Silenci

M’agradaria molt poder-te dir bon dia amb tot  un esclat de  frescor, aquella frescor pròpia dels matins d’abril, aquells matins en què les  gotes de rosada encara pengen de les puntes de les  branques i apaguen  la set de les petites flors del cirerer. M’agradaria   explicar-te que he somiat una platja menuda i recollida, amb una vela al fons, quasi a tocar de l’horitzó, una petita taqueta blanca contrastant sobre l’harmonia dels blaus, del blau del cel i del blau del mar.

M’agradaria dir-te que he dormit bé, que he descansat, que tot és lluminós, que estic esmorzant amb la magdalena més saborosa que mai s’hagi cuit.

Però no t’ho puc dir, perquè dir’t-ho sería mentir-te, i et vaig prometre que no ho faria, i de moment ho estic aconseguint.

M’agradaria dir-te que aquest cop la nit no ha teixit cap malla infernal i que no m’he vist atrapat per cap amalgama de neguits i incerteses. Que els flaixos del passat no m’han travessat de punta a punta la consciència, descarregant intensos llampecs d’insomni intermitent. Que no he estat dins d’aquells túnels i pous on ressonen aquells sons, aquells crits, aquelles sentències, aquells documents de signatura forçosa, aquelles veus trencades pel desencís i la desil·lusió. Que ja queden lluny la confusió de noms, les llàgrimes. Que la banda sonora del malson ja no és cap versió fantasmagòrica del Enjoy the silence de Depeche Mode.

Tot això m’agradaria dir-te, però ara mateix el que pertoca és el silenci.

Demà arribo a Sant Petersburg. A la riba del riu Neva potser recuperi les forces per parlar.

 

Anuncis

10 thoughts on “Silenci

  1. Bon dia Jaume,
    Quan arribis a Sant Petersburg, pensa que hi va morir Dostoievski. Durant la meva adolescència hi vaig estar enganxada, àvida de lectures com Crim i Càstig, Dimonis, El jugador, Els Germans Karamàzov, L’idiota –del príncep Mixkin me’n vaig enamorar apassionadament, era bell, delicat i encarnava la bondat mateixa-. Confesso que aquests llibres van afectar i esvalotar la meva ànima d’adolescent, volia ser com Raskòlnikov, tot i que mai he pogut suportar el te. Els herois dostoievskans tampoc no parlen d’esclats de frescor de matins d’Abril, més aviat estan posseïts per amalgames d’incerteses i neguits. Si jo anés a Petersburg (sé que un dia hi aniré), visitaria la tomba d’aquest geòleg de l’ànima humana (què sentiré llavors?) Després de la nit i el silenci et desitjo “aquells matins en què les gotes de rosada encara pengen de les puntes de les branques i apaguen la set de les petites flors del cirerer” (preciós). Aposto per l’alegria de viure, no sé per què, no podria raonar-ho, és com una fe cega vers la vida que no sé d’on em ve.
    Una abraçada

  2. Bon dia, Violant.
    Mira que curiós ha sigut:
    Aquest text m’ha costat horrors de poder-lo tancar. Vaig suar tinta. Al final ha quedat com a “versió” reduïda d’un altre que justament saps on acabava? Davant la tomba de Dostoievski. I encara més coincidències: tota l’estona, mentre escrivia, tenia en ment el pesonatge de Raskòlnikov. A banda del meu “propi personatge”, que certament necessitava descans, sobretot descans mental. Les nits agitades, febrils, solitàries, torturades d’aquest personatge… exerceixen una mena de fascinació malaltissa molt potent. Suposo que és la força de Dostoievski, aquesta capacitat de seduïr a través de realitats descarnades. I les referències al tè també hi eren, tot i que les vaig treure.
    El que passa que el text se’m descompensava perquè hi vaig voler introduir una segona història, un escenari paral·lel, i al final el text perdia unitat i es tornava confús. Pot ser que el pengi a la secció colateral, perquè el vegis i em donis l’opinió.
    Impressionant el fet que t’hagis nodrit tant de Dostoievski. Un bon amic que ara fa temps que no comenta per aquí -Toni, on t’has ficat?- sempre el recomana, i jo ja tinc molta curiositat per conèixer de prop els herois dostoievskians, com tu dius. Però la lectura està sent lenta…
    Violant, magnífica aportació. I gràcies per l’elogi. Ara és temps de cirerers en flor, però llàstima que per veure’n un hauria de fer kilòmetres…
    I per acabar, l’alegria de viure… És la millor aposta. Tant se val d’on vingui.
    Un petò

