La aclaración

Contemplaba la obra, de tamaño considerable. Grande, de modo que las figuras aparecían casi a tamaño real. Carlos IV de España y su mujer. Y otra gente, hijas, parientes. De pronto oyó una voz detrás suyo.

-¿Qué le parece el cuadro, joven?

Se volvió para ver quién le estaba hablando. Era un viejo. De rostro malhumorado. Arrugado. De cabello gris y patillas espesas.

-Interesante -dijo el espectador, solo para salir del paso.

-Interesante, ¿no? ¿Ha visto usted más otras obras de este mismo pintor?

-Pues sí, todas las de aquellas dos salas creo que le pertenecen.

-¿Y qué opina?

-Pues… que se diría que al pintor le interesaban mucho la vida de las gentes del pueblo, así como los reyes y reinas, ¿no? Es un contraste: de un lado lo más noble, y de otro lo más popular.

El viejo hizo un ademán de desacuerdo y de cierto fastidio.

-Se equivoca, joven. Al autor no le interesaban ni los reyes ni las reinas, ni los mozos ni las mozas del pueblo. Todo lo contrario. Los odiaba.

-¿Los odiaba? ¿Y por qué?

Por obsoletos. Por vulgares. Por bobos. Por rancios. Por atrasados. Fíjese en cómo pinta sus rostros. ¿No le ha llamado la atención?

-Pues sí. Todos tienen un aire de…

-De retrasados, dígalo sin miedo. De bobos integrales. De imbéciles rematados. El autor está denunciando ese estado mental tan presente en su país, tan presente tanto en las capas sociales más altas como en las más bajas. Bobos, bobos sin brizna de inteligencia en sus miradas.

-Pues sí, no me atrevía a decirlo… pero parece un rasgo evidente. Y por cierto, ¿cómo sabe usted tanto sobre cómo pensaba el autor?

-Pues porque yo soy el autor.

El espectador pensó que el viejo era un chiflado, uno de esos mitómanos que acaban adoptando la personalidad de la figura a la que admiran, convencidos de que realmente ellos són ese genio, ese artista, ese hombre notable. No le tomó en serio, pero le siguió escuchando.

-Yo pintaba. Bueno, déjeme que hable en presente. Pinto. Pero yo no soy como Velázquez, un copiador de realidad, que a lo sumo intelectualiza las situaciones, pero que jamás se moja. No. Yo soy artista, y cuando pinto denuncio. Cuando pinto me río de lo humano. De lo miserable y despreciable que hay en lo humano. Me río de esa pasta amorfa y mal amasada, con sazón tosca y gruesa, de ese amasijo de instinto y vulgaridad que és lo humano. Aunque a veces pensaba -vuelvo al pasado, permítame- que algo me conectaba con ese poso básico, con esa suciedad mortal. Y entonces quería huír de eso, huír, y mi modo de huír era pintándoos, tal cual sois, monstruosos, desequilibrados, irracionales, inconscientes tanto de lo que os da placer como de lo que os da dolor. Seres encorsetados en el aquí-ahora. Calaveras en serie, ya hoy mismo. No, nunca quise disimular nada de lo que sois, y perdóneme. Quizas debería decir “de lo que somos.” Y discúlpeme, joven. Tenía que hacerle esta aclaración.

El espectador, perplejo, no dijo nada. De reojo miró a la funcionaria vigilante de sala, que también le estaba mirando entre indiferente y divertida. El viejo se despidió. Se dió media vuelta, y cruzó la sala. Desapareció por la puerta y ya no se le vió más.

El espectador se acercó a la mujer, que estaba sentada en una silla, en un angulo discreto de la gran sala de exposicion.

-¿Es realmente..? -Se daba cuenta de que la pregunta era totalmente inverosímil

-¿El autor? No lo sabemos. Suponemos que no, por razones obvias. Solo puedo decirle que viene aquí cada tarde. Y siempre hace lo mismo: selecciona un espactador al azar, normalmente joven, y le suelta la misma perorata. “La aclaración,” como él le llama.

