L’ombra i el paisatge; carrers i solituds

 

No conec el paisatge de què em parles, però sóc capaç d’imaginar-me’l. No el conec, però l’intueixo. En percebo tota la càrrega de sensacions, noves i al mateix temps tan velles, tan antigues com els vents que li freguen la pell des de temps remots.

No, no és cap mala idea passejar per camps i vinyes sentint tota la gama d’olors que desprèn l’herba humida, la terra xopa d’aigua de maig, mentre la màgia del silenci inunda tots els racons visibles i invisibles. Aquell silenci fet d’aquell vidre tan fi, tan fràgil. Ja ho fet algun altre cop, i conec el benestar que proporciona descalçar-te i notar com alguna cosa fonda puja per la planta dels peus i s’atura just al bell mig de l’ànima. Quelcom de misteriós que situa les coses en un pla diferent, petit, ínfim i relatiu.

Em parles d’aquest paisatge i d’aquests camps, però em temo que no hi puc passejar. Són passejos que cal fer sol, sense cap companyia. I aquesta soledat essencial no la podria aconseguir. L’ombra de mi mateix esdevindria presència insuportable. Una ombra llarga projectada per les darreres llums d’un sol que ja se’n va. Llarga, espantosament llarga, tan llarga que connectaria de ple amb el centre de tots els neguits possibles.

Potser val més que continui deambulant per carrers i places, on l’absència de llum solar esvaeix tota possibilitat de generar una ombra. On tants altres vianants anònims et proporcionen la noció exacta de la teva  solitud. Passes perdudes per carrers sense nom, traçant el mapa absurd de les presències i les absències, dels oblits i dels records.

 

Música per al text: Where the streets have no name, U2

 

Anuncis

8 thoughts on “L’ombra i el paisatge; carrers i solituds

  1. I bé, un cop més caient en el recurs de l’autocomentari.
    I amb moltes ganes d’aparcar per una temporadeta aquesta mena de textos tan emocèntrics (terme que m’acabo d’inventar).
    Amb moltes ganes d’oferir textos narratius amb interès i gràcia. històries, bocins de realitat exterior.
    Seguirem picant pedra mental fins a aconseguir-ho.
    Entretant, gràcies per la paciència.

  2. T’entenc. La solitud que proporciona el camp també em neguiteja. Per això, sovint, m’agrada mirar-ho tot des de lluny, o des de la finestra estant: la vinya, els amatllers, els avallaners… Qui sap si és per què, precisament, des d’aquí jo tampoc faig ombra. Mirar i prou. A mi també em neguitegen els passejos solitaris pel camp, i els evito a partir de les deu del matí. En canvi, m’agrada caminar entre les vinyes amb un bon company (bípede), i trencar el silenci amb rialles, paraules, vocals, consonants, exclamacions… o silencis compartits. Com va deixar escrit Cesare Pavesse, la terra, el camp, no parlen a ningú, a la natura no li importen les persones. Però també he de dir que m’agrada l’aire fresc del camp al matí, quan el sol despunta i encén tonalitats verdes. Escriptor, no t’autoanalisis tant, no et perfeccionis, escriu el que et vingui de gust, tot té el seu valor. L’interès, la gràcia, i tot el que vulguis anomenar, són ben relatius, subjectius. Aquesta narració, L’ombra i el paissatge, m’ha recordat amb goig als contes de Cessare Pavesse. Ha estat un plaer. Camp-ciutat-solituds del camp-solitud dels carrers de ciutat-recerques-escapar-se de casa a l’estiu quan ets un adolescent…

  3. Ultimament la teva literatura no desprèn gaire alegria que diguem..i encara que em segueix agradant tant com l’altre i segueixo estant enganxada a llegir-te cada vegada que hi poses un post nou, espero que aviat canviï una mica de color i s’hi pugui distingir un altre estat d’anim molt més optimista.
    No cal dir que està molt ben escrit, com sempre.
    Una abrassada molt forta i molts ànims per seguir escribint, sigui com sigui.

  4. Violant, gràcies pels ànims… la comparació amb Pavese em ruboritza i m’engreixa l’autoestima uns quants quilets.
    Fins aviat.

    Dreams, tens tota la raó. Una mica d’alegria, d’ironia, potser no tanta melangia… També en tinc ganes, francament. És qüestió de trobar el punt, i la resta ja ve sola, perquè de ganes de seguir escrivint no me’n falten.
    Una abraçada per a tu, i espero llegir-te ben aviat

  5. Bon dia Jaume, bon dia 07dreams
    “Una mica d’alegria, no tanta melangia…”, “espero que aviat canvii de color i s’hi pugui distingir un altre estat d’ànim…”, dieu. És clar que l’alegria sempre ve de gust, sobretot si ve acompanyada d’un toc d’ironia. Però també és veritat que aquest utilitarisme hedonista en el que mig món està submergit, aquest “feliç, sigues feliç! i riem, encara que sigui de qualsevol cosa!” ens ha fet una mica de mal. No ens ha de fer por mostrar l’altra cara, i menys quan no hem de demostrar res a ningú. L’alegria es pot copsar de moltes formes, la pots sentir de sobte i de manera punyent llegint quelcom que t’agradi, encara que sigui un escrit melancòlic. No cal forçar res. És la meva humil opinió. Una abraçada.

  6. Bona nit 🙂
    el comentari d’abans no anava adreçat als textos, encara que parli d’ells, el missatge final que volia quedar escrit entre linies només era un “ànim, espero que estiguis bé, sino ara, aviat”. Estic dacord en el que dius que no ens ha de fer por mostrar l’altre cara, i personalment crec que els textos més bonics i sentits surten d’estats d’ànim no gaire alts. No obstant, quan dic que ja toca algún text alegre, només em refereixo a que ja toca pujar una miqueta la moral i l’ànim.
    Bé, una braçada a tots dos 🙂 i bon pont!

  7. Dreams, mil gràcies.
    Sàpigues que continuo picant pedra en tots els sentits. I tu ja saps de de picar pedra sempre s’acaben obtenint resultats.
    Un petó

  8. TRUQUEN

    So inesperat: trucs a la finestra. Responc. Algú prununcia el meu nom amb signe d’interrogació final. Afirmatiu, sóc jo.
    -El paquet no cap a la bústia, li deixo aquí repenjat a la porta.
    -D’acord.
    Efectivament, el paquet és gran. La incògnita també. Bé, no és un paquet, exactament. És un sobre gran, encoixinat, d’aquests amb bombolletes d’aire per la part de dins. Palpo, i no obtinc cap pista. Però aviat la lletra, la cal·ligrafia de l’adreça i el remitent em donen la clau: és lletra de casa. Literal: lletra d’algú de casa. Aquella lletra teva, estirada cap amunt. Lletra com aquells ocellots-caricatura que dibuixaves. Com havíem rigut amb aquells ocellots!
    Efectivament, era aquell CD. Ja ni me’n recordava. CD i carta, amb un comentari per a cada peça. I una confessió final, sentida, però resignada. Sí, a mi també em sap greu que les coses no puguin ser d’una altra manera. Però tu no deixis de tocar, no, mai. M’has entès? Mai!
    I tens raó: el disc és superior. L’he escoltat, i tu no ho saps, però l’efecte balsàmic sovint es trencava i apareixia la fiblada. És que darrera una peça, darrera una melodia, pot ser que s’hi amagui mitja vida. Tant se val.
    Gràcies, estimat. Gràcies noi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s