Encara hi ets a temps

 

Com cada gener. Hi ha una tarda en què t’arriba aquell aquell vell perfum, anunci d’una primavera segura. Notes la llum que badalla, que s’estira com si s’acabés de despertar d’una dolça dormida, i sents com amb la punta dels dits et frega la galta. És llavors quan la íntima soletat que t’acompanya, que t’ha acompanyat tots els anys de la teva vida, comença a mudar del gris al blau irisat. I tot pot ser nou, penses. Quan en realitat tot és incert, tan incert com ha estat sempre, però aquests colors que ja no recordaves alegren les teves passes perdudes.

No, encara no és primavera, però saps que si no la comences a esperar ja ara, si no li prepares ja ara la cambra, si no obres els braços ara per abraçar-la amb força, et passarà com més d’un cop, que quan la vulguis convidar a seure amb tu et dirà que té pressa, que ja no té temps per a tu, que se’n va. “Deixa’m una foto teva, almenys”, li demanes. I la foto que et deixa és una foto d’esquena, de figura de noia que s’allunya amb pas lent però decidit, amb el cap una mica cot. Trista però segura del que ha de fer. La imatge més trista del món, la d’una noia que se’n va. Que es gira a mirar-te, que alça una mà i et fa adéu, però que no deixa de caminar: se’n va. I al fons de la imatge entreveus una altra mà que no és la seva, una mà ferma que també l’espera, una mà com de bèstia resplendent que la posseirà i després, amb tota seguretat, l’acabarà devorant. I a tu et tocarà seure i esperar, al banc de l’estació, que el planeta faci sobre sí mateix una volta quasi sencera.

Aquest cop no permetis que et passi, amic. Encara hi ets a temps. Sí, d’acord, encara tens mil coses pendents de resoldre. Ja sé que has de construïr set torres Eiffel d’escuradents i molla de pa. Que encara has de fer tres-centes barquetes de paper, pentinar divuit gats, caçar tres-mil papallones d’aire. Fes-ho, però no deixis de mirar per la finestra perquè la teva primavera aviat arribarà per l’horitzó de l’Est.

Si la perds, ets només tu qui la perd. Perquè ella és la teva. Teva i només teva.

 

 

Advertisements

2 thoughts on “Encara hi ets a temps

  1. Sempre he pensat que la ciutat ens aliena de la natura que ens envolta. És quasi bé el mateix si plou, fa sol, és núvol o fa vent. Podria ser veritat que ens perdéssim la primavera, quina pena perdre l’explosió de color de la primavera. Que vingui, que vingui!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s