 

Advertisements

23 thoughts on “La aclaración

  1. M’ha agradat moltíssim el teu text. és interessant el fet de mostrar la realitat segons la veiem nosaltres, al cap i a la fi… tot i que volguem ser el més fidels a la realitat i a la veritat, som fidels a la realitat i la veritat que nosaltres entenem, veiem, defensem… Un dels objectius a la meva vida sempre ha estat ser objectiva, tenir aquesta capacitat i certament és difícil per les mancances del nostre coneixement i per les manipulacions que d’altres o nosaltres mateixos en fem.

  2. Anem tan depressa que moltes vegades mirem sense veure.. potser aquest bon home només volia que la gent es parés a “veure” el que realment ens volen transmetre per sota d’allò superficial i nosaltres fem “oidos sordos” perquè es més còmode només mirar.
    Molt ben escrit, no cal dir-ho.
    Una abrassada Jaume.

  3. Bon dia, Alegría.
    Si t’ha agradat el text ja ho dono per bo. Ja que toques el tema de la objectivitat, jo diria, així una mica precipitadament, que aquesta aspiració a ser objectius és del més difícil que hi ha. La nostra posició, la nostra circumstància, sempre dificulta el poder ser objectius. No deixarem mai de ser subjectes, per això sempre, d’alguna manera, tot passarà pel filtre de la pròpia realitat personal. De totes formes, si som capaços d’escoltar, comprendre, i saber-se posar al lloc de l’altre, una certa objectivitat es fa possible. Però cal un esforç de generositat, perquè mentre et poses al lloc de l’altre deixes una mica de ser tu. I si l’egoïsme és fort, es fa difícil. Desprendre’s de l’ego… aspiració suprema. Donar-se… què cal per donar-se? Ser bo? just? racional? No ho sé. Deixem-ho obert, un cop més.
    Una abraçada i gràcies.
    Benvolgut Dreams, veig que és el segon cop que vens, i ho celebro. I sí que estic d’acord amb tu: la pressa ens fa superficials. La supericialitat ens aparta de la veritat, i aquest és un dels mals del nostre temps. Crec que en l’art hi ha veritat. L’art és el que més ens pot explicar de nosaltres mateixos, així que jo, si més no, ho tinc clar.
    Gràcies un cop més, i ens seguim veient.
    Una abraçada també paer a tu.

  4. Llegia en un altre que l’art és una manera de conèixer la nostra pròpia ànima. És difícil a voltes comprendre l’ànima de l’artista, podem saber les circumstàncies però molts cops no el coneixem i en d’altres, la seva època ens cau massa lluny. És potser en aquests casos on més lliurement podem interpretar les obres d’art a la nostra manera, segons les nostres vivències i alhora poder treure un valor afegit que seria el de conèixer-nos a nosaltres mateixos.

  5. escolta tu ens molt de rotllo no? es que jo avegades penso que com pots pesr tant, jo cercq eu ls filoofs estu boigos, pero ueno vinga fins un altra.
    P.D: es que aui tnc un ma dia

  6. Hola Rosa. Abans de res, espero que demà tinguis un dia millor que el d’avui.
    Després: jo no sóc filòsof. Ser filòsof té a veure amb coses de més valor que les que jo faig. Jo simplement sóc un egòlatra a qui agrada exhibir-se.
    Després: si algú va molt al labavo, tu li diries que no entens com pot pixar tant?
    Jo a tu et preguntaria com pots escriure tan malment i no ho faig, oi que no?
    Apa, no t’enfadis, que t’ho dic amb tot l’afecte.

  7. El arte para verse el alma: http://bolsillosdecolores.blogspot.com/2008/03/el-arte-sirve-para-verse-el-alma.html
    … aquest era el blog al que em referia 😉

    Ui, és el primer cop que et veig quasi fora de les teves caselles. Per cert, no crec que tu siguis tan egòlatra… perquè sinó et passejaries per un munt de blogs deixant comentaris per a que la gent et llegís i intentaries sentar càtedra. No et preocupis, egòlatra o no em segueix agradant el teu post i el teu blog 😉

  8. Alegría, sí que el comentari que li he dirigit està molt al límit. I saps perquè? Perquè aquesta persona deixa referències falses alhora de participar en aquest bloc, fa allò d’inventar-se una adreça d-email, i no sé, no ho trobo correcte. No crec que actui de mala fe, però no sé, no m’agrada. I això d’egòlatra més que res ho dic per obligar-la a agafar el diccionari. En tot cas crec que la gent ha de ser una mica més mesurada alhora de parlar. En fi, almenys la Rosa aquesta (nom fals, segur), en el seu rol de “nota discordant” (inconscient, segur) ens distreurà una mica.
    I bé, entrarem a l’adreça que ens facilites.
    Alegría, un plaer, com sempre.

