Temps

 

Amb la vista clavada en l’horitzó, més enllà d’un mar que no podem nedar, el temps se’ns escapa; com la sorra entre els dits, com les gotes d’aigua que llisquen sobre una pell. Vivim el demà com una promesa que no sabem ben bé de quina branca s’ha de despenjar, i oblidem el terra que trepitgem, oblidem descalçar-nos i sentir l’herba fresca mullant-nos la planta dels peus nus. Hem oblidat la nuesa, perquè creiem que el demà no ens pot sorprendre sense la roba d’entretemps. Creiem que una pluja inoportuna ens esborrarà d’aquest món, quan l’únic que farà és curtir la pell de l’ànima.

El demà és ficció. Només és la continuació dels passos d’avui. La fulla de tardor que tenyirà d’ocre totes les mirades avui encara és verda, i d’aquest verd neixerà aquell coure, aquell grana. Quan caigui, quan voli describint el seu gest final no serà demà. Serà un avui qualsevol, com el d’ara, amb ullades de sol entre les boires. Però avui és encara verda.

Mirem tan enllà perquè ens té atrapats el neguit de la incertesa. Quan només cal pensar que la incertesa d’ahir és la certesa d’avui, i que no s’ha enfonsat la nau del teu viatge ni va a la deriva la barca dels teus dies.

Si el teu cor és la teva brúixola no tinguis por de navegar, gal·lió valent. No hi ha tempesta prou gran com per destruir-te. Navega, només navega.

(coda: en tant que buides les paraules, redescobrim els gestos)

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s