Roses i pistoles

Per la finestra es veia el cel del capvespre darrera la muntanya. Núvols desfilats tenyits d’un rosa pàl·lid, d’aquell rosa  de  núvol  de  sucre  de  parada  de fira. Llums  del  crepuscle, escampades  per un  sol ja dèbil  i caduc. M’ha semblat un  moment  màgic.  I com sempre, irrepetible. Torno al de sempre, al caràcter efímer de tot. I he tingut l’amarga sensació que el que és bell ens sembla més efímer encara.

Però aquella amargor tenía trampa. Aquella bellesa amarga m’ha injectat, directe a l’artèria, una dosi brutal de vida.

I aquí estic, hores després, en ple esforç de destil.lació, intentant trobar paraules, imatges i metàfores que fixin el que he sentit.

He sentit la vida com una aposta al set roig. Al tot o al no res. No pas com un salt senzill de trapezi a trapezi, amb la xarxa ben lligada a sota sinó un triple mortal en el buid total. Com un eslàlom al tall d’una navalla. Com un joc tràgic d’herois antics, d’aquells que sabien que sense posar la vida en joc la vida res no val. Com un joc de perdedors que han pujat al cel dels valents, perquè mai no han tingut por de la derrota. Ni de sentir el fred a la cara. Ni de saludar el sol del nou dia havent dormit al ras.

Sense por dels ulls que mires i que et miren. Sense por de robar la rosa del jardí dels senyors. Sense por del revòlver que t’apunta, amb cinc bales i només una recàmera buida. Sense por de la bala que et mata, perquè la bala que et mata és la bala que no sents.

 

(música per al text: Sweet child o’mine, Guns ‘N’ Roses)

Advertisements

15 thoughts on “Roses i pistoles

  1. Hi ha qui visita aquesta bitàcora amb moltíssima fidelitat. No puc tenir informació explícita sobre la identitat dels visitant a no ser que deixin un comentari. Aleshores jo obtinc la seva adreça d’e-mail per si em fos necessari contactar amb aquesta persona per raons personals o relacionades amb el seu comentari. Sempre de forma privada, mai apareix a peu de comentari.Quan no és així, el servidor wordpress.com només em facilita informació sobre des d’on venen els lectors. Alguns venen per pura casualitat buscant altres coses. Per exemple, algú que estigui fent un treball sobre dofins, si al Google escriu “dofins” pot acabar anant a parar aquí, i acabar clicant el text “Els teus dofins preciosos”, pura casualitat. Hi ha però, els que arribeu aquí amb voluntat de venir, que sabeu que voleu venir a la meva bitàcora. No sé qui sou,-només ho puc vagament intuïr- però sé que veniu expressament i perquè voleu. I que cada cop sou més poquets, però cada cop més fidels. I com que sou poquets -hi ha dies que només un- us mereixeu -et mereixes- que t’ho agraeixi.
    Deixeu-me fer volar una mica la meva vanitat. Veniu perquè us agrada el que faig. O potser buscant traces, pistes, petites senyals de què sento i què es mou en la meva complexa cambra interior, aquella on habiten els sentiments, les raons, les motivacions per viure. Si és així, sapigueu -sàpigues- que sempre intentaré donar-vos -donar-te- veritat i honestedat. I ara em ve molt de gust dir-vos -dir-te- que us estimo. I per quan, com ara, només ets tu (sí, tu) qui ve d’anònima visita, dir-t’ho, en singular: t’estimo.

  2. És un plaer entrar al teu blog. De vegades, només és curiositat, de vegades és necessitat de respirar un aire diferent al de cada dia. Gràcies a tu. Per fer l’esforç de posar en lletres el teu pensament i sobretot, per fer-nos-ho saber. S’ha de ser valent.

  3. Alegria, de fet, com que feia dies que aquest bloc tenia poca activitat, he improvitzat alguna cosa que pogués ser una petita “novetat”. En els comentaris és on intento parlar amb la veu més personal. En els posts entenc que puc jugar més amb l’ambigüitat de la ficció, tot i que sovint no tot és ficció pura.
    Àngels i Toni, per a mi escriure també és una qüestió de necessitat. Sentiu-vos plenament referits en el comentari meu anterior.
    Un petó a tots.
    PD: Fa temps que no sabem res de la Siono.

  4. L’altre dia hi vaig estar pensant i jo diria que se li han quedat els dits enganxats a la xocolata desfeta quan hi sucava un melindro, el problema és que la xocolata es deu haver tornat dura i ara no pot treure el dits per a escriure. Però jo diria que amb un soplet i un martell percutor en tindrà prou per ensortir-se’n.

  5. Aquest post genera una gran dosi de vitalitat, o com tu dius millor, una dosi brutal de vida.
    Sempre he pensat que en la vida real és on s’ha d’apostar al tot o res. És el més honest, i crec que és el que et fa sentir més bé.
    Sentir que fas el que realment vols fer és una de les millors sensacions.
    Jo, encara que sigui sense deixar comentaris seguiré visitant el rellotge de les paraules efímeres.

  6. “Roses i pistoles”. Crec que recordaré aquest text tota la meva vida. Amb més dolor que altra cosa. I amb el temps potser amb un somriure.
    Algun dia tots aquests textos, posts, comentaris, tots desapareixeran, efímers com són, perquè hauran perdut tot el seu sentit. També desapareixerà aquest bloc, aquest bloc que tant de bé i tant de mal m’ha fet, però que encara mantinc viu perquè encara necessito dir coses, hi ha dies que encara necessito buidar, fer exorcisme i alliberar fantasmes. Altres dies purament pel plaer de jugar amb les paraules, les històries, la ficció. M’ho he passat molt bé en certs moments en què era capaç de mirar la realitat des de dalt, i riure de la comèdia de la vida, aquesta vida que tal com deia Shakespeare no és més que una història explicada per un idiota. És llavors quan et sents com Déu, que crea i descrea amb tota la llibertat.
    Però quan l’ànima del que escriu està condicionada com una fulla dins del vent escriure ja es converteix en una altra cosa. I no pot ser d’altra manera, donat que som el que som, una barreja rara de pensament i sentiment, ocells de pas que molts cops no saben on van, éssers insignificants que segurament l’únic que desitgem és una mica d’escalfor.
    En fi, les casualitats, un cop més les casualitats… quin déu amic mou els fils d’aquest moment efímer? Quin déu amic i còmplice fa que soni “Human Nature” mentre escric això? Mestre Miles, ets tu des del cel?
    I jo què sé, quan ja està tot dit… què més es pot dir?
    Aquí queda. De moment

  7. No, segurament la vida no sigui una història explicada per un idiota, amb perdó de Shakespeare. Segurament sigui allò que et va passant mentre tu tenies d’altres plans.
    Ho va dir un músic que ja no és entre nosaltres. En els seus plans no entrava caura abatut per una bala que no va sentir. I encara avui el recordem a ell i a la seva cita.
    Salutacions

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s