Una llibreta en blanc, per Joan Ollé

Joan Ollé

De tant en tant ens ve de gust o ens sentim apressats a escriure alguna cosa i entrem en una papereria a comprar una llibreta. Una llibreta en blanc és com capbussar-se en un llit amb llençols nets; el que passa és que, a l’escriure la primera paraula, es converteix en una peça d’antiquari, en una llauna caducada. La dependenta em diu: “Endugui’s aquesta, que és la que feia servir Hemingway”. No sé si la venedora havia llegit res de Hemingway, com també ignoro si els turistes que a l’Havana visiten devotament La Bodeguita del Medio o El Floridita saben res del barbut dels puros, els toros i Ava Gardner, o si només han sentit tocar campanes, jineteras i daiquiris.
Comprem Chanel del cinc perquè volem tenir de nòvia Marilyn. Ens prenem un cafè al Gijón perquè se’ns aparegui Valle-Inclán transvestit en morganàtica del rei de Portugal. A París ens congelem a la terrassa de Deux Magots o Lipp perquè quatre existencialistes hi van prendre el vermut, el pèl i el pols a la seva època. Quan algú es passeja en gavardina diem: “Mira, Humphrey”. O Colombo. Bonsai significa Felipe González i mantega el tango anal de Marlon Brando. ¿Ens fascinaria la música de Mahler si no haguéssim mort tots amb el maquillatge escorregut a la Venècia del bell Tadzio? De Perpinyà a Cotlliure hi ha la mateixa distància que del centre del món de Dalí a l’exili de Machado. Tot aquell que crema llibres es diu Hitler o Carvalho, i si prenem Nespresso és perquè li treu el son a George Clooney. Anoto a la meva llibreta, encara impol.luta, que els calçotets han de ser Calvin Klein, les llibretes Moleskine i que tots som una beneïda panda de mitòmans.