Els teus dofins preciosos

Sabies que avui és sempre avui, tant  si ets  a port com mar endins. Recordes  quan  pensaves  que  el que compta és arribar i que tots els ports es diuen Hel.lena. Recordes com així vas passar tants anys, fins que et vas adonar que cada cop que obries el mapa s’hi havia esborrat un port.

Ara saps que ets mar endins i que no hi ha port amb far ni amb nom antic que et sedueixi.

Però la teva nau encara va. És per tu i només per tu que encara va. Aquest matí has fregat tota la coberta. Has repassat tots els nusos, has apedaçat els estrips de la vela major i has rentat a mà la bandera multicolor mentre et semblava que un lleu corrent marí t’escorava suaument cap a babor, però no n’estaves del tot segur.

I al final, ha resultat que el corrent era tan fort que havia fet variar el teu rumb.

Se t’ha fet de nit, miraràs el cel, i la polar et dirà com de lluny estàs d’on crèies estar, però no et dirà si has de pujar al pont i donar algun cop de timó. Ets tu qui ho decidirà, però potser encara no aquesta nit. Deixaràs coberta i et faràs un cafè a la teva cuina d’abord, que a tu el cafè a la nit no et treu la son. Te’l prendràs i te n’aniràs al llit, pensant que segurament el que de veritat compta és que la nau encara va i que demà tornarà a sortir el sol.

A punt d’adormir-te t’has sobressaltat, perquè t’has recordat dels dofins que amb el corrent havien arribat fins al costat mateix de la teva nau, que havien estat nedant amb tu quasi tota la tarda, i que tota aquella estona han estat teus, els teus dofins preciosos, i que cap al capvespre t’ha semblat que giraven cap a l’est i se n’anaven, i que ara t’adones del molt que els has estimat. T’has aixecat del llit, has pujat a coberta d’un salt i has corregut fins a estribord. Has mirat l’aigua, i els has vist. Encara eren allà, prop del teu vaixell, il.luminats per l’estela de la lluna quasi plena.

Advertisements

12 thoughts on “Els teus dofins preciosos

  1. Has deixat el cotxe i t’has fet a la mar, però segueixo veient el mateix tipus de viatge que al post anterior…

    Tinc un problema amb el teu bloc. Tens una forma d’escriure que em resulta molt… (no sé com dir-ho)… “convincent” i tot just acabo de llegir-te, s’apodera de mi una sensació de morbosa curiositat. Si, i no t’ho perdis. Estic secretament convençuda que ets mestre de secundaria i que acabes de tenir bronca amb la teva dona. Saps allò que l’hi passa a molta gent amb les cançons del Sabina? que creuen que són autobiogràfiques i no és cert? Doncs a mi amb el que escrius tu, em passa quelcom semblant. Estic d’acord amb que és una reacció molt infantil però a mi em diverteix.

    I per què t’ho dic tot això?

    Ah, si, és que m’ha fet gràcia la teva resposta… “No tinc clar que el que explico sigui cert”…

