Cirurgia existencial (I)

-Quina part del seu cos vol que li intervingui?

-Bé, no exactament del meu cos. Per ser més precisos, del meu organisme.

-Expliqui’s.

-M’agradaria que m’extirpés les dues circumvolucions exteriors del meu cervell. Potser les tres.

-Per quin motiu?

-Perquè són les responsables de la meva infelicitat.

-Continuï.

-Segons he sabut darrerament, a partir de fonts científiques fidedignes, les darreres circumvolucions del meu cervell, com les del seu, són les que em permeten accedir a un estadi superior del coneixement. O sigui, gràcies a aquestes capes neuronals puc saber, per exemple, que visc en un planeta insignificant enmig d’un sistema petit que pertany a una galàxia perduda en un oceà de galàxies aterridorament enorme. El coneixement d’aquest fet em retorna una imatge de la meva existència absolutament insignificant, mínima, més a prop del no-res que del quelcom.

-L’entenc. Continuï.

-Per si això no fós prou, el meu cervell excessivament evolucionat em permet saber que la meva vida està incrustada dins d’un marc temporal finit. En altres paraules, sé que estic condemnat a desaparèixer, a morir, ja m’entén.

-Perfectament. Continuï.

-Aquest volum d’informació converteix la meva existència en un continu interrogatori sobre el sentit del que faig i del que m’envolta. I el pitjor, quan assoleixo alguna satisfacció moral o intel.lectual, quan gaudeixo d’algún plaer físic, quan més aferrat estic a la vida, quan més enamorat estic de la meva història vital, quan més gran és la sensació de plenitud que deriva del plaer de viure, més víctima sóc de les urpades del temor a morir.

-Sembla com si vostè estigués perseguint un cert estatus d’immortalitat. Il.lusori, si em permet.

-No, no, doctor, no em malinterpreti. Sé que en termes purament biològics seguiria sent un ésser mortal, però l’avantatge de la nova situació seria que jo no ho sabria i en podria viure despreocupat. Jo tan sols vull un cervell més senzill, prou senzill com per no enterbolir de transcendència els meus moments de goig. Vull que el plaer de viure s’esgoti en ell mateix. Vull la felicitat pura.

-Veig per on va. La felicitat total en tant que final, sense instància reflexiva posterior.

-Exacte. Jo vull viure el conte de la meva vida, aquest conte meravellós, únicament des de dins del conte, m’entén? No vull ser el personatge que se sap personatge, que quan mira cap amunt pot reconèixer la mà que l’escriu, sabent que està a mercè d’aquesta mà contra la qual no es pot rebel.lar. No sé si m’he explicat prou bé, doctor.

El cirurgià assentí amb tres breus moviments de cap, amb el rostre seriós.

-I bé, doctor, què hi diu?

-Miri, el que li diré va en contra dels meus interessos crematístics, però moralment estic obligat a fer-li notar el següent: l’operació és tècnicment factible, però pensant en el que vostè vol, seria un fracàs rotund. El cervell que vostè desitja té un enorme inconvenient, i és que al ser un cervell simplificat l’impediria gaudir de cap mena de felicitat. Ha pensat perquè? perque tota forma de felicitat que vostè pogués viure no podria ser interpretada com a tal. El seu cervell, senzillament, no en tindria consciència.

-Aleshores, doctor?

(continuarà)

Anuncis

2 thoughts on “Cirurgia existencial (I)

  1. Esperant la continuïtat m’atreveixo a fer una afirmació, que malauradament, sempre he cregut: quan menys es pensa, quant més s’ignora, quant menys se sap, s’és més feliç….va per aquí la cosa?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s