Les botes del capità

Feia  fred, allà a  fora. Pero  la  conversa  era càlida. Les paraules, les  frases  entrelligades  anaven  teixint  una capa reconfortant, un abric de complicitat i comprensió. Feia temps que no parlàvem. I no era de cap forma una conversa qualsevol ni amb algú qualsevol.

I com no podia ser d’altra manera tractant-se de nosaltres dos aviat la nostra màquina de generar metàfores es va posar en marxa, i els símils i les imatges no trigaren a volar per l’aire fred de la nit. Imatges de fantasia, reminiscència de la nostra infantesa somiadora, de ben segur la meva, probablement encara més la teva.

I vam riure amb allò que et vas inventar, allò del “Decálogo del Caballero Andante Moderno”. Sí, ja havíem entrat en l’espiral de l’èpica sentimental. Ja estàvem tocats per l’esperit cavalleresc i decadent quan vam teoritzar sobre l’actitud davant dels fets clau de la vida. Però no ens vam voler enganyar a nosaltres mateixos: vam deixar clar que una cosa és confeccionar un magnífic decàleg per a cavallers de la rosa mística, i una altra és veure’s dins l’armadura, la pell i la ment d’aquell soldat de fortuna. No, no sempre és fàcil seguir un full de ruta. No sempre responen les forces com caldria, no sempre hi ha lucidesa, cor valent i mà de ferro. Però almenys vam tenir clar que fos com fos mai no s’ha de perdre de vista el pergamí on hi han escrits amb tinta indeleble els deu punts fonamentals.

Tot era fred allà fora, però a l’escalf de la paraula el moment no demanava res més. La paraula compartida que flueix com el vi, de la gerra a la copa, de la copa a la gola, de la gola a la sang. Tan senzill com parlar és compartir. Però que difícil pot arribar a resultar quan el moment no és el moment.

I que fantàstic, que màgic fou comprovar un cop més com les paraules poden perfilar tants móns possibles. D’aquella plaça on només hi havia borratxos, gossos que s’ensumaven, captaires sense sostre i algun boig que parlava sol, en vam fer un escenari alegre, ple de nens asseguts al voltant del trobador que canta, amb caminants anònims que t’obsequien amb un somriure, amb una font de rajolí melodiós, tot sota un cel blau que pots mirar i sentir-te lliure.

Al final, va arribar el moment en què ja estava tot dit i ja feia més fred del compte. Amb la meitat de la teva capa em vaig abrigar pel camí de retorn, i vam marxar cadascú cap a la seva parcel·la de realitat particular. I en veure’t marxar em va venir a la ment la imatge d’aquell vell captà dels terços espanyols de Flandes, aquell capità de nom Diego i cognom de desventura. Em va semblar veure’t calçat amb les seves botes velles i gastades, símbol d’orgull i dignitat.

Punt número ú del decàleg: que mai, quan miris enrera, hagis de deixar de sentir-te digne. Gràcies, capità.

 

Anuncis

4 thoughts on “Les botes del capità

  1. Oh! Capitán mi capitán…
    M’ha encantat!! Hi ha frases per retallar, recordar i no oblidar, enhorabona!

    Recomanació Literària que cal que acompleixis en el plaça més curt possible: Firmin de Sam Savage, editat per Seix Barral. Ja em diràs… de lo més maco que he llegit en anys.

    Moltes Abraçades!! (i feliç any!)

  2. Ostres, i el cas és que em sona moltíssim, tant el títol com l’autor i no sé de què. Llegir-lo segur que no l’he llegit… Doncs correré a buscarlo, i aquesta vegada compliré, no com les anteriors. La meva quota de lectura es redueix, darrerament, a fullejar el diari als transports púbics. Francament penós.
    Celebro que t’hagi agradat el text.
    Ah, i la referència a “El club de los poetas muertos” m’ha agradat molt. En tinc bon record.
    Abraçada també per a tu, Toni.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s