Camins que hem de fer sols

 

Bé està el que hagis viscut, si l’únic que has pretès és fer una mica més gran el sol dels teus dies. Bé estarà poder mirar enrera i somriure recordant els vianants que han fet algún pas al teu costat, potser un llarg trajecte, o tant de bo tota una vida.

Viure, caminar. Caminar sense defallir, per molt que les forces flaquegin. Sempre hi ha algú a qui li deus la teva pròpia enteresa. Sempre és per algú altre que no et pots deixar caure ni vèncer. Per més que l’ànima se t’esquinci.

El record tenyirà d’or i diamants les coses grans, les de debò, les que t’hagin fet sentir viu. I potser arribi l’hora del declivi, potser arribi ja l’hora en què el riu s’hagi d’encalmar per fer el seu curs final, per fer el seu curs més lent, quan ja ha recollit les aigües de totes les vivències anteriors. Tant de bo aquesta calma final sigui una benedicció. Jo així me la imagino. Amb un sol ponent banyant de roig un horitzó més enllà del qual ja només hi ha el mar ignot.

Escriure, un cop més, per atrapar sensacions d’un moment efímer. Tants i tants cops el mateix, més i més del mateix. Però què vols, si la vida és això, com el Blues, com la vella música que sempre torna i sempre sembla nova.

Camins que hem de fer sols, diu la cançó. Sols, sempre sols.

Gràcies, mans amigues que heu acompanyat aquestes soletats tan úniques, tan nostres.

 Paraules Efímeres, 22 de setembre de 2008

 Adreçat a tots aquells qui heu vingut asíduament faci el temps que faci que ho feu.

Hi ha moments en què les casualitats semblen no ser casuals, com si unes mans invisibles ajuntessin les coses per donar-les-hi relleu.

Avui llegía que si la vida és un vídeo-joc, cada nova pantalla inclou l’anterior. També fa díes, en una altra banda, algú deia que si la vida són cicles, cada joc que es tanca, cada cercle nou es tanca sobre el cercle previ. I avui, una frase que m’ha colpit: “la historia del tiempo atrás aún la vislumbro demasiado sólida y como si fuese venidera más que pretérita”. En pocs dies la meteixa idea, repetida i expressada amb diferents paraules, però en el fons la mateixa idea.

No ho sé, però potser és cert que hi ha coses que ens acompanyaran sempre. Potser l’antídot contra l’efimeritat sigui l’empremta que deixen les coses en allò que som.

El meu bloc, el meu refugi, el meu altaveu, el meu clam en el desert. El meu bríndis al sol, la meva finestra minúscula oberta als confins de la galaxia. La molècula més gran de la meva composició anímica. Tantes coses. Tant de temps que m’ha acompanyat, i també segurament a vosaltres, no mereix un final brusc, sinó segurament un impàs, un compàs d’espera, una sala de passos perduts, pendent de veure quin curs agafa aquest riu que fins avui no ha parat de fluir.

Potser el ritme de publicació baixi. Però intentaré que no passin massa dies sense que hi hagi quelcom nou, algun petit canvi, el que sigui. Encara que perdi fulles, que l’arrel es mantingui viva encara un temps més.

Hi ha coses ja escrites, a punt, com la tercera entrega del “Diario de Nekorb”, i altres que encara ni existeixen. Ja aniran venint, poc a poc.

Reformaré la secció colateral. Hi ha coses que ja no té cap sentit que hi siguin. Afegiré alguna novetat, segurament una pàgina permanent amb imatge i so, que ja vaig presentar fa uns dies com a Missatge en l’Ampolla. Però vull que hi sigui. Per a mi és la síntesi perfecta de moltes coses. De la bellesa, de l’expressivitat, de l’emotivitat. Hi ha la malaguanyada veu de Jaco Pastorius en les frases del seu baix fretless. És preciosa, tan sols això.

Volia explicar-ho perquè aquest bloc per a mi significa molt.

Lectors, visitants, comentadors. Amb tot l’afecte del món.

 

Advertisements

12 thoughts on “Camins que hem de fer sols

  1. Ès una llàstima: els teus escrits sempre treien a la llum algun tema d’interés, alguna emoció profunda.

    Que no sigui una despedida definitiva! Ho desitjo de debó.

    I pensa que la soledat no sempre és la millor companya. Encara que calgui, de tant en tant, tastar-la.

  2. Ferran, no és un adéu definitiu, ni tan sols provisional. És més aviat una baixada d’intensitat, potser un canvi d’orientació.
    T’agraeixo molt tot el que em dius i en prenc nota, de debò.
    I sigui com sigui, la visita pel Max Aue seguirà sent obligada. Per allà ens veurem, segur.

  3. Sento no haver-me passat últimament amb tanta asiduitat com m’hagués agradat. Com has vist, al meu blog també hi ha hagut sequia… En fi, espero poder seguir a llegir allò nou que ens hagis de dir i que segueixis deleitant-nos.
    Amb temps, llegiré tot el que tinc pendent.
    Una abraçada.

  4. María, t’agraeixo molt el teu comentari.
    Sí, sembla ser que la sequia va per barris… Ja se sap, són ratxes.
    Doncs m’encantarà que em vagis llegint. Ets una lectora que no m’agradaria perdre,donat el teu bon gust a l’hora d’escriure.
    Jo també estic força pendent del que vas fent.
    Una abraçada per a tu.

  5. No tinc clar haver llegit bé entre línies… però bé, només desitjo que estiguis bé, que les casualitats o les causalitats hagin fet tot allò necessari per a fer-te sentir millor i… seguint el meu camí interior seguiré llegint-te, en el meu cercle o el meu espiral. El nostre passat determina i és part del nostre present. Un petó!

  6. “El nostre passat determina i és part del nostre present”
    És un síntesi perfecta.
    Alegría, el que més m’agrada és que diguis que em seguiràs llegint. Ens llegirem, doncs.
    Un petó.

  7. De vegades és escriure el que es necessita, de vegades és reflexionar, replantejar, refer, estripar, tornar-hi… Adonar-te’n que és la manera de tornar a fer les coses. Millor? Potser, i potser millor és exactament igual a com s’estaven fent.
    Continua, potser aviu la teva manera de continuar és fent una paradeta.

  8. àngels, sí que és cert tot el que dius.
    La cosa és saber en què consisteis això de “millor” i “pitjor”. Potser fer en cada moment el que creus que has de fer, sabent que res és perquè sí ni del tot casual.
    Un petó i gràcies per venir i llegir.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s