Una Fanta de taronja

Ningú no m’aguanta. És cert. M’he anat quedant sol perquè ja ningú no m’aguanta, ni a mi ni les meves excentricitats. Però bé, tot té els seus avantatges: des que m’he quedat sol del tot puc, finalment, fer tot de coses d’aquelles que normalment fan irritar els que tens a prop. Per exemple: puc posar-me una samarreta per sobre d’un jersei; puc portar posats els pantalons del pijama tot el sant dia; puc fumar i llençar la cendra a terra, m’és igual si cau sobre l’alfombra o sobre el que sigui.

M’he quedat sol i finalment faig el que em dóna la gana. Si fa bo, surto al carrer. Bé, concretament, baixo a la plaça de Rius i Taulet, amb la meva carpeta plena de dibuixos, perquè jo sóc artista i faig dibuixos. M’acosto a una taula lliure de les terrasses dels bars, del bar Candanchú, per exemple. Miro si sobre la taula hi ha propina, i si n’hi ha me la quedo. M’assec i començo a dibuixar. Dibuixo amb un bolígraf sobre folis. Apreto tant que el paper s’estripa, però és igual. Dibuixo actors de cinema. Dibuixo flors. Dibuixo les cares de la gent de les altres taules. I si veig que es fixen en el que estic fent, m’aixeco, agafo la cadira, i m’acosto a la taula dels que em miren. Deixo la cadira i m’assec amb ells. A vegades no em deixen, però a vegades sí. Si és una estoneta curta, encara hi ha gent que m’aguanta, però si és una estona llarga ja no, per això sóc prudent i miro de no fer-me pesat.

L’altre dia em vaig asseure en una taula amb gent bastant jove. Vaig dibuixar l’Eli, l’Enric, i el Jaume. El Jaume va dir-me que era escriptor. “Escriptor que no escriu, però pensa molt,”va dir. Jo de seguida vaig veure que era poeta i el vaig dibuixar el primer: vaig escriure, al costat de la seva cara, Jaume, Edgar Poe Machado. Vaig endevinar l’edat de l’Eli: 32 anys. I després vaig cantar Strangers in the night amb la lletra inventada, però ningú no ho va notar.

-Que vol prendre alguna cosa? -va preguntar-me l’Eli. Molt amable, aquella noia.

-Una Fanta de taronja.

El cambrer és un lent i va trigar molt a portar-me-la. Mentrestant vaig acabar les cares de l’Enric i de l’Eli, i els vaig regalar el dibuix. Van dir que semblaven germans. És normal que ho diguessin, perquè totes les cares les dibuixo igual. Mentre no arribava la Fanta de taronja em vaig entretenir mirant el Teletodo d’un Periódico que tenien sobre la taula.

La Fanta de taronja m’agrada molt. Tenia molta set i me la vaig beure en tres glops. La vaig trobar boníssima, fresquíssima.

Li vaig dir a l’Eli si em podia donar un euro. El cambrer em va sentir i li va fer gestos: amb un dit deia que no. Després va fer el gest com de ficar una moneda a una màquina escurabutxaques. Ho vaig veure tot de reüll. Aquell cambrer no m’aguanta, no sé perquè. Jo li vaig dir a l’Eli que era per menjar. “Home, ja s’ha près la Fanta…” em va dir.

Vaig fullejar el diari, fins que me’n vaig cansar. Tampoc no volia fer-me pesat. Em vaig aixecar, vaig agafar el Teletodo i me’l vaig quedar. Me’l vaig guardar junt amb els dibuixos. Abans de marxar vaig mirar el Jaume, Edgar Poe Machado fixament.

-I tu no em donaries un euro?

-Li prometo que no porto ni un duro a sobre -em va dir. Jo me’l vaig creure. I me’n vaig anar. Sóc molt fred en els acomiadaments: només faig un gest amb la mà.

Quan ja estava d’esquena vaig sentir com murmuraven no sé què. Sempre ho fan. El que vaig sentir clarament va ser que algú d’ells va dir “ves a saber com acabarem.”

No entenc perquè ho va dir.

 

 

Advertisements

6 thoughts on “Una Fanta de taronja

  1. Normalment, personatges com el que descrius no tenen consciència fins a on avorreixen. Tinc alguna persona a prop que potser té un perfil per arribar a ser com el personatge de la Fanta de taronja. De totes maneres, està bé que les excentricitats siguin compatibles amb la resta de la societat, no?

  2. Sí, sobretot pensant que qualsevol dia els excèntrics integrals podem acabar sent nosaltres. Suposo que tot està en saber mantenir un punt d’equilibri mental raonable, però què passa quan aquest punt es perd? Sempre som conscients de si se’ns ha despirulat la brúixola?

  3. Doncs no, jo crec que no en seriem de conscients. Només seria el cas si tinguéssim la capacitat de relativitzar les coses, és a dir, sortir-nos del nostre cos per a auto-sobrevolar-nos i veure com som nosaltres en relació a la resta del món. Suposo que és difícil saber quin és el punt i en tot cas, qui està trepitjant fora de la realitat: nosaltres o tota la resta del món?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s