    Rectificació:
    Això que dic de penjar el text inicial no pordà ser, perquè em vaig fer un embolic de documents oberts, tancats, eliminats… i al final l’he perdut, com també l’original del que he acabat publicant.
    Ho sento.

  3. Impressionant!
    Crim i càstig va ser el primer, perquè un noi de l’insti es va tatuar amb boli el nom de “Sòneka” als texans, i em va dir que era el seu amor platònic. Em va deixar el llibre, era una versió vella i recordo que tenia il.lustracions (Raskolnikov amb el seu abric gastat). Després no vaig poder deixar de llegir Dostoievski, i em va costar gaudir d’altres estils. Entre els meus preferits estan Els germans Karamàzov, exagero si dic que vaig aprendre més coses en aquest llibre que en tota la facultat de Filosofia? I del príncep Mixkin, literalment me’n vaig enamorar. És una bogeria, era estiu i en acabar el llibre em vaig posar a plorar, després vaig estar una temporada somiant que agafava el tren i anava a veure’l. Avui dia tots aquests llibres encara em fan cert respecte, de vegades en fullejo algun, perquè em ve alguna escena a la memòria, però passarà molt i molt temps fins que torni a llegir de nou aquest monstre! 🙂

  4. Jo, de moment, tinc sensacions contrdictòries respecte a Raskòlnikov. De moment -porto unes 150 pàgines- se’m figura com una mena de monstre, un ésser totalment alienat, però al mateix temps fascinant. Suposo que a mesura que avanci el text s’acabarà d’arrodonir. Sempre he pensat que les grans novel·les es fan amb grans personatges. En fi, ja n’anirem parlant.
    Un petó.

  5. Hi ha moments grisos a la vida de cadascú, i no per això han de ser dolents. Som nosaltres mateixos per la part de negre (o matís de gris) que tenim dintre. no són contradiccions sinó una mixtura d’accions i reaccions. M’agrada molt que el personatge li digui això a la seva estimada, perquè li transmet dues coses. Per una banda el que ara no pot sentir però per altra el que sí voldria sentir. Això és molt important, tot i viure un moment difícil, no perdre els papers i poder seguir mirant endavant.

  6. Hola, Alegria.
    M’agrada la part final del teu comentari.
    Molts cops el silenci és paraula.
    També es diu que la paraula és plata, i el silenci és or.
    En fi, cadascú sap millor que ningú com ha de gestionar les seves circumstàncies.
    O hauria, deixa que hi posi aquest condicional.
    Un petó i gràcies.

  7. El silenci és la millor opció quan no tens res millor a dir, però personalment, en presència d’aquestes paraules tan especials i sentides, les escolliria a elles.
    Hi ha vegades que et quedes amb ganes de dir alguna cosa i quan te n’adones ja no ets a temps de dir-ho, i sempre et queda aquell nosequè per no haver-ho dit.
    Una abraçada molt gran.

  8. 07dreams:
    El teu comentari, així com els altres que han anat caient al voltant d’aquest darrer text, a propòsit del silenci i la paraula, m’han fet pensar que potser una de les coses més difícils entre les persones és la comunicació. La veritable i sincera comunicació. Les pors, els càlculs, els propis límits del llenguatge… se m’acut que potser, a la llarga, el que parla millor i amb més eloqüència no són les paraules sinó els fets.
    Molt content de veure’t per aquí, i una abraçada per a tu també.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s