  9. M’ha fet l’efecte que parlaves de Goya, pintor al que admiro moltissim, i al que no demano “objectivitat”. De fet, ni a ell ni a cap altre pintor. El món del art és precissament el mon de la subjectivitat. Potser arribaria a estar d’acord inclús amb els que defensen que ni tant sols a la ciéncia existeix l’objectivitat.
    I quan un paio com Goya, amb tota la seva personalitat, es troba enmig d’una societat de gent rància, obsoleta, atrasada i vulgar, no li queda més remei que anar-se’n a Burdeus. Wur és el que va fer!

  10. Bon dia, Ferran.
    Doncs sí, parlava de Goya. Sempre he admiirat la seva defensa dels valors il·lustrats, del progrés basat en la raó i el coneixement. Només cal veure com retrata la figura de Jovellanos, una persona que defensava aquests valors. Només m’agradaria veure què pintaria Goya si visqués en els nostres temps.
    Una abraçada i gràcies per la teva col·laboració.

  11. Bé, veient el teu èxit en el món on-line he decidit jo també empendre l’aventura d’escriure en un blog. M’has fet enveja mira. Així que a partir d’ara escriuré sota aquest nom. No són poques les vegades que he passat per aquest blog, a dir veritat m’he llegit totes les entrades, encara que sempre m’hi abstenia de comentar.

    Espero que la Rosa es recuperi del seu mal dia i escrigui comentaris més encertats.
    Una abraçada Jaume, ja seguiré passant.

  12. Respecte aquesta persona que es fa dir Rosa…des del primer comentari que va fer ja vaig notar una certa “mala llet”.Jo també vaig pensar…com pot ser que la gent escrigui pels llocs d’aquesta manera tan despreocupada?.No és que pensi que s’ha d’escriure perfecte ni que estigui prohibit cometre alguna errada però jo intento buscar al diccionari les paraules que no sé com s’escriuen i si més no, intento escriure les paraules amb un ordre correcte de les seves lletres, cosa que sembla prou difícil per segons qui…bé, ja vaig estar a punt de dir-ho però vaig pensar: no siguis borde! però després del que vaig llegir ahir vaig pensar ho sento però si no ho dic peto…bé amb tot el carinyo del món crec que si fem comentaris haurien de ser sempre des del respecte i el bon humor, vale que de tant en tant hi hagi algun toc àcid però amb gràcia.
    Bueno ya me dejo de enrollar…:):)

  13. Benvolgut/da 07dreams:
    La primera sorpresa agradable és que em diguis que has llegit pràcticament tot el que he publicat. I si a partir d’ara comentes encara em sentiré més content. De debò que s’agraeixen els comentaris, i sisplau, no t’abstinguis mai de fer-ho si et ve de gust, per poc que tinguis a dir.
    Si t’has animat a escriure i a emprendre una aventura on-line tens tot el meu suport. Hi ha moments en què és molt gratificant, en d’altres por ser una mica decebedor. Si em permets el consell, l’important són vàries coses: tenir clar l’objectiu del bloc, obligar-te a un ritme de publicació regular, intentar oferir uns mínims de qualitat, i tenir paciència. A la llarga, els lectors fidels, encara que siguin pocs, vindran perquè els agrada el que fas. I això de l’èxit és molt relatiu: hi ha temporades que no et llegeix pràcticament ningú, mentre en d’altres la cosa s’anima. Endavant, i ja ens informaràs dels passos que vagis fent.

    Cristina, gràcies pel suport. La Rosa aquesta s’ho hauria de fer mirar. Jo crec que és una persona no gaire conscient de les seves mancances, i potser això la disculpa. I sinó ja s’ho trobarà.
    Una abraçada a tots.

