Hipòmenes i Atlanta

La bella Atlanta gaudia d’un estatus superior: era autosuficient. El seu cor no patia per la mancança. Tenint el que tenia, ho tenia tot i no desitjava res. Feia temps que Eros, el petit semideu que s’instal·la en la nostra ànima i dirigeix els nostres desitjos cap a allò de què ens sentim mancats, havia desistit de trobar un forat en l’interior de la bella Atlanta.

Ella era la més veloç. Ningú la superava en rapidesa, i aquesta superioritat absoluta la feia viure en la plenitud. Atlanta era més veloç que el vent, i al seu pas deixava en els qui la miraven la ferida del desig. Tantíssims desitjaven posseïr-la. Ella no desitjava cap dels seus adolorits pretendents.

Un dia Atlanta, com qui juga, com qui vol segellar amb una rúbrica definitiva l’esfericitat de la seva autosuficiència, decidí ser condescendent amb els seus inferiors i posar preu al seu cos. Proclamà, amb tot el seu cinisme, amb tota la gràcia de la seva supèrbia, que es donaria a qui fos capaç de superar-la en velocitat en una cursa que anés de punta a punta del cel. És comprensible: Atlanta només hauria pogut sentir desig per aquell qui tingués quelcom que a ella li manqués. Però bé, si decidí posar en risc l’equilibri de la seva balança fou pel seu convenciment que era imbatible.

El jove Hipòmenes acceptà el repte. Hipòmenes, ferit des de feia tant pel desdeny d’Atlanta, entengué que no podia desaprofitar aquella oportunitat única, però com que se sabia inferior a ella decidí buscar consell. Humil, deixà assesorar-se per la sàbia i astuta Venus, qui li donà la clau del triomf.

Atlanta -digué Venus- no és autosuficient, com ella es pensa. Atlanta pot desitjar, el que passa és que porta molt de temps considerant la velocitat com a únic valor i desviant la mirada de les altres coses del món real. Per això no sap que és vulnerable. I saps a què? A la riquesa material. Atlanta, sota el seu aspecte volàtil i eoli, pot rendir-se al desig per les coses terrenals, sobretot si brillen i són d’un metall superior. Sí, Atlanta també és feble. I el desconeixement de la seva feblesa és el que la perdrà. Per això pren aquestes tres pomes d’or. I el triomf, bell Hipòmenes, ja és teu.”

I així, jugant la carta de l’astúcia, Hipòmenes es féu amb la victòria. En plena cursa, quan més a prop es trobava de la seva rival, deixà caure una de les pomes d’or. Atlanta, veient-la, no pogué resistir la temptació de fer seu aquell objecte i s’aturà a collir-lo. Hipòmenes li prengué avantatge. Fins a dos cops més repetí la mateixa acció, i ella, dominada per una força que desconeixia, no pogué evitar rendir-se davant d’aquell or. Desconcertada, veia com perdia terreny davant d’Hipòmenes, i quan volgué recuperar el temps perdut ja fou massa tard. Hipòmenes havia vençut. La bella Atlanta havia estat derrotada. En just pagament hagué de donar el seu cos a Hipòmenes, de més o menys bon grat, això ja no ho sabem. En tot cas sempre ho podrem inventar.

I així, pensant en la supèrbia, potser podrem dir que quan aquesta no va acompanyada d’un exacte coneixement d’un mateix i de les seves pròpies febleses val més no convertir-la en bandera.

I segurament aquell dia alguna cosa més humana, més senzilla, més humil, plantà la casa en un terreny més càlid i més real.

Un cop més, històries de déus per parlar de coses humanes.

 

Anuncis

6 thoughts on “Hipòmenes i Atlanta

  1. HIPÒMENES

    I bé, jo no sé si aquest noi va ser gaire feliç en la seva relació amb Atlanta.
    Em poso en la pell d’ella: ha estat vençuda per algú que li ha posat al descobert una mancança, una debilitat, una vulnerabilitat. Sí, pagà el preu, la bella Atlanta pagà el preu, però ara, ben sospesat, jo crec que el pagà molt a contracor. Atlanta no l’estimava. Hipòmenes li havía guanyat el cos, però no li havia guanyat el cor. Hipòmenes no trigà en adonar-se’n, i li tocà empassar-se el glop amarg. Allò que l’havia de fer feliç l’acabà fent infeliç.
    La vella cançó. Què dic, vella… l’eterna cançó.

    (Convido els fidelíssims lectors i visitants a aportar visions alternatives de caire més optimista, perquè admeto que el to que impera per aquí des de fa ja bastant és d’un pessimisme persistent.Estic segur que fins i tot algú s’ha donat de baixa d’aquest bloc pels mals efectes anímics que li produïen les visites i lectures… Salutacions optimistes a tots)

  2. Abans de la cursa, Atlanta em semblava freda, distant i un pèl antipàtica. Bella, sí, però d’aquelles belleses gèlides, innaccessibles, de nina de porcellana, rostres en els quals no ens hi podem veure reflectits. Qui gosaria explicar-li les seves febleses a la bella Atlanta? Encanvi ara, després de la cursa contra Hipòmenes, i veient-la ajupir-se per arreplegar les pomes d’or, en aquest gest tan revelador, és quan me’n començo a interessar. Els plegs que se li fan al vestit en acotar-se li dibuixen un cos de formes encisadores. Ara sí que m’hi aproparia, i en explicar-li alguna de les meves dèries, ella em somriuria, i la seva mirada s’hauria tornat més càlida, m’oferiria el mirall necessari i còmplice, i estigueu segurs, jo la trobaria encara més bella, molt més bella… tot i que condemnada a l’efimer.
    (Jaume, no ho diguis que falta optimisme, jo n’hi veig per tota arreu en el teu blog! La gent és molt volàtil, sempre que he volgut endevinar llurs intencions m’he equivocat. Petons)

  3. Bon dia, Violant.
    M’agrada el teu comentari. Estirant el fil i jugant amb la història has humanitzat Atlanta. Potser Hipòmenes t’ho agrairà.
    Ens seguim veient.
    Un petó.

  4. Concedit, per descomptat.
    I com sempre un agraiment sincer al teu interès pel que vaig fent aquí.
    Un petó, Sionó
    (mira, rima i tot)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s