  2. Siono:
    Quan vaig obrir aquest blog tenia clar que no volia que fos el típic aparador permanent d’estats d’ànim en què s’acaben convertint la majoria. Els típics diaris personals on l’autor fa saber al món que feliç que és o que desgraciat se sent per culpa de no sé què. La meva idea era obrir un espai de creació i opinió sobre temes diversos, generals o particulars. El cas és que la vessant d’opinió l’he acabat deixant de banda -potser només la centraré en opinions sobre coses que llegeixi o en cinema- ja que entenc que de bons opinadors ja n’hi ha suficients en els diaris i les ràdios, i que de mals opinadors a Internet en sobren-. Per això m’he anat centrant en la vessant de la creació literària (sense pretansions massa grans, tampoc). I bé, a l’hora de crear és fàcil que la càrrega emocional del suposat creador aflori. I aquí és on entra el que tu dius, la curiositat, el pessigolleig morbós de saber què hi ha darrera la cortina. És normal. La gent som així.
    Quan vaig estudiar teoria de l’art a la Universitat, el professor David Estrada ens va ensenyar que el resultat final de l’experiència artística depèn d’una relació dialèctica entre l’obra i l’espectador, per dir-ho d’alguna forma (aquí no vull tornar a caure en la pretensió de dir que jo creo “obres”, és només una qüestió de noms per entendre’ns ara). Per tant, el que hi ha darrera dels textos, el perfil final de “l’obra” no depèn de què va voler dir el que escrivia sinó de què va entendre el que llegia. Tothom dona per fet que el crit d’Edvard Munch era resultat de la desesperació de l’autor quan qui sap si Munch només volia retratar un personatge que s’ho passava bé cridant “oooooooo” ben fort. És una parida, ja ho sé, però em va bé com a exemple.
    Aquí està la gràcia del tema: voler saber més implica trencar les regles del joc, i quan això passa el joc deixa de ser divertit.
    Suposo que és molt millor tenir clar què et diuen a tu els meus textos més que no pas pensar en la veritat del què he volgut dir jo. Valorar el text en sí mateix, la seva qualitat literària, el seu poder evocatiu, tot això. El text és el protagonista, l’autor no.
    Per altra banda, no perdem de vista que estem a Internet, que és el Gran Regne de la Mentida. Potser jo no em dic Jaume Duran Barquet, ni tinc dofins preciosos, ni sóc res del que aparentment apareix com a propi de mi. Potser tu no ets siono, potser ets siosí, potser no ets una noia sinó un jubilat o un gerani intel.ligent i amb consciència (t’ho dic en to de broma, amb tot el respecte). Forma part del joc.
    Res més, jo no volia que el meu Ego acabés passejant-se per aquí tan ostentosament, però ja ho veus. Potser és que darrerament estic fent massa coses que en un altre moment m’havia promès que no faria, una espècie de “moda de tardor.” Sinó que també sigui mentida tot això que estic dient…
    En fi, “Ego te absorvo, in nomine vita.”
    Una abraçada i segueix venint de visita (rima cutre :))

  3. Això és més fàcil del que et sembla. Fa dos dies, si m’arribes a trucar per telèfon i em preguntes, t’haguera dit que eres l’Adso i que anaves en burret pels camins darrera d’un tal Toni, llegint a l’Eco . Avui ets en Jaume i et llegeixo al mp4 de camí a la feina, estàs casat i t’has emprenyat amb la teva dona… Demà… qui sap? Que si realment m’interessa? Doncs segur que ets un tio molt ferm i la teva mare està molt orgullosa de tu, però no, la veritat és que no m’interessa la teva “vida real” però em fascina el personatge que jo em vaig creant a costa del que escrius. Val, segur que en un altre cervell, la imatge seria més elaborada i els dofins no hagueren acabat suggerint una bronca marital sinó quelcom més profund… i no em penso disculpar per això ¬¬ .

    Però no es boníssim per algú que escriu aconseguir crear imatges al cap dels altres, captivar al lector i tot aquesta mandanga? Doncs la meva resposta anterior, volia dir “Ei, mira, ho has fet!”.

  4. Ei, Siono, no t’havia entès bé. Això sí que forma part del meu “real self”: em costa captar les coses, tendeixo a complicar-ho tot i a dramatitzar en excés. Tot és més fàcil, segur. En això l’encertes de ple.
    Pel que fa als dofins… pobrets meus, si jo t’expliqués…
    Molt bo això del Toni i el burret. Toni, company, si vens per aquí no dubtis a ficar-hi cullerada, per favooooor!
    Doncs res, siono, disculpa’m la obtusitat i gràcies per seguir venint.

  5. A veure, però si al final els dofins hi segueixen sent, fidels a tu, en somni i realitat… per a què tanta mandanga 😉
    Aprofito per trencara aquest moment d’intimitat dels dos, per a fer-vos una aclucada d’ull i una abraçada triple.

