Sandra, mejor que no

Llegué a la playa a eso de la una y media, en ese momento del día en que el sol lo cruje todo. Aparqué mi Honda VFR, me quité los zapatos y andé unos metros adentrándome en la arena hirviente. El mar estaba de un azul pletórico. Había bastante gente. Sonaban los Heavy D. & the Boyz por los altavoces del chiringuito. Aún era septiembre.

En seguida vi a Sandra. Estaba saliendo del agua, y no tardó en verme y acercarse a mí.

Sandra era una especie de Barbie Superestar cruzada con la Spice Girl de ojos azules. Sonreía con muchísimo descaro, pero era amable y ligeramente angelical. Se movía con la seguridad de quien sabe que el mundo siempre percibe de ella su mejor foto.

Al ver mi casco se entusiasmó:

-¡¿Has traído la moto!? ¡Ahora me llevas a dar una vuelta!

Sandra proponía con la desenvoltura de quien está acostumbrado a recibir muy pocas negativas. Se alejó corriendo hacia donde estaban su toalla y su amiga, hurgó en su capazo y sacó un peine de púas anchas. Se peinó bajo la ducha de agua dulce, secó su cuerpo torneado y se colocó un vestido esencial con tirantitos. Volvió con sus sandalias en la mano, resuelta a que el curso de la realidad fluyese de acuerdo con sus antojos.

-¿Nos vamos?

Me miraba con sus ojos de diablilla. Cualquiera le negaba a Sandra uno solo de sus deseos. Pero yo solo había traído un casco.

-Sandra, mejor que no. No es prudente.

-Sí, va, que no pasa nada. A mi nunca me pasa nada…

Me vi montándome en mi Honda, a Sandra detrás, con sus pies en las estriberas y sus brazos rodeando mi cintura. Un haz de sonido travesó mi mente (I’m a Barbie girl, in a Barbie wooorld; having plasic, is fantastic). Di fuego al motor, gas a los pistones, y pronto el carril de aceleración quedó atrás. El tiempo se replegó sobre si mismo y solo existió el ahora. Sandra sin casco chilló de emoción. Vi su pelo liso, bandera de popa al viento, bandera de mi vanidad. Ciento-sesenta, por la Ronda Litoral, ciento-setenta por la Ronda de Dalt, en Sitges podíamos dar la vuelta. Me vi entre carriles, a la altura de Can Caralleu, un Scenic cambia sin avisar, no pasa nada, no le voy a tocar, freno, no le voy a… silencio denso, batido de grises, un chirrido de metal que rasga el pavimento. Me vi de pie en la calzada, y me vi viendo a Sandra, muñeca desarticulada sobre el asfalto caliente, muchos metros atrás, inmóvil, rota, rasgada en rojo, sin cara, sólo un amasijo de sangre y pelo dorado.

-Sandrita, mejor que no.

 

-Sandra, mejor que no. No es prudente.

Me vi llegando a Sitges con Sandra. Sandra y su vestido esencial con tirantitos. Paseo por el Baluard. Hotel Blanca Subur, habitación 103. Sus brazos rodeando mi cintura. El tiempo se replegó sobre si mismo y solo existió el ahora. Un haz de sonido travesó mi mente (I’ll tell you what I want, what I really really want, so tell me what you want, what you really really want). El fuego vino solo y pronto mi flaccidez quedó atrás. Sandra sin DIU chilló de emoción. Vi su pelo liso, estela de luna clara, bandera de mi vanidad. Latidos a ciento-sesenta, ciento-setenta, pronto nos podríamos dar la vuelta. Me vi entre las paredes de mi dúplex en Can Caralleu, dos años después. Un Scenic llega sin avisar, aparca, alguien baja de ese coche, es Sandra, lleva algo en brazos, no me lo puedo creer. Suena el teléfono, no lo voy a coger, no lo voy a… silencio denso, chirrido de dudas. Suena el teléfono, ¿qué piso es? Me vi viendo a Sandra y a una muñequita preciosa de quinze meses, de ojitos azules y pelo dorado. “Dile hola a tu papa.”

-Sandrita, mejor que no.

 

Me miraba con sus ojos de diablilla. Cualquiera le negaba a Sandra uno solo de sus deseos. Pero yo solo me había acercado a la playa a despedirme.

-Sandra, mejor que no.

-Voy contigo.¿A donde nos vamos?

-Sandra, mejor que no.

