Serbocroata

 

Vaig coneixer-los per circumstàncies fortuïtes, com gairebé sempre passa. Eren serbis, recent arribats de Belgrad. Dusan i Uros. Bons músics tots dos, especialment Dusan, excel·lent guitarrista, amb una autoestima a proba de bomba. Volien tocar, i els faltava una peça. Aquesta peça, per un temps, vaig ser jo.

M’agradava tocar amb ells. Trobava exòtic pertànyer a un trio dos membres del quel fossin serbis. A més, jo havia conegut Sèrbia uns anys enrera, un país que em va agradar, que sempre portaré en el record pel seu aspecte peculiar, pels seus paisatges aspres, boscosos, un punt foscos. Sèrbia era aleshores -amb excepció de la capital- un inmens escampall de llogarrets i casetes. Amb una gent oberta, xerraire, sentimental, un punt exagerats en tot.

Dusan i Uros parlaven entre ells la seva llengua. Amb mi Uros parlava un castellà rudimentari i Dusan un anglès fluïd i operatiu. Com que la major part del temps d’assaig se la passaven discutint entre ells, vaig tenir la oportunitat de familiaritzar-me amb aquella llengua eslava, que pel que jo tenía entès rebia el nom de serbocroata. Recordaba que quan vaig ser allà -encara existia la Iugoslàvia íntegra- tant serbis com croats parlaven la mateixa llengua, amb la única diferència que els croats l’escrivien amb l’alfabet occidental mentre els serbis utilitzaven l’alfabet ciríl·lic.

De tant de sentir-los discutir vaig aprendre a dir Ah, dobro (ah, bé), dobro a seques (bo), iem-ba-tri-txetri (un, dos, tres, quatre), patron (bala) i pixka ti matrina (ireproduïble).

Un dia els vaig preguntar si el que parlaven es deia realment serbocroata. Es van posar seriosos i em van dir que no. Que ells parlaven serbi, i els croats croata. Jo vaig preguntar si realment eren o no la mateixa llengua, el serbi i el croata. “Abans que la guerra ens separés sí. Després ja no”.

Als pocs dies, avions de guerra de la OTAN van començar a bombardejar Sèrbia, per dissuadir Milósevic d’annexionar Kosovo, que aleshores buscaba un estatus d’independència total. A propòsit d’aquest tema, i parlant del món, de les fronteres, dels pobles i de les guerres, Uros es va posar seriós i va dir: “El pitjor dels mals és el nacionalisme. Sempre acaba portant a l’odi. I l’odi acaba portant a la guerra”. Dusan assentía.

Ells ho poden dir. Havien viscut en carn pròpia, en els noranta, l’odi i la guerra amb els seus veïns croats. Si no els van mobilitzar militarment de poc els devia anar. Potser de mesos o de dies. Allà el nacionalisme va comportar guerra de veritat, amb bales de veritat i morts de veritat, entre des pobles que parlaven igual. Aquí, que de tant en tant ens toca viure -o patir- debats cíclics sobre les virtuds i maldats del nacionalisme, per sort estem molt lluny d’allò. Aquí parlem per parlar, soroll i bla, bla, bla, molt a l’estil mediterrani, i al capdavall perquè algú simplement busca benefici electoral. Però sí, hi coincideixo. Qualsevol nacionalisme és una estupidesa, vingui d’on vingui. Qualsevol “isme” ho és.

Un dia, Dusan i Uros em van dir: “ja et trucarem”. I ja se sap què pot passar quan et diuen això.

Sé que Dusan va seguir tocant amb altres músics, i a Uros li vaig perdre la pista. Crec que se’n va anar al Canadà. Dusan algun cop m’havia dit que pensava, a mig termini, fer el salt als Estats Units i provar sort allà.

Es pot dir que no els he vist més. Bé, sí, a Dusan el vaig veure, de lluny, en mig de molta gent, en un concert de principis d’estiu, amb la guitarra penjada a l’esquena, amb el seu aire solitari. Suposo que deuria tocar en una jam session que organitzaven després. No m’hi vaig acostar, vaig deixar que passés de llarg. Ell no em va veure. Vull pensar que tot li havia anat raonablement bé, o no, qui sap, les metes ens les posem i després tot va com va. És qüestió de sort. La sort sempre té l’última paraula en tot.

Música per al text: West Coast Blues, Wes Montgomery

 

Anuncis

2 thoughts on “Serbocroata

  1. Doncs, casualitats de la vida, l’altra dia vaig veure el seu nom : Dusan. Era a la llista de profes de guitarra d’una escola de blues de recent creació. Era el festival de blues de barcelona (que és el que es fa a Nou Barris). Allà i era ell , juntament amb Ivan Kovasevich (Contrabaixista), em va fer gràcia.
    Com dius tu, vaig recordar “el seu anar de llest però amb gràcia”.
    Una abraçada 🙂

  2. És que la vida és plena de casualitats, Alfil. Posats a dissertar, possiblement tot estigui sostingut per las circumstàncies més aleatòries.
    Gràcies per la visita i una abraçada per a tu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s