Cançó per a ningú

 

No sé qui ets ni com et dius. No sé què fas ni què esperes. Només sé que a vegades et preguntes coses, com tothom.

No conec els detalls del teu mapa interior. Per quatre traces que mostres me’n puc fer una idea, però les idees sempre són aproximacions, i la veritat interior de cadascú només se la sap un mateix.

No sé quanta por tens, ni quans grams d’il·lusió dus a la cartera. No sé quanta música portes dintre, ni quanta bellesa seràs capaç de desplegar.

Només sé que camines, que deixes empremtes en tot allò que toques. Però no sé si el teu tacte és suau com la seda o aspre com l’asfalt dels barris pobres. No sé quantes ferides deixaràs en els cors dels qui t’estimin, ni quantes ànimes malaltes seràs capaç de curar amb un somriure dels teus llavis. Si és que saps somriure, que no tothom en sap.

No sé quantes tempestes desfermaràs en l’esperit dels qui et coneguin. Ni quanta calma extendràs sota el mantell de la teva serenitat. Tot això no ho sé, perquè a hores d’ara desconec del tot qui ets. Per això no sé si saps que qui estima un ocell sempre el voldrà retenir dins d’una gàbia, encara que aquesta tingui els barrots daurats. Mesura, per tant, quantes ganes de llibertat s’amaguen sota les teves ales.

No sé qui ets ni com et dius, i malgrat tot t’escric aquesta cançó sense melodia. Perquè no ets ningú i ets tothom alhora.

No sé qui ets ni com et dius, però n’hi haurà prou amb què ho sàpigues tu.

 

Anuncis

8 thoughts on “Cançó per a ningú

  1. És dels textos que més m’ha tocat la fibra aquesta que portem dins.. molt bonic 😉
    Segueixo passant sempre encara que doni poquetes senyals de vida.
    Una abraçada.

  2. Dreams, me n’alegro que t’hagi agradat el text.
    És curiós, pensava que seria un text d’aquells que passen sense pena ni glòria, malgrat que l’he escrit amb la corda interior a plena vibració. Tenia ganes de parlar de coses molt concretes, però al mateix temps molt en abstracte, molt des de dalt.
    I res, també m’alegra saber que vas venint, encara que sigui de forma invisible.
    Espero que també t’agradin els textos que tinc en perspectiva, tot i que no tindran el caire sentimental que potser han tingut els darrers. Ja veurem.
    Una abraçada per a tu.

  3. Doncs és una pel·lícula que no he vist (una de tantes, la meva cultura cinematogràfica és molt escassa), però en tot cas pots deixar més pistes, si vols.
    A reveure, Alegría.
    Ah, calla… és la que fa Tim Burton (o Robins, tinc una confusió…) i Morgan Freeman? Si és aquesta em va agradar molt, però segueixo sense captar la connexió…

  4. “Per això no sé si saps que qui estima un ocell sempre el voldrà retenir dins d’una gàbia, encara que aquesta tingui els barrots daurats. Mesura, per tant, quantes ganes de llibertat s’amaguen sota les teves ales.”
    Sí que és la de Morgan Freeman i Tim Robbins (http://www.imdb.com/title/tt0111161). La connexió està en que cap al final parlen de que quan un ha d’estar en llibertat per molt que el tanquis en una gàbia acabarà marxant si és la seva natura. Em va emocionar el primer cop que ho vaig captar, precisament perquè tenia un molt bon amic que marxava cap a
    Moçambic.

  5. Sí, realment contra la pròpia natura no hi ha res a fer. Ni contra la dels altres. Ja deia Heràclit que el destí d’un home el marca el seu caràcter. Si en lloc de caràcter llegim “naturalesa” ja estem al cap del carrer.
    Quan vaig escriure “Historia de un alacrán” una mica volia reflectir aquest fet, com la pròpia naturalesa determina moltes coses. Però també és cert que hi ha èpoques en la vida en que un té moltíssimes ganes de volar, i en eltres el que més desitges és la gàbia, el niu, l’escalfor, la proximitat d’algú, encara que aquest algú et talli les ales. No hi ha problema en que et tallin les ales si te les deixes tallar de tot cor.
    I no sé, seguint amb aquesta qüestió, un cop una persona (anb bastanta experiència a la vida va dir-me una cosa que crec que és certa: “el preu de la llibertat és la soletat”.
    Alegría, com sempre un plaer. Fins aviat.

  6. M’encanta 🙂 Em quedo amb la frase:”Si és que saps somriure, que no tothom en sap.” Molt maco, i dirigit per a tothom i per a ningú, com deia Nietzsche al seu llibre, però amb un altre significat.

  7. María, benvinguda un cop més.
    M’alegro molt que t’hagi agradat el text. I pel que fa a la frase que ressaltes, jo també la trobo molt significativa. Penso que un somriure és un acte de voluntat gratuït, sempre és un regal, que un somriure pot anar matizat amb mil sentiments, però que al capdavall és quelcom que dones lliurement. En canvi riure és massa fàcil, és fins i tot un acte reflex. Sí, hi ha gent que només sap riure. Et donen, i rius. Però quen somrius dones tu.
    En fi, una petita disgressió, de les que tant m’agraden.
    Encantat per la teva visita.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s