-Sí, va, que no pasa nada. A mi nunca me pasa nada…

Me vi viviendo en Sitges con Sandra. Sandra y su vestidos esenciales con tirantitos. Paseos por el Baluard. Sus brazos siempre en mi cintura. El tiempo dilatándose insufriblemente sobre si mismo y siempre existiendo el mismo siempre. Un haz de sonido travesó mi mente (now that we found love, what are we gonna do with it?). El fuego se apagó solo y pronto lo bonito quedó atrás. Dos años después me daría la vuelta. Me vi huyendo en mi Scenic sin avisar. Latidos a ciento-sesenta, ciento-setenta. Sandra sin amor lloró de dolor. Me vi viendo su pelo liso, estela de luna clara, recuerdo de mi vanidad.

Sandrita, mejor que no.

 

Anuncis

19 thoughts on “Sandra, mejor que no

  1. Si alguien tiene curiosidad por conocer más detalles sobre la apariencia de Sandra, puede verla en casa de Sir Alsen en SURIPANTA Y NOCTÍVAGA en su post del 11 de octubre. Bien, él sostiene que se llama Jenny, pero yo os aseguro que es mi Sandra

  2. Tu ho has dit, la paraula clau es ABANS.
    Jajaja “pepino” …. Ai senyor, ets un romàntic. :p

    AIXÒ SI QUE ÉS UNA MOTO. (I de la mateixa casa que la VFR)

  3. JAJAJAJAJA
    (I puc tocar el terra amb les dues cames!… )

    L’Alegría torna a dir paraulotes? Marxo al seu blog a veure si ha estat un altre cop la mosca… ups!

  4. Totalment d’acord amb l’Alegria. A més, la Sandra de Suripanta no l’hi va gens al profe. Ni la “jaca” o la “burra” (que serien noms més adients per la VFR, i no “pepino”)

    Val, no volia dir-ho però és que em sembla que estic convertint el que has escrit en un xat de les meves tontades i és lleig. A MI, personalment, no m’ha agradat gaire el que has escrit. El primer desenllaç recorda massa a un spot de la DGT o a una cançó de l’Alejandro Sanz que jo cantava de cria amb les amigues. En segon lloc, no puc recordar a quin bloc va ser però ja vaig veure un “exercici” molt semblant, per lo que m’ha deixat sense allò que m’agrada tant de tu i que, injustament, (ja ho se) sempre et reclamo… originalitat. Aquest cop no m’has resultat creïble perque… perque no. Perque queda patent que no has estat mai lligat per un xulet de platja amb “pepino”…
    😉

    Després del Big Papa Blues (no se’m oblida), d’aquell altre text que basaves en un llibre o una peli (Maia?), el d’aquell home agraït, el d’aquell tipus del Pub, el dels àtoms (boníssim!), fins i tot el de l’estrany viatge en cotxe cap el sud i algun altre que em deixo… és difícil tenir-me contenta. I aquests dos últims … doncs… pssse.

    No t’ho prenguis malament, profe, sóc la teva fan núm.1 després de la senyora Barquet. El que passa és que em tens mal acostumada, em dones sempre cosetes bones i, es clar, jo en vull
    més!