  6. No et disculpis i no siguis tan modest. Es possible que al final acabem fent una gran parella, l’una que no sap explicar-se i l’altre que no l’entén … és perfecte… (Repeteixo, jo no em penso disculpar…)

    Si jo haguera dit “Deixant de banda aquest post en concret, tinc un problema amb el teu bloc. En general, el BLOC i la teva FORMA d’escriure, em provoquen tal idea o tal altre”.Llavors no haguessis pensat el que sigui que has pensat… que tampoc ho tinc gaire clar…

    Encara que hi ha una cosa de tot el que has dit que he entès a la primera.: ” Valorar el text en sí mateix, la seva qualitat literària, el seu poder evocatiu,tot això. El text és el protagonista, l’autor no”. Saps que infinitat d’obres perden
    gran part del seu significat si no tenim en compte el marc dins el que van ser creades,(he dit “Obres” i “Creades” … altre cop… “Obres” i “Creades”. Ei, no fan tanta por aquestes dues paraules. Has provat a dir Candymann tres cops davant del mirall? :p )

    En fi, que la situació de l’autor en quant al context social bla bla bla el familiar bla bla l’anímic, bla etc, és importantissim. I a veure com et dic sense semblar un tren de mercaderies que descarrila, que sense tenir en compte el teu propi context o com a mínim el que un s’inventi que és el teu context, el que has escrit dels dofins…per a mi… i és només una opinió …. respectuosa opinió (per que estic d’acord amb la senyora
    Barquet en que ets un tio molt ferm) … emmmm… potser no té gaire sentit… Es això o provar sort i esperar que els lectors trobin una connexió entre el que has escrit i les seves pròpies experiències, que hagis aconseguit desparramar tones de poder evocatiu i ja ho tens tot mastegadet …

    Per demà et prometo sabó. Només sabó.

  7. Ei, Ei, espereu!. Tots quiets que no havia llegit el comentari de l’Alegría (la reina dels tres renglons).Com sempre al mig de la diana.

    Ella diu: “A veure, però si al final els dofins hi segueixen sent, fidels a tu, en somni i realitat… per a què tanta mandanga”

    “FIDELS A TU?” “A TU” Ho veus Jaume? Jo crec que l’Alegría també relaciona al Jaume (sigui qui sigui per a ella) amb el que ha llegit. Si o no? Que ella ens tregui del dubte.

    Ei Alegria, la mandanga és el més divertit … 😉

  8. Seguim marejant la perdiu:
    Siono, tu dius el següent:
    “Es això o provar sort i esperar que els lectors trobin una connexió entre el que has escrit i les seves pròpies experiències, que hagis aconseguit desparramar tones de poder evocatiu i ja ho tens tot mastegadet…”
    Doncs sí, aquesta segona opció m’interessa molt. A mi, personalment, m’encantaria que el lector s’adonés que també té dofins preciosos, i que en algun moment ha tingut por de perdre’ls. Que els meus dofins preciosos són uns que ell també té, i que la meva por de perdre’ls és una por que ell/ella també coneix. Dofins preciosos, metàfora d’allò que no volem perdre (però que inevitablement perdrem). I així, entre tots, anem aprofundint en el que som, i al final “tots” som “un” i potser sí que acabarem tots menjant paella (per a mi amb conill, sisplau, no me la feu a la valenciana amb tantes verduretes).
    Però res, si l’Alegria decanta la balança… doncs “game over.”
    Al final, els que han acabat ben marejats han sigut els pobres dofins. No sé què hi diria a tot això la senyora Barquet…

  9. Ei, ei, ei… hi ha segons quins textos que tot i escrits en primera persona tenen una flaire de ficció, de la mateixa manera que el típic “un amic meu…” sol ser un jo en primera persona. Així que jo no penso res, a mi m’agrada jugar amb les paraules i generalment no escric de manera que els lectors arribin a saber de què va. Crec que visc en un món propi prou surrealista per a que molt poca gent em segueixi el fil.

    Vinga, seguiu discutint que això és molt divertit 😛

  10. Ho sento. (Ara si em disculpo). He tornat a llegir les meves respostes i sí, els pobres dofins deuen necessitar biodramina…quin desordre…

    I Jaume, que escrius molt bé, que tens bon gust per la paella, que per la foto jo diria que tens uns ulls preciosos i que la senyora barquet em cau molt be… (una promesa és una promesa i avui tocava sabó).

    Ufff, quin goig llegir-hos als dos desprès de tota la merda amb la que he ensopegat avui.(Ei, puc dir merda?).

  11. Doncs res, siono, aquí no cal disculpar-se per res.
    I gràcies pels compliments. Em fa molt de goig quan em diuen que escric bé, perquè realment és una meta personal. I pel que fa al sabó… té un perill, i és que és altament addictiu…
    Seguim’nos llegint. Una abraçada virtual.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s