El calaix de les fotografies

En tombar la cantonada, potser a uns cent metres de distància, de seguida ho he vist: se m’està cremant la casa. M’hi he aproximat poc a poc, amb calmada perplexitat. Amb el cor encongit, però sense gran sorpresa. No, no m’ha sorprès veure aquell foc tenaç, implacable, devorant amb avidesa aquell edifici no massa gran però relativament segur. No, no és que ho pressentís. Només dic que no m’ha sorprès.

No hi havien ni bombers ni policia. Ni tan sols cap veí. Només jo, testimoni mut del desastre, a l’espera que les flames roseguessin del tot els pilars d’aquell edifici, a l’espera que l’esfondrament imminent es produís finalment.

Com així ha estat. El pis superior ha acabat caient amb un estrèpit llarg, crepitant, mostruós. Per efecte del rebot amb el terra han volat per l’aire milers de guspires, bocins de fusta incandescent, restes d’objectes coneguts, quotidians, estimats. Ha arribat fins els meus peus el calaix de les fotografies, aquell calaix sempre desordenat on hi havien les postals i els moments robats al temps. Un calaix caòtic, sovint oblidat. El calaix de la vida passada feta instants perduts. No cremava encara, per això he entrevist postals amb paisatges del nord, amb antigues capitals de grans imperis, amb llums de migdia amb rostre d’ensomni, amb mars d’un blau esclatant, amb rius amples i cabalosos, amb fines pluges sobre grisos canals, amb rostres d’amics damunt les muntanyes amb neu perpètua. Amb ulls plens d’il·lusió per un futur incert. Tot es barrejava, i els mapes de les absències i les presències es confonien més que mai.

De sobte he sentit l’impuls d’ajupir-me i salvar el calaix de les fotografies. Just quan ho anava a fer, un braç de foc s’hi ha abraonat, i d’una urpada, en qüestió de segons, ho ha recargolat tot en un caos de destrucció i al moment ho ha reduit tot a pols i cendra. Amb horror he vist com cremava la darrera fotografia: el meu rostre feliç i escabellat la nit que em vaig barallar amb una càrrega de càmping-gas en terres de França. Ens hem mirat, aquell rostre i jo. Semblava com si em somrigués volent-me dir adéu.

Un home s’ha acostat fins on jo era. Duia uniforme. “Era casa seva?” m’ha preguntat. He callat uns instants. Llavors, sense pensar, he respost: “No”.

Me n’he anat. Ja no hi havia res més per veure. El foc havia parlat, ja estava tot dit.

Ja no tinc casa. Només em queda esperar que tanqui aquest bar de terra brut on he gastat els meus darrers tres euros en un entrepà de llom. Només em queda esperar que acabi de sonar aquella vella balada dels Scorpions i marxar. Sota el pont de Vallcarca passaré la nit, una nit que juraria que serà freda, molt freda.

I segur que somiaré. Somiaré amb les meves fotografies d’un temps robat i perdut, una per una, ben ordenades dins d’àlbums de colors per mans amigues. Una per una passant per davant dels meus ulls definitivament secs, definitivament vells.

 

Advertisements

4 thoughts on “El calaix de les fotografies

  1. Després del forat del Carmel he intentat posar-me al lloc d’aquella gent. He canviat de pis força cops i ara visc en una casa antiga del barri vell, amb bigues de fusta, sostres alts, escales de diferents alçàries… En les nits d’insomni penso que el sostre em cau a sobre o que quan torno de la feina la casa s’ha esfondrat i ho perdo tot. Sort que quasi bé totes les fotografies estan a casa dels meus pares encara… i si caigués casa dels meus pares? A mi les fotografies no em fan mal, m’agraden.

  2. Sempre he pensat que les millors fotograies són els records de les coses que hem viscut. El que passa és que la memòria és molt tramposa i sovint modifica i altera les vivències. Però si ho fa deu ser per algún motiu.
    Això em fa pensar en un llibre d’un ex-professor meu, Rafael Argullol, que es titula “El caçador d’instants” o alguna cosa així. Ell parla dels “moments auris” o “moments daurats”. Ara hi he pensat. Són petits textos, molt digeribles, molt reflexius. I em sembla recordar que no el vaig acabar.
    Alegria, gràcies per la teva visita, un com més. Aquest blog ja és també casa teva.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s