Francesc

Vaig ser dels nens que anaven més avançats en lectura, quan tot just tenia cinc anys. Però el Francesc anava més endavant que jo. Però bé, mentre tots els altres nens encara es barallaven amb les cartilles del Sistema Silábico Palau (“a de araña,” “e elefante,” “i de iglesia,” “o de ojo,” “u de uña”), al Francesc i a mi ja ens feien llegir El pájaro verde, una lectura llarga sobre un lloro.

El Francesc era un nen de gener, i es notava. Sobretot al pati, on era el dominador absolut. Al meu pati d’escola l’activitat estelar era el futbol, i sobre el futbol el Francesc ho sabia tot: quan era gol, penalty, falta, mans voluntàries, involuntàries, o fins i tot quan era “ou,” una curiosa circumstància del joc no tipificada en cap reglament conegut i que crec que només existia en el meu pati d’escola.

El Francesc havia nascut al Brasil, perquè el seu pare va anar allà a dirigir una sucursal de la multinacional per a la qual treballava. Com que Brasil és a Amèrica, al Francesc li agradava dir que ell era americà, la qual cosa reforçava encara més el seu carisma i el seu ascendent sobre els altres nens. Jo era el seu segon, el seu lloctinent, el seu braç dret, i això em feia ser també un nen respectat.

A cinquè de primària va canviar de col.legi, i vam estar anys separats. No ens vam retrobar fins al primer any de l’institut. I bé, resulta que el Francesc no havia perdut ni un bri de la seva aura de líder: sempre treia bones notes, sempre era el delegat, els professors li tenien una consideració especial, es relacionava amb tot i amb tothom des d’una una espectacular relació de tu-a-tu. Sempre aconseguia sortir amb la noia més maca. Va aconseguir que tots acabéssim militant a les files de Supertramp i no a les de The Police: es veu que era una qüestió d’honor masculí, ja que The Police era un grup per a les noies. Era cert, la majoria de noies eren fans de The Police sota el principi, sembla que inqüestionable, que Sting estava molt bo. Bé, val a dir que jo, d’amagat del Francesc, era també seguidor de The Police i fins i tot me n’havia comprat discos. En canvi, jo no vaig aconseguir mai infondre a ningú cap mena d’interès per l’altre grup de la meva mitomania, The Beatles. Qüestió de carisma, suposo.

Durant els anys d’universitat no ens vam fer tant, però fèiem l’esforç de mantenir-nos en contacte. Ell va estudiar Ciències Econòmiques, i jo vaig estudiar Altres Coses, una carrera també molt interessant i sobretot molt productiva. Alguns cops, per desplaçar-me fins a Barcelona per anar a la facultat, ho feia en el seu cotxe, perquè el Francesc va ser el primer dels meus amics a conduir i a tenir cotxe propi. Però poc a poc la relació entre el Francesc i jo es va anar espaiant fins que va arribar aquell moment inevitable que ens va portar a ser, l’un respecte l’altre, amics del passat.

El Francesc va morir fa uns anys. Jo ja no vivia al poble, i no recordo com me’n vaig assabentar. Es veu que un vespre, després de jugar un partit de futbol-sala, s’havia trobat malament. El van ingressar inconscient, i ningú no el va poder salvar. Pel que em van dir, i ves a saber, tenia un problema de circulació sanguínia, com si tingués la sang més espessa del compte. I jo no m’ho podia creure: el Francesc s’havia mort. Així, sense més. Mort. Tan senzill com això: de sobte, el Francesc, ja no hi era.

Vaig anar al poble, per assistir al funeral. L’església parroquial estava plena a vessar. Absolutament aclaparat, no vaig parlar ni saludar ningú. Ni tan sols vaig donar el condol a la seva família. A qui sí que recordo haver vist va ser l’Eva, la noia amb qui el Francesc s’havia casat, la fan número u de The Police, la més guapa de l’institut. Se’m va encongir l’ànima veient-la de dol, de negre rigorós, aquella negror que sempre associem a les dones grans, a les àvies vídues.

Ja fa temps d’això, però de tant en tant recordo el Francesc. Hi ha una fase en la vida en que un pensa que el més normal és estar viu. Es passen anys dominats per una estúpida sensació d’immortalitat, en què sembla que tot està a la contínua disposició d’un, tot, el que sigui, i per descomptat la pròpia vida. Quan segurament la vida sigui el miracle més fràgil que ens hagin posat a les mans.

 

Anuncis

10 thoughts on “Francesc

  1. Ah.. en cazztellà “zumido”? 😉 gràzziez.
    Ada madeix t’ezztic treient la llengua, ezzpero que et perdizz en lezz pofunditatzz, poba a buzcar l’interrubtor. Gazzióz.

    😛 😛 😛 😛

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s