Efímer

Una constant durant tot aquest temps que he escrit ha estat el concepte d’efimeritat. Entenc que en el nostre món, en  la nostra existència, la majoria de coses,  per no dir totes,  passen,  caduquen  i se’n van.  Fins i  tot  les  que  es queden  estan  subjectes a  canvis, de forma que també deixen de ser les que eren. El que passa és  que  degut a la proximitat els canvis se’ns fan imperceptibles, i pot semblar que res no s’ha modificat, però ben segur que a cada volta que fa el planeta sobre si mateix tot és una mica diferent del que fou ahir.

És molt fàcil parlar d’efimeritat quan les coses grans, les importants, les que de debò fan viure tranquil i feliç són sòlides i no es mouen del seu lloc, però quan aquestes es veuen amenaçades per la força cega del destí ja no s’accepta tan alegrement la teoría de l’efímer. És llavors quan ens preguntem si hi podem fer alguna cosa, si tenim poder de resposta sobre els esdeveniments que ens venen de cara. Si val la pena lluitar per alterar el curs de les coses, o si altrament l’únic que es pot fer és posar-se en sintonia amb el destí i facilitar-li la feina. És un vell debat, possiblement sense solució. En la història s’han donat teories molt ben fonamentades en favor d’una i altra postura, i en la pell de cada home i cada dona sempre hi haurà un moment crucial en que aquesta qüestió es faci present de forma real, dolorosament real.

Siguin quins siguin els preus que s’hagin de pagar, estic convençut que la capacitat de comprendre i estimar hi té un paper a jugar en favor d’aliviar els patiments. I els ressentiments i els odis segur que tenen l’efecte contrari, encara que sembli que a vegades endureixen. Però és clar que ara ja estem parlant de sentiments, i que aquests són i seran quasi sempre indominables. Per què hi ha gent que davant les mateixes situacions comprèn, mentre d’altra simplement es ressenteix? Ho decideixen? Els surt? Quina mà d’àngel o dimoni condueix les ànimes en un sentit o altre?

Possiblement els humans encara estiguem molt lluny del zènit. Aquell zènit en què els sentiments no siguin els amos i senyors de les nostres vides. Aquell punt en què la bondat, que no és un sentiment sinó una capacitat d’acció ho domini tot i conduexi les coses sempre cap al millor fi.

(i si fem un clic a comentaris hi trobarem una mica més de text aclarint perquè alguns textos recents no seran tot l’efímers que haurien de ser)

Anuncis

9 thoughts on “Efímer

  1. Volia que les paraules d’aquest bloc fossin efímeres. És un preu assumible, el de l’efimeritat de les paraules. Però hi haurà alguns textos que no ho seran. Els recents, el text “Historia de un alacrán” per exemple. Trencaré una de les normes que m’havia imposat alhora d’escriure aquí, però tant se val. Periòdicament reapareixeran, fins que cregui que ja no té sentit que tornin. I perquè? perquè crec que en els d’arrers textos ajusto bastant una certa visió sobre les coses i m’agradaria que en quedés una mica de constància. I bé, a la llarga també ho seran, d’efímers, però menys que els altres. Com tantes coses que m’agradaria que no ho arribessin a ser mai.
    I que consti que no m’agrada assentar càtedra sobre qüestions tan gruixudes. No sóc un moralista, ni un filòsof, ni res d’això. En el fons, no tinc ni idea sobre res, i quasi odïo posar pensaments sobre paper pel caràcter que prenen un cop fixats. Escriure pot arribar a ser una font de desconcert pel propi escriptor, si més no a mi m’està començant a passar.
    Deixo les qüestions obertes a qui les vulgui fer seves, res més. Això sí, sapigueu que aquesta insignificant finestra oberta al món és vostra.

  2. Sí, tot és efímer… i és tan efímer com la vida d’una persona. Allò que ens ensenyaven de la tradició oral… cada cop es fa servir menys i tot no està als llibres ni als racons d’internet. Penso en el moment que mor una persona, fa molta por quan el seu fill se sent trist perquè sap que la vida de la seva mare s’anirà perdent a mesura que tots els que la van conèixer deixin de tenir-la a la seva ment.

  3. No és cap estirada d’orelles. És que se que no he entés totalment el que vols dir. Tot i que m’arriba l’aroma, noto el tacte, m’agrada el gust, sento i entenc el que dius… però encara no ho veig. I aquesta sensació de tenir-ho al devant i no poder donar-li forma… desconcerta.

