Eren temps de guerra

 

Cada tardor el pagès sembrava. Passava l’hivern com podia, i a la primavera els camps començaven a donar el seu fruit. Però eren temps de guerra, i amb l’arribada del bon temps arribaven també els soldats, trepitjaven els camps i arruinaven els sembrats. Sota els seus peus, sota les seves botes ferotges, l’esforç de tants mesos quedava esborrat. Així un any, i un altre, i un altre.

La filla del pagès li deia:

-Pare, no sembris aquest any. Anem a la ciutat.

L’home, amb veu cansada, amb la vista perduda, callava. De sobte, mirava fit a fit els ulls de la nena i li responia:

-Filla, hi ha una cosa segura: algun any els soldats ja no vindran.

Van passar molts anys, molts, i quan la noia va tenir l’edat, cansada de viure sota el mateix infortuni, se’n va anar a la ciutat. Va trobar feina servint a la taverna, i allà va aguantar el menyspreu, la burla, la lascívia del patró, dels comensals, dels bebedors, dels borratxos, dels jugadors, dels cacics, dels desgraciats i dels ressentits per un temps difícil de viure.

Una primavera va sentir que la guerra s’havia acabat, tot i que no se sabia del tot bé quí l’havia guanyada. Una nit de fosca va deixar la taverna, i a l’endemà al matí, després de tota la nit de caminar, va arribar a la casa del seu pare. Els sembrats eren alts, ufans. Però el seu pare no hi era. Va entrar a la casa, i sol, al llit, el va trobar. Li quedava un fil de vida. Ella va seure al seu costat i va agafar-li les mans àspres i eixutes. El vell va somriure.

-Veus, filla? Sempre hi ha un any que els soldats no tornen.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s