Sacrilegi

 

 

Avui he estat en un bar on solen tenir molt bon gust amb la música que posen. Pràcticament tot el que sonaba m’ha captat l’atenció. Especialment una peça a piano, preciosa, de la qual ni sé el títol ni l’intèrpret, i això que ho he preguntat. Ha sonat una cançó de Everything but the girl, una de Roberta Flack, un blues, i abans que me n’anés “Blue Trane”, de John Coltrane. És una peça llarga, un blues en mode menor, en què improvitza tot el combo excepte el baterista. Tots els solos d’aquella gravació els trobo fantàstics, excepte el primer, el de saxo tenor a càrrec del propi autor del tema. No m’agrada.

És que ho sento, però no m’agrada John Coltrane. És una cosa que no es pot dir segons on i segons a qui, però m’és igual. És com dir que no t’agrada el caviar beluga, però a mi, John Coltrane no m’agrada. M’atabala.

Jo sempre he preferit Charlie Parker. Els solos de Parker són meravella pura. Sense forçar res, sense cap estridència, com un surfista que recorre amb elegància la cresta de totes les ones de l’oceà harmònic. Amb estil, amb llenguatge propi, amb aquelles frases tan seves, tan identificables, que un pot copiar però mai tocar igual.

Parker és disciplina, és ortodòxia, però al mateix temps creativitat pura, genialitat. Genialitat dins dels marges de l’ordre, que és el que l’oient agraeix, perquè l’art sense forma ni ordre sempre s’escapa de les mans.

Coltrane, pel meu gust i opinió -que per cert, són les úniques que tinc- és caos i brutalitat. Dels seus solos en desconnecto al novè compàs, per excessius i desmesurats, pel seu so massa directe, massa groller. Sense vibrato, sense sensibilitat. Ho sento, si anar contra alguna de les vaques sagrades del jazz és sacrilegi, doncs aquí m’acabo de retratar com a sacríleg.

No obstant, com a compositor, John Coltrane té peces remarcables. Úniques. Però no sé què passa que sempre les aprecio molt més quan les interpreten els altres més que no pas ell mateix.

No m’agrada John Coltrane, ni crec que magradi mai. Al món no li interessa massa el que jo pugui opinar, ja ho sé, però tant me fa. Com que a casa seva un pot dir el que vol, doncs aquí queda dit.

I qui no opini el mateix, aquí sota té un bonic espai on deixar el seu comentari, en legítima defensa del sagrat. O també, si algú vol, pot escriure per apuntar-se, com jo he fet, al carro del sacrilegi musical.

 Música per al text: Blue Trane, John Coltrane

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s