L’endemà, s’havien fet homes

Uns nens, una tarda d’estiu, s’havien trobat per jugar. No sabien a què, però no els va fer falta, perquè de manera natural el joc va aparèixer. En un segon va prendre cos i forma, i els nens van començar a córrer, sense dir-se res perquè el joc era córrer, córrer i córrer pel prat verd on s’havien trobat sota el sol d’aquella tarda de finals d’agost. I corrent van començar a enfilar-se per l’aire, amunt, amunt, i corrent volaven, amb el rostre concentrat i els punys apretats, perquè córrer en mig de l’aire no és gens fàcil. Van mirar cap avall, i van veure que les sabates se’ls havien menjat els mitjons, però tant se valia, l’aire ja s’estava tornant més fresc, el temps s’estava aturant i allò que estaven fent era tot el que havien de fer. I en un moment es va fer de nit, i aquells nens jeien damunt l’herba fresca, exhausts, amb les cames separades i els braços estirats, sentint la humitat del prat al dors de les cames, els braços, i l’esquena nua. Respiraven seguit, el temps seguia aturat, i tot era ple i definitiu.

I l’endemà no hi havia escola.

A pocs metres, el prat feia una baixada suau, que conduia a les seves cases. En la foscor de la nit, lluïen les finestres amb una llum grogosa i càlida, i s’entreveien les figures de les mares que servien a taula uns plats de sopa fumejant. La nit ja era molt fresca, quasi freda, i la sola visió del plat calent reconfortava. Cada nen va entrar a casa seva, i la seva mare el va renyar una mica per anar tan brut i mal girbat, i el va fer banyar perquè d’aquella manera no podia ni seure a taula ni ficar-se al llit amb llençols nets.

L’endemà, aquells nens s’havien fet homes. No sabien com ni perquè. Van saber, això sí, que mai més no correrien dins de l’aire, ni durien els mitjons menjats, ni jaurien sobre un prat sota els estels rabiosament radiants d’una nit fresca de finals d’agost, perquè el paradís només hi és per perdre’l, i per perdre’l per sempre.

 

Advertisements

5 thoughts on “L’endemà, s’havien fet homes

  1. Aclariment:
    Aquest text ja el vaig publicar al principi d’haver obert el bloc. Ara el republico. Això sembla contradir una de les idees d’aquest espai, la del caràcter efímer de les paraules que s’hi publiquen. El cas és que quan a aquest text li tacava “desaparèixer” i passar a l’arxiu, el que vaig fer (per pura sapastreria) va ser esborrar-lo.
    Sí, aquesll text sí que va ser efímer… potser és que en el fons estic fent trampa, i em resisteixo a afrontar la veritable efimeritat dels meus textos. I de tantes altres coses.
    Sigui com sigui, vull que quedi guardadet entre els altres i no volatilitzat en l’efimeritat pura, la de veritat.
    A més és un text pel que tinc especial apreci.
    Un dels poemes més estimats per mi de la literatura espanyola és aquell de Machado que diu

    “Todo pasa y todo queda,
    pero lo nuestro es pasar.
    Pasar haciendo caminos,
    caminos sobre la mar.”

    Que tot passi, però en la mesura que sigui, que en algun lloc quedi.Que el riu d’Heràclit no sigui més que una metàfora de la vida física, però no de la humana. I si no pot ser així, almenys pot ser bonic tenir-ne la il.lusió.

    (i de passada, perquè no admetre-ho, em servirà de pla B)
    Salutacions

  2. Espero que solucionis ben aviat els problemes que dius que tens amb la conexió.

    Ha estat bona idea conservar aquest text. És força bo.
    (Del que et podries desfer és de l’anterior… ejem ejem… ¬¬ )

  3. Siono, quant de temps! A què venia tant de mutisme? Wellcome back!
    Home, doncs el delprotocolo té la seva cosa, es veu que hi ha a qui li ha agradat… Bé, no era més que això, un recurs d’emergència.

  4. Alegria, jo crec que la vida té una mena de força que tendeix a expulsar-nos dels paradisos. Una força (el temps?) que fa que tots els moments passin, sense distingir si són bons o dolents. Quan són els bons els que perdem ens queda la nostalgia d’haver perdut tresors.
    Sí que podem tenir la sort de residir en móns feliços, sí que podem haver sigut habitants de jardins màgics.Fins i tot durant molt de temps. Però sembla com si la felicitat sigui massa fràgil com per fer-la perpetua.
    En fi, estem tocant el tema clau: la felicitat. Tema que sobrepassa les paraules…
    Bon tema per a pensar-hi i per a escriure-hi. Potser després en podem seguir parlant. Ara mateix ja no sé què més dir.
    Gràcies per la visita i pel comentari.
    Salutacions

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s