  4. Les paraules efímeres de les que parles són les que moltes vegades conviden a la reflexió i a l’enriquiment personal d’aquells que treuen una mica de temps de les seves vides agitades per llegir-les i pensar una mica abans d’anar a dormir. I per que no, apendre.

    Moltes paraules han passat a la història i no han sigut del tot efímeres.
    Segueix escribint:).

  5. Alegría, del teu comentari es desprèn una certa tristesa associada al concepte d’efímer. Sí, plenament d’acord. Tristesa i efimeritat. Hi ha alguna altra opció? Ho deixo obert.

    Siono, no canviaràs mai. Aquesta insadollable curiositat per arribar al fons de tot… Segur que no t’aconformaràs si et dic que sí que li pots donar forma, la teva, la que tu projectis sobre la matèria que t’ofereixo. Ja ho vam discutir un cop, i ens vam divertir força, oi?

    Dreams, si la paraula, encara que efímera, convida a la reflexió ja ho podem donar per bo. Gràcies pel comentari, i benvingut si és el primer cop.

    Un petó i una abraçada a tots

  6. No sé ni per on començar, però aquí em teniu. Ara mateix escolto una cançó de Refree: “no, no és la pell, el que trobo en falta, és l’hivern que sura per la punta dels teus actes”, parla del pas del temps, d’aquell temps que t’ha canviat i es fa palpable, sobretot en la pell, que ha perdut aigua i color, i sembla que es vulgui trencar i ja no fa goig… per a mi Raul Fernandez és un poeta, certament, la cançó expressa el desconcert d’algú que es mira al mirall, i veu que es fa gran, però, diu, no és això el que més li pesa, sinó l’hivern que sura per la punta dels teus actes”, parla potser d’una relació que s’ha refredat? d’algú que ha deixat de jugar, de somiar, de riure i il.lusionar-se? Efímer… la paraula és bella, no puc deixar de veure una papallona revolant davant dels meus ulls, una papallona tremolosa que em distreu, em fa gràcia, fins que desapareix per sempre. Tot és efímer, perquè tot marxa, com el riu d’Heraclit. Però s’ha de saber acompanyar aquest fluir, i aquí rau l’art de viure de cada ú. Tu et preguntes, com és que davant una mateixa situació, una persona intenta comprendre mentre que l’altra es ressenteix? Perquè som lliures, i en aquest instant precís podem triar, elegir, crear i, de la pròpia vida, fer-ne art! Estic d’acord, la bondat és una acció, per tant un camí, una elecció.
    Estic llegint les experiències de Victor Frankl en els camps de concentració, allà el sentiment de l’efímer deuria ser el pa de cada dia, i la reflexió és contundent: davant el sofriment més profund, hom tenia l’oportunitat de demostrar la seva dignitat humana, lluitant per la llibertat més íntima, la llibertat de l’ànima, del pensament, de la vida interior. En aquells moments d’horror es feia urgent defensar aferrissadament la pròpia llibertat, volent, volent! creure en el sentit de la vida i la dignitat humana, a pesar de tot…

  7. Violant, abans de res, vull donar-te la benvinguda al “paraules efímeres”. I en segon lloc agraïr-te els comentaris tan rics i tan serens que has deixat, molt en la línea del que m’agradaria que fos aquest espai.
    Hi ha un fragment en que crec que encertes de ple, i no puc estar més que d’acord amb el que dius i com ho dius:
    “Crec que Tot és efímer, perquè tot marxa, com el riu d’Heraclit. Però s’ha de saber acompanyar aquest fluir, i aquí rau l’art de viure de cada ú. Tu et preguntes, com és que davant una mateixa situació, una persona intenta comprendre mentre que l’altra es ressenteix? Perquè som lliures, i en aquest instant precís podem triar, elegir, crear i, de la pròpia vida, fer-ne art! Estic d’acord, la bondat és una acció, per tant un camí, una elecció”.
    En fi, es pot dir millor? Admete-m, però, que trobar aquest punt, aquesta claretat, aquesta llum és ben i ben difícil… però bé, ningú no ha dit que en aquest món res hagi de ser fàcil.
    Una abraçada, Violant, només espero que tornis, i si ets qui crec que ets un petó
    molt gran.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s