Felicitat

Em costa molt parlar de la felicitat. És un tema massa important com per parlar-ne així, de qualsevol manera. Molts, abans que jo, ja n’han parlat i amb tota seguretat millor, pel qual segurament el que digui està de més. Però és la gran qüestió, el gran enigma, el gran tema eternament obert.

Potser tinguin raó aquells que sostenen que la felicitat consisteix a compartir. Una estona, un croissant, un somriure. Agafar una mà tendra per damunt d’una taula compartint un silenci que ho diu tot i una mirada que encara diu més. Compartir, el pa i l’alegria. Riure si tu rius, plorar si tu plores. Esperar junts que es refredi la sopa. Sentir meu el teu èxit, sentir al cor les espurnes dels teus ulls mentre m’expliques no sé quantes coses, coses que senzillament veig que et fa il·lusió explicar-me.

També se sol dir que la felicitat no és més que saber veure la petita bellesa de les petites coses de cada dia. O trobar sentit a les coses que fas. Ser on vols estar i ser qui vols ser. Tenir alguna cosa per fer, algú a qui cuidar, quelcom per a esperar.

Hi ha visions de la felicitat oposades a això darrer. Segons aquestes, la felicitat consistiria a alliberar-se del desig. No esperar res, perquè l’espera pot ser agònica, i el desencís pot ser letal. Una felicitat freda, neutra, plana, però immune al dolor del fracàs i al desamor.

Altra gent troba la felicitat en l’amor suprem, aquell que consisteix a donar sense esperar res a canvi, aquell amor del qual només són capaços éssers superiors com algunes mares.

També podríem dir que ser feliç és sentir-se lliure, lliure de la por, fort per triar els camins més difícils, però que també tenen a banda i banda els paisatges més preciosos.

I algun cop hem dit per aquí que ajuda molt a viure acceptar el caràcter efímer de les coses, però absorvint a fons, xuclant fins al fons de l’ànima la bellesa que puguin tenir.

Un sabi antic va establir que la fórmula consisteix a evitar el dolor i obtenir el plaer, el plaer de l’amistat, el plaer de l’intel·lecte, el plaer del cos. I sempre alliberant-se dels falsos mites i dels tòpics mal fonamentats.

Jo no ho sé. Jo, la felicitat, l’he conegut. Possiblement sota més d’una fórmula de les que he explicat. Però no sé quina és la bona ni qui té raó. Potser la té tothom, que és com dir ningú. Tan sols m’atreviria a dir que la felicitat que no vull és la dels venedors de falsos somnis basats en necessitats artificials i interessades. Els qui pretenen que el preu de la felicitat es pot pagar a terminis, amb un còmode finançament, amb tarja de crèdit o amb descompte si pagues al comptat. M’agrada allò de la felicitat com a allò que cal conquerir. Conquerir amb esforç i amb fe, sigui quina sigui la teva recepta, perquè el que és segur és que ningú no te la porta a casa.

I parlar de felicitat hauria de traspuar quelcom d’alegre, quelcom que m’adono que no transllueix de les meves paraules d’avui. En fi, en el fons és parlar per parlar. La felicitat no s’explica, ni es defineix. Es viu i punt. I aquí no puc oferir més que paraules. Per sort efímeres.

 

Música per al text: Innuendo, Queen

 

Anuncis

7 thoughts on “Felicitat

  1. Bé… gran tema.
    La felicitat jo crec que és un sentiment del qual mai n’ets conscient en aquell precís moment. La felicitat la vius sense saber-ho, i no és fins un temps després que relativitzant arribes a veure que en aquells instants o moments n’eres de feliç.
    El gran problema ve quan un idealitza la felicitat, quan la posa com a única meta de la seva vida i espera que sonin els violins mentre ell/a és feliç. Aquest error porta a la vida erràtica en la recerca de la suposada felicitat i la constant frustració perquè mai és com un se l’imaginava.
    Una abraçada Jaume 😉

  2. Alegría, per un cop discreparé de la teva opinió, ja que jo sí que crec que la felicitat sigui la única meta de la vida, ja que les altres metes en el fons també van orientades a un estat determinat de satisfacció, plenitud, equilibri, joia… en diem felicitat? Però vaja, s’entén perfectament on vols anar. Res de violinets, no? Però… i si per un instant sonen sense haver-ho buscat? Quants moments en les nostres vides, en el fons, han sigut passatges de violins sense que ens acabem d’adonar del tot?
    El que passa és que a vegades confonem felicitat amb eufòria o amb alegia, i jo crec que és una cosa molt més fonda.
    Sigui com sigui, seguim parlant. Una abraçada per a tu i gràcies per no deixar de venir.
    I llegir…

  3. M’agradaria escriure alguna cosa al respecte però no sé qué dir d’un sentiment tan profund.
    Em va agradar molt el que escriu Michel de Montaigne respecte la tristesa, ve a dir una cosa així com que certs sentiments no es poden expressar amb paraules i descriu el cas d’algú que ha perdut un fill o ha passat moltes desgràcies i queda completament mut….O alguna cosa similar.Segur que si ho llegiu ho entendreu molt millor.

  4. Gràcies per la recomanació, Cristina. Pel que sembla llegir Montaigne és altament recomanable, no? Jo no ho he fet, però ho tinc pendent. Espero que jo i la gent que ve per aquí s’hi apunti.
    Els exemples que cites potser ens poden fer veure que a vegades busquem la felicitat en coses banals, supericials. En fi, no ho sé… és el que intentava dir en el post.
    Una vegada, mirant com nedava un ànec al llac Leman a Ginebra vaig sentir tristesa per aquell animal. Pensava que la seva vida devia ser del tot infeliç, nedant en un llac gris en una tarda trista i ennuvolada. Li vaig comentar al meu pare, i ell em va dir: potser nedar sol en aquest llac és el que sempre ha desitjat fer. Per tant és feliç, no et sembla?
    Gràcies pel comentari. I sobretot gràcies per llegir.
    Una abraçada.

  5. Doncs sí, la frase és ben encertada. Llegirem l’article, no en dubtis. Curiós: fa poc he penjat un text referent a Vila-Matas a la secció colateral, li ho he fet saber al Sir, però de moment no piula.
    Bona setmana per a tu, Alegría. Ens seguim veient-llegint.

  6. La Felicitat….díficil, complicat de definir, però en certa manera ho has aconseguit. Estic totalment d’acord amb tu, de què la felicitat sigui la única meta en la vida, de fet darrera de la seva recerca, ens anem enriquint de moltes més coses que ens van sortint pel camí, i que potser, ni tan sols ens haguéssim parat a veure-les per si soles. Cert, que la felicitat se la fa cadascú, i per aquersta raó, en tenim infinites mostres d’ella, però cal buscar-la, cal seguir-la…Per a mi, la felicitat, és la meva “Itaca” personal, i potser per això, “no forço la travessia; és preferible que duri molts anys…”ufffff, és el que té llegir el que escriu un filòsof: acabes “filosofeant”,jajajaj . Ens veiem demà. Petons

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s