Cirurgia existencial (continuació i final)

-Aleshores, doctor?

-Tal com li ho he dit: li puc extirpar dues, fins i tot tres circumvolucions cerebrals, les més externes, les capes més evolucionades del cervell humà. Les que ens fan tenir consciència de la nostra mortalitat. Les que ens permeten saber que som humans i quin és el nostre lloc a l’univers. Les que donen una dimensió transcendent a les nostres accions i a la nostra vida en global. Però recordi: sense aquestes capes neuronals vostè, quan sigui feliç, no sabrà que ho està sent.

-No hi ha cap altra opció, doctor?

-Em temo que no. Quan un gosset mou la cua perquè és feliç som nosaltres els humans, amb el nostre cervell evolucionat, els únics que entenem la seva felicitat. Ell no. Només la sent, però no n’és conscient. Se’n pot dir felicitat, d’una felicitat inconscient?

-Segurament no.

-Doncs la felicitat del gosset és la opció que vostè em proposa. L’altra opció és no operar. Els seus moments de felicitat seran plenament presents a la seva consciència. Serà feliç i ho sabrà. Amb total plenitut. Però no podrà evitar posar cara a cara la seva felicitat amb la seva finitud. No podrà deixar de plantejar-se el sentit de tot el que fa. I si això l’angoixa, no podrà alliberar-se d’aquest neguit. No hi ha més. Vostè tria.

-Pensava que la ciència m’oferiria alguna altra opció, però ja veig que no. M’adono que la consciència dels humans ve a ser una presó de murs insalvables. Una presó dins la qual tot té un únic sabor agredolç.

-Em temo que té tota la raó.

El pacient sospirà.

-En fí, jo pensava que la ciència em podria oferir alguna cosa, alguna solució, una alternativa més.

-La ciència no el pot ajudar, però potser la filosofia pot. No ha provat?

-Sí. Però la filosofia només m’ha donat consol. I jo vull un remei.

-Doncs lamento dir-li aquest remei no existeix. Si tot el que hi ha no l’ha ajudat, no sé què podrà ajudar-lo.

-Ajudi’m vostè, doctor.

El cirurgia restà en silenci, seriós. Aquell pacient, malalt d’una afectació endèmica a l’espècie humana anomenada “angoixa existencial,” li demanava una solució a un problema que superava l’àmbit de la seva especialitat mèdica i que només podia abordar-se des de l’àmbit de l’existencialitat humana. Però com a humà que era, va mirar d’ajudar-lo.

-Provi de fer el següent: assumeixi que vostè és un ésser mortal igual que jo i tota la resta d’humans del cosmos. Assumeixi-ho plenament.

-Continüi, doctor.

-Un cop assumit que morirà, miri el món que l’envolta, les seves coses, els seus éssers estimats, miri’ls, miri’ls bé com si els estigués veient per última vegada, com si l’endemà ja no els hagués de veure més. Miri cada dia el món i les coses amb la mirada de qui se n’acomiada, perquè sap que està vivint el darrer dia de la seva existència. I si resulta que demà encara és viu, miri el món amb l’alegria de qui veu l’amic que pensava que ja no veuria mai més.

-Entenc, doctor.

-Vostè ha viscut alguna història bonica, bella de debò?

-Sí, certament, potser més d’una i tot.

-Doncs quan n’hem viscut una, ni que sigui una única història bella en la nostra vida, hauríem de pensar que ja podem morir perquè ja hem viscut el que ens tocava viure. I si pel que sigui no morim encara, i l’endemà el cor ens batega i veiem el sol sortir des de darrera les muntanyes, pensem que ja estem vivint més del que ens toca, i acceptem aquesta propina, aquesta bola extra en la partida de la nostra existència, amb tota l’alegria del cor.

El pacient assentía amb el cap. El cirurgià somrigué.

-L’únic remei al mal de viure, estimat pacient, és fer-ho bonic. Hi pensarà?

-Hi pensaré.

 

Anuncis

4 thoughts on “Cirurgia existencial (continuació i final)

  1. Doncs sí, cèrtament difícil. Però si no, què? com tu dius, tallar-se les venes. O si no, no plantejar-se res. Tu pots? Jo no. Demà serà un altre dia. Fem-lo bonic.

  2. Ostres, Alegria, et trobo fins a la sopa!. Ets la pura representació de l’omnipresència a la web… Jo feia clicks per el Dashboard i mira …

    En fi, la felicitat em sembla manipulable. S’ha d’entrenar com ho faries amb un atleta. A diari. L’has de mantenir sempre sota pressió. Si no, decau i es deixa morir perque és vaga i depressiva.

    Quin post més bo!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s