Distret

 

Distracció. Estat beatífic en què pots passar-te un dia i mig sense ser conscient que algú t’està afaitant la cartera, que ja s’ha acabat el termini per a la declaració de la renda, que ja han tancat el súper i t’has quedat sense xocolata amb avellanes.

Estat hipnòtic en que intentes ficar-te en universos paral·lels que desconeixes absolutament, intentant trobar una llum que no es la teva. Voles en cercle per espais vaporosos, sobrevolant muntanyes que et semblen sòlides en la teva percepció, quan no són més que suposicions, molins de vent quixotescos, fum i res més que fum. Et parlen, et regalen la frase que et salvaria la vida, però tu no la sents. I naturalment no te la tornen a repetir, perquè les coses importants, contràriament al que molta gent es pensa, només es diuen un cop. Sí, tot això et passa quan estàs distret.

Una altra cosa és distreure’s. Ah, distreure’s, beneida fal·làcia. Distreure’s anant al cinema: Will Smith es Hancock. Disteure’s anant de compres -que no és el mateix que anar a comprar, òbviament. Distreure’s sentint música -que no és el mateix que escoltar-la, no sé com ho veus. Distreure’s mirant la tele, summum de totes les distraccions. D’acord; i després? Em torno a quedar distret, penjat d’un trapezi inconsistent.

I així, absort, veig com passen els dies, com van canviant els titulars del meu diari d’abord. Sense anar més lluny, ahir a la nit, vaig deixar-me, en aquell bar de cartró, les claus, la cartera i el cromo de Johann Cruyff amb el 14 de la samarreta d’Holanda. Vaig haver de tornar a casa caminant setze milles marítimes. Naturalment, en no poder entrar, vaig haver de passar la nit al porxo, assegut al balancí. Però em vaig distreure mirant el reflex de la lluna sobre el riu platejat, el riu que tinc la sort de poder veure davant de la meva vella casa de fusta.

I vaig pensar que si no tens casa almenys tingue’s un refugi, en què la bellesa t’aculli, com aquella màgica estampa en què una lluna tremolosa i amiga es banyava en les aigües calmades que passen i no tornen. Així, com qui no vol la cosa.

Música per al text: Moonriver, Henry Mancini

 

Anuncis

3 thoughts on “Distret

  1. Alegría, no sé si és la calor… Jo crec que les meves neurones han decidit fundar una República Independent dins el meu cervell, perquè veig que van fent el que els dóna la santa gana. De totes formes, si surt algún text digne ja em serveix.
    Ens llegim.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s