superar abans no arriba al nucli dels batecs reals, que sovint s’equivoca. Deixa’m que miri i sàpiga veure que al capdavall els homes són transparents com les aigues dels llacs.

Presta’m els teus ulls per saber veure la desolació primigènia de no saber a què estem cridats.

Presta’m els teus peus, la nuesa dels quals sap percebre la veritat de l’humus essencial, de l’herba fresca que ha nascut per recobrir l’immens forat d’un tresor que no existia, en una illa que ens hem inventat.

Presta’m les teves mans, i acompanya’m cap al destí final dels meus ossos cansats. Deja’m jeure, i que el temps de debò esculpeixi el somriure final de la meva calavera, demostrant a l’eternitat que ha valgut la pena viure sota l’arc del cel real.

En los años setenta pensaba que no habia futuro, y lo vociferaba a golpe de guitarra eléctrica, que se colgaba a la altura de las rodillas de sus escuchimizadas piernas.

Hoy no cree que este presente sea el futuro de aquel entonces, sinó tan solo la evolución de aquella misma podredumbre, solo que se ha sofisticado, pervertido y maquillado. Johnny Rotten y Sid Vicious aún viven en su corazón; la que ya no vive es su cresta color naranja, socavada por una severa alopecia. Curra de maquetador, y suspira por una prejubilación.

Su hija de doce años, anoche, le pidió pasta para hacerse un piercing en la lengua. Se quedó mirándola, y le preguntó que porqué.

Ella se quedó mirándolo, y respondió, con aquel tonillo repelente de protagonista adolescente de serie televisiva yanki:

-¿Porque me gusta?

-¿Solo porque te gusta? -dijo él.

La cría asintió, con una mueca de asco. Entonces su padre le dijo que lo sentía mucho, pero que no le iba a dar la pasta. Ella le quiso fulminar con la mirada.

-Eres un facha -Le dijo. Y se encerró en su habitación.

Tinc la sensació que entre la legió d’opinadors que escriu a internet s’ha instituit la tendència a l’insult. De les opinions sovint se’n generen polèmiques i controvèrsies, i amb freqüència es cau en el recurs de la desqualificació, l’exabrupte. L’insult. És un fet que no es dóna tant en la premsa escrita, però sí en els forums de debat a la xarxa, als blogs d’opinió o als diaris digitals.

Hi ha opinadors que es mouen molt bé en la dinàmica de l’insult i l’agressió verbal escrita. Desqualifiquen amb una facilitat enorme persones significades, a les quals segurament no s’atrevirien a insultar ni per telèfon ni en persona. Però el semi-anonimat sota el qual s’opera a internet facilita aquesta descàrrega primària d’odi visceral que quasi sempre hi ha sempre darrera de l’insult.

El més curiós és comprovar com certs individus, absolutament proclius a l’insult, llueixen una finíssima epidermis quan són ells els insultats. Hi ha casos d’això que dic en què els insultadors de pell fina son escriptors, suposadament, de primer nivell.

A mi sempre se’m planteja un dubte: és positiu, didàctic o constructiu que l’insultador cobri amb la mateixa moneda? És una forma d’equilibrar les tornes? Si els insults queden impunes o sense resposta, l’insultador, per norma general, no continuarà practicant el seu esport preferit tan ample i com sempre? Per altra banda, hi ha el clàssic argument que diu que qui insulta l’insultador es rebaixa al seu ínfim nivell. D’acord, però no hi ha un dret a la reciprocitat? No ho sé, només m’ho pregunto. Pot ser que sigui cert que tastar la pròpia medicina a més d’un li faci qüestionar-se-la?

Avui llegia que un tribunal ha obligat una empresa a readmetre un treballador que va ser acomiadat per dir “fill de puta” al seu cap. L’argument és que “fill de puta” és una expressió d’us corrent en discussions, i que, donada la degradació social del llenguatge, no es pot considerar una agressió a l’honor, i per tant no és motiu d’acomiadament procedent.

No m’agrada l’insult, ni els qui el practiquen. Una forma d’evitar aquest tema, ben senzilla, és allunyar-se dels insultadors, per no haver de marejar-se un mateix amb el ”i ara què li dic?”

Energía mal canalizada. Zumbido de moscas en nuestros oídos. Un millón de respuestas a preguntas que nadie ha formulado. Cacareo de gallinas estériles. Manos invisibles que no paran de tocarte. El escarabajo, boca arriba, mueve frenéticamente sus patas.