  5. Siono:
    Bé, això comença a agradar-me: no tant de sabó i una mica de canya…
    Pel que fa al que dius del xat, doncs sí, realment ho sembla… però el motiu és que de moment només tu tens les ganes d’aportar coses i jugar una mica amb els meus textos. A mi em resulta divertit, i de fet li dóna una mica de vida al blog (Toni, disculpa, ja sé que tu prefereixes que en diguem “bitàcora”), que de per sí és una mica sosaina. Tinc una mitjana d’unes cinquanta visites diàries, de les quals suposo que unes deu deuen ser lectures. Amb aquestes xifres és normal que cinc, o dos, o un, sigueu els únics que hi digueu la vostra. Tot i que la idea inicial no és reunir una legió de participants sinó simplement mostrar el que escric o d’altres coses a la secció “colateral”.
    Per cert, tu en dius “tontades” però jo en diria, no sé, coses divertides.
    Aquest darrer text em té a mi mateix entre satisfet i insatisfet. D’entrada, desconec aquest altre text que tu ja habíes llegit. Pel meu, m’he basat en una anècdota irrellevant de fa un cert temps, quan jo tenia una moto (no era la VFR, precisament, que era la moto que em tenia fascinat) i algú em va dir que hi volia pujar. Algú que, òbviament, no es deia Sandra sinó Dèlia, i que no té res a veure amb la Sandra del text. La resta, pura imaginació i fantasia. La primera part del text correspon a una idea que ja tenia més o menys formada, però que em semblava que tenia un final fluix. Per això vaig pensar en jugar amb tres finals, tres situacions possibles, en què s’arribés a un desenllaç d’alguna manera traumàtic donada la psicologia dels dos personatges: el vanitós inconscient i la capritxosa convençuda que és immune a tot.
    I que curiós: amb això de l’Alejandro Sanz se m’ha generat un flaixback brutal. Sé de quina cançó parles. Pot ser que es digui “muñeca rota”? Només l’he escoltat un cop, i en unes circumstàncies personals bastant fotudes. Recordo que em va fer plorar i tot, malgrat no tenir res a veure amb el que jo estava vivint en aquells moments, i recordo perfectament que quan vaig dir que no entenia perquè allò em feia plorar, algú em va respondre, amb total aplom i seguretat, “perquè sents la vida.” En fi, no ens posem cursi-sentimentaloides…
    Jo també estic molt més satisfet d’alguns dels altres textos meus que no pas d’aquest. Particularment, el que titulava “Salvació”, aquell basat en el llibre Maia (espero parlar d’aquesta novel.la properament) i en la peli alemanya, és dels meus preferits. Em va sortir rodó, i m’encanta, tant de contingut com de forma. Els altres, el dels àtoms, o el del tipus del bar, me’ls vaig haver de currar bastant, i els tinc associats a una certa sensació de patiment per com acabarien quedant. I del Desiderio i el Papa Blues també n’estic content, la veritat és que són textos que quan els escrius tens una mica la sensació que tenen com vida pròpia, com que es van entreteixint sols, com quan la música instrumentalitza el músic i no a l’inversa. Ah, i no vull oblidar-me del dels dofins, que crec que estèticament també és interessant. No sé, potser el registre de la prosa poètica és més agrait, mentre que per escriure prosa descarnada se n’ha de saber més…
    Bé, després d’aquesta sessió d’autoensabonada només em queda el compromís amb mi mateix d’intentar escriure bé, per sobre del propi llistó. Per d’aquí a uns dies en tinc a punt un que a mi ja m’agrada bastant, a vaure a tu què et semblarà.
    Doncs res més, fan, una abraçada virtual i fins la propera.

  6. Doncs bé, jo entro ,llegeixo, penso…però rarament tinc alguna cosa a escriure al respecte.Per tant prefereixo no escriure res.
    Aixó no vol dir que els teus textos no em facin pensar o no m’agradin, uns més que altres.Personalment, aquest de la moto no m’ha agradat molt perquè, com diu la siono, trobo que no és gaire original, però no només no m’agrada per aixó, no sé em posa mal cos.Altres m’han agradat més : el del Desiderio, el dels dofins (màgic), el de Salvació…..no sé, suposo que cadasqu té els seus gustos….
    Petons per tothom i fins una altre ocasió.

  7. (Cóm diu el Toni? bitàcora? i bloc? que no està ben dit?) Un dia me’l presentes. L’hi vull preguntar per què va deixar el seu bloc o bitàcora. 😉

    Bé, llavors vols dir que puc seguir fent el ximple per aquí perquè total, de moment som quatre gats i així faig bulto ¿no?. Ahá, genial… en fi, ho has dit tan maco i amb tantes paraules que no m’ho puc prendre malament.

    Dèlia… i no Sandra…. Dèlia… val, ja veig.
    Però tu ets boig o què? Però que no hi toques?! Saps el que et pot arribar a passar si em dones informació d’aquesta mena? No pararé fins a saber-ne més i més i ni tan sols serà perquè m’importi!!

    Jaume NO!, nen dolent, no es diuen veritats a Internet. No, no, no… és caca. No ho tornis a fer.

  8. Ei, Cristina, hola.

    Fas mal fet 😉 (jo sempre tan simpàtica, oi?). Tens que saludar quan et passis per aquí, no per educació, que segur que te’n sobre, sinó perquè a tots ens agradarà saber que hi vens, tot i que et passi que no tinguis res concret a dir, o encara que tan sols sigui un escarid “m’ha agradat”, “no m’ha agradat”, “m’ha deixat indiferent”…

    😀 Salut!

  9. Bé, saludo para que no digan!! pero creo que mantendré mi criterio de omitir comentarios si no los creo necesarios, sorry !!!suena un poco borde pero no lo es.Me ha salido así.

  10. Joder, va a ser que sí, que soy el único castellano lector que entra a este blog.

    Sandra, Sandra, esa debe ser como Lucía Bert, la novia del Carlos, sí, hombre el de la Rieju.

    Si localizo el relato que escribí sobre Lucía, muchos comprenderán la obsesión de Sokolina por las…

  11. Pues sí, el comentador en castellano no se prodiga demasiado por estas lindes, a parte de ti. Pero tu no desistas, de verdad.
    Ah, y ya tardas con el texto sobre Lucía…
    Abrazos

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s