Aquí

 

Volví de esa ciudad con el equipaje intacto, sin desacer. Con la misma sombra de mí mismo cosida bajo mis pies. Con un botellín de Bombay Sapphire vacío en el bolsillo, sin saber qué mensaje tenía que meter ni a qué mar lo tenía que lanzar. Volví resuelto a acompañar el fluir de la vida sin oponerme a sus designios. De ahí volví pensando que lo mejor sería bailar el vals lento de las vueltas que da el mundo. Volví y ya era primavera, y aún quedaba tanto por ver.

Y fui por segunda vez, pegada el alma al recuerdo de la vez pasada. Estaba todo igual, solo que un aire más caliente llenaba los rincones de mi plaza favorita, la más grande, la más preciosa, la mayor. En Bershka me compré unas gafas de sol con nariz postiza, y en el espejo de un bar de tapas intenté reírme un poco de mí mismo, sin llegarlo a conseguir. Pensé en el sentido de las cosas, una vez más, porque esa debe ser mi naturaleza, y descubrí que las respuestas estaban ya tan gastadas, eran tan lo mismo de lo mismo, que casi no tenían valor.

Y vuelta a casa, de ciudad a ciudad. Pues claro que sí, hombre; hay que moverse. De Este a Oeste, de Norte a Sur. Gastar la suela, pisar piedras y torcerse los tobillos. Perderse y encontrarse, y llegar a la conclusión que más allá de los propios zapatos no hay demasiado a donde ir.

Acercarse al panel informativo que en plena calle muestra un mapa genérico de por donde hay que andar, por si es que nos hemos perdido, para leer siempre esa misma obviedad: “Usted está aquí”.

 

Música para el texto: Now I’m here, Queen

 

 

Anuncis

6 thoughts on “Aquí

  1. Vídeo recomendado: Queen Now I’m here (Hammersmith 1979).
    Prodigioso Freddie Mercury, que en gloria esté, en la gloria de los genios.

  2. Olé. En común, para empezar tenemos a este genio de la música. Soy un empedernido de Queen, forever, para ser más claros.
    Tu texto, de párate y no te menees, ¡reléelo, pollo! -me he dicho- Y lo he hecho, por Dios. Qué cambios operan en ti en cuanto a la prosa se refiere. Mis palabras son de uno más. Sigue así, Jaume.
    Un saludo.

  3. Bernar, me alegro que te gustase el texto. Lo escribí un poco a chorro, buscando y cazando al vuelo.
    Y de “palabras de uno más” nada de nada, que tu vives de la palabra, y eso es algo.
    Queen forever, entonces?
    Un abrazo

  4. Tinc un dubte. Abans de res, admeto que no tinc ple coneixement de la literatura catalana i tampoc de l’espanyola. Però, per què és l’estil de la literatura catalana més col·loquial que la castellana? Aquesta pregunta ve a col·lació d’haver llegit els teus dos últims posts, un en cada llengua, i m’ha passat altre cop el mateix: en català les oracions són curtes, inacabades i amb escasses metàfores, com més oral. Hi ha molta diferència entre l’un i l’altre. Potser és nomes la meva percepció, però em dóna sempre aquesta sensació.

  5. Maria, hola.
    Jo tampoc sóc expert en literatura, però com a persona que escriu en dues llengües tinc una opinió formada.
    D’entrada, si ho has percebut així, és que alguna cosa hi deu haver, però d’entrada no té perquè ser així. Fixa’t: intenta traduir mentalment el meu text en castellà al català, i veuràs que funciona igual de bé (o de malament!) Després ves a la secció “Al castellano” a Colateral, i veuràs que la traducció del post en català funciona més o menys igual.
    No crec que sigui un fenomen intrínsec a cada llengua.Penso que ambdues són prou riques i flexibles com per poder-hi jugar amb bons resultats, si l’escriptor té aquesta capacitat.
    Crec que hi pot influir el fet que el castellà porta molts segles sent una llengua potent, una llengua de cultura i de prestigi. Per altra banda, el català sempre ha estat, per motius diversos, una llengua poc reconeguda, poc cultivada. Sense prestigi, quan no directament desprestigiada. Durant segles, una llengua reclosa en l’àmbit purament familiar i popular. En castellà tot sona important, tot adquireix entitat, purament per costum, per tradició, per bagatge cultural. El català, en aquest sentit, encara té feina per fer.
    Et recomanaria, si no ho has fet ja, que llegeixis Josep Pla. Veuràs com les possibilitats literàries del català són extraordinàries. Com sempre, tot depèn de la mà del quei escriu.
    Bé, no sé si t’aclareix res, és només una visió particular, discutible.
    Gràcies per la visita.
    Salutacions

  6. Clar que amb el traductor queden igual. Em referia més aviat a les qüestions històriques que has exposat després. Suposo que, al ser una llengua més parlada, el castellà sempre té més mans que l’escriuen. Jo, sense anar més lluny, tinc molta més facilitat per escriure el castellà i prou més varietat lèxica. Però en això, també intervé la llengua en la que llegeixes i parles normalment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s