  14. Jaume:
    Em sembla que si Goya visqués al nostre temps, tornaria a fer el mateix: anar-se’n a Burdeus!
    Han passat els anys i seguim tenint un bon nombre de carcamals ocupant llocs decisius a totes les esferes. A més, ara resulta que es justificat, perquè, segins diuen, els ideals il.lustrats són morts i enterrats. Ara només podem tenir pensament únic (els de dretes) o pensqament débil (els d’esquerres). Quina llàstima de món!!

  15. Perdona Jaume, però vull fer una pregunta directe a un altre lector del teu bloc de relats 😉 Em prenc la llicència… 07dreams, dóna’ns l’adreça web del teu bloc que no hi ha manera de trobar-lo 😉 Així també et llegirem 😉

  16. Doncs sí, Ferran, no entenc aquesta mania a menysprear els valors de la il·lustració. S’ha acabat imposant la raó des del seu ús instrumental, i no des del seu sentit emancipador. I tot a mercè de certs interessos de classe, o directament del gran capital. A mi que em perdonin, però si bé el capitalisme ens ha assegurat a molts el plat a taula, s’està carregant moltes altres coses de gran valor humà i cultural. I no sé si al capdavall som tot el feliços que ens mereixeríem ser. Vaig conèixer una persona que sempre deia: “el ia que la gent s’adoni que la cultura fa feliç…”
    Alegría, tu disposa lliurement, ets a casa teva des de fa molt de temps. Però jo diria, tal i com ho he entès jo, que 07dreams encara no té el bloc muntat sinó que ho té en projecte. Sigui com sigui, 07dreams, t’esperem amb candeletes, així que ja ens diràs el què.
    Salutacions a tots

  17. Jaume! Quina il.lu m’ha fet llegir-te! No sé si et recordaràs de mi..Fa més de 10 anys que no ens veiem, però et diré que Posa’t una creu no tenia futur, si diem-ho ja!. Nobstant, conservo un plàcid record que em fa somriure de tant en tant..
    Et seguiré d’aprop, mentrestant, t’envio una abraçada forta i et deixo el meu blog perquè li facis una ullada.;-)

  18. Bon dia a tots!
    Jaume, m’han encantat els dos textos, he gaudit de debó llegint-los, tant un com l’altre i per igual, tot i la diferència d’estils. Aquella tal Rosa es pregunta com és que penses tant… jo li preguntaria a ella, com es que pensa tan poc. Tot i que no sé si és pensar tot el que es fa en aquest espai de luxe, ben segur també sentim, gaudim, compartim i estimem, estimem la cultura, però no només la cultura imposada o preudocultura, un mer mercat d’idees i oci prefabricats, pensats per connectar-te a la roda del consum. És clavat, el dia que ens adonem que la cultura ens fa feliços, és a dir, ens torna juganers, ens fa volar la imaginació, ens obra possibilitats vitals, ens diverteix…
    Una abraçada, i un petó molt gran a tu també, Jaume, que de barquets no n’hi ha gaires per aquest món de déu 🙂

  19. Ostres, Anna, gran sorpresa, inesperada i agradable.
    Doncs sí, allò no tenia futur, però va tenir el seu moment, el seu present, i va ser divertidíssim. Ahir, casualment, vaig escoltar “The Wall”, i no et pensis ara que em va fer pensar en Pink Floyd… més aviat en l’Andrés, Gabi, Jordi, Raquel, Silvia i Anna… “posa’t una creu”… i mira ara em fas pensas en l’autora de la frase, al cel sigui, si és que hi ha un cel, si més no en el cel dels nostres records ara se’m fa present. Anna, encantat de tenir-te per aquí. Si tornes estaré encantat. Prometo llegir-te. Un petó, i records als supervivents d’aquella mogudeta, si en veus algun.
    Violant, bona nit.
    Bé, encantadíssim que tornis per aquí, i agrait pel comentari. I sí, tens raó, no només pensem sinó tot el que tu hi afegeixes. Jo hi afegiria “vivim”, oi que sí?
    Un petó maca, em prenc la confiança perquè em dones una pista bastant bona sobre tu.
    Us espero a tots ben aviat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s