De carrer

 

Els dies a vegades contenen petites sorpreses. Fets trivials, que ningú ha disposat especialment per a un, però que connecten directament amb la pròpia història, amb el propi passat. Que fan somriure, que alegren i esborren molt del soroll mental que poguem portar a dintre.

Avui, en pujar les escales mecàniques que condueixen al vestíbul d’una de les estacions de metro més transitades de Barcelona, m’arribava una melodía. “Please please me”, una de les meves cançons preferides de The Beatles. La veu que la interpretava era molt poc beatle, tot s’ha de dir. Per uns moments he pensat que era una noia qui cantava. Però l’afinació, la intenció, l’expressivitat era perfecta. I sobretot l’acompanyament de guitarra, absolutament fidel a l’original, amb aquell so gras propi de les guitarres que utilitzaven John Lennon i George Harrison (malaguanyats tots dos), guitarres de caixa prima, amb bons greus, amb un regust antic, acostumats com estem al so “modern”que amb els anys han establert les Fender. Sempre m’ha cridat l’atenció que els beatles mai van tocar amb Fender; sempre van preferir guitarres de fabricants europeus: Gretsch, Rickenbaker, Hoffner. Qui no té present el mític baix Hoffner que tocava McCartney, aquell amb forma de violí (emulant un contrabaix, de fet). Un clàssic. Un baix elèctric totalment simètric, per tant fàcil de canviar de sentit quan ets esquerrà i toques “a l’inrevés” (bé, no tots els esquerrans ho fan, i no cal anar gair lluny, però McCartney sí). No gaire precís, no gaire professional, amb no massa punch, però una joguina que a més d’un li agradaria tenir a casa.

El músic de carrer, doncs, quan passava jo, m’obsequiava amb un petit regal sense ser-ne conscient. Segurament l’efecte final de les coses que passen depèn més del receptor que de qui les produeix. Passa en tot. En les relacions humanes, especialment. Quelcom dit o fet amb la millor de les intencions pot acabar tenint un resultat desastrós depenent de com ho rep algú altre, de com ho interpreta, de com se li assenta. I a la inversa, quelcom dit o fet sense intenció especial a vegades és rebut com una benedicció, com la mostra més gran d’afecte, com quelcom que algú recordarà positivament i per sempre.

Un cop les escales m’han deixat al replà he vist bé el músic. Era un noi jove. Era el segon cop que el veia allà mateix, i també interpretant cançons del repertori beatle. Aquella vegada em vaig quedar a escoltar-lo, i vaig parlar amb ell. Dels beatles, és clar. Em va ensenyar com Harrison canviava l’afinació de la corda greu per adaptar millor l’acompanyament al to de la cançó. Petits trucs que trigues anys en descobrir si no te’ls explica algú. I res, aquell dia li vaig anar a comprar una ampolla d’aigua perquè refresqués la gola, ja que em va dir que portava dues hores seguides cantant. Avui, en canvi, li he deixat una moneda, li he fet un gest de complicitat, i he enfilat el darrer tram d’escales fins al carrer, cantant la darrera estrofa de Please please me. A mida que m’acostava al carrer, a ell se’l sentia menys i a mi més, i naturalment hi ha hagut gent que s’ha girat a mirar qui era el ximplet que anava cantant pel món. Som així.

Músics de carrer. Aviat ningú els escoltarà. S’acabarà imposant la cultura de l’auricular, de l’aillament acústic, de l’autisme sonor. Si és que no s’ha imposat ja. Com en tot. Solucions individuals. Així canalitzem la llibertat, o el que entenem per llibertat: la possibilitat d’individualitzar-nos, creant espais d’impenetrabilitat i “personalització”. Portadors de plaer per a consum propi; convertint-nos en punts mòbils que cada cop ineraccionen pitjor entre sí. És el triomf de l’individu enfront del col·lectiu.

La música, una forma d’art, com tota, que fou pensada per a ser compartida. Escoltant-la, o potser en el seus origens remots ballant-la. Poques coses es comparteixen tant bé com la música. Un Please please me cantat amb devoció, i escoltat amb l’alegria dels petits plaers inesperats. Una experiència fugaç i petita, única. De carrer.

 

Música per al text: Please please me, The Beatles

 

Anuncis

5 thoughts on “De carrer

  1. Estic i no hi estic d’acord amb tu estimat Jaume. La música sí està per compartir-la però actualment et diria que mai s’hauria d’haver inventat els altaveus al mòbils, una tipus de tortura 2.0 Però deixant de banda aquest efecte secundari, sí que molts cops he pensat que tothom està escoltant la seva música, la seva ràdio, perdent-se el so ambient que ens envolta. Però també, sincerament, qui vol escoltar els cotxes i els camions rodant i esbufegant… en aquest cas m’agrada posar la banda sonora i fer veure que el que veig no deixa de ser part d’un pel·lícula vital i costumista en el que jo sóc el narrador o visualitzador.

    Sempre s’han de tenir els ulls oberts a qualsevol regal, vingui d’on vingui i ens porti on ens porti.

  2. La cultura de l’auricular! Potser és que jo ja m’estic fent vell (i, per tant, cascarràbies), però cada cop em costa més entendre com pot anar tanta gent absolutament aïllada pel carrer, pels transports pùblics, per tot arreu.
    Em sembla que mai a la vida s’ha escoltat tanta mùsica, però tampoc s’ha escoltat mai de forma tan banal.

  3. Alegría:
    Quan van sortir els walkmans jo també tenía la sensació d’anar pel carrer com qui va dins d’una pel.lícula. Era una sensació curiosa. Però mai em vaig acostumar a portar-los massa estona. Jo sóc dels de no perdre el fil de la realitat.
    Totalment d’acord amb tu que el tema dels mòbils amb música és espantós. Hi ha gent que va pels llocs imposant la seva música, i a més amb un so de qualitat ímfima. Vam començar amb la tele-porqueria, seguida del menjar-porqueria, i ara hem entrat en la fase del so-porqueria. I el més preocupant és, com diu un amic meu, que aquesta porqueria -i d’altra- acabarem per troar-la bona.

    Ferran:
    També d’acord al cent per cert. La banalitat… La música que s’escolta -a vegades puramenr es “sent”- és un producte de consum amb data de caducitat.
    Tranquil, de cascarràbies ja en som uns quants. Al principi em sabia greu, ara cada com em tallo menys.

    Salutacions a tots dos

  4. Què maca la descripció. A mí m’encanta sentir els músics del metro. És de les poques coses que m’agraden dels metros. Però a vegades sí que és millor un iPod que un senyor tocant una melodia horrible amb l’acordió, com hi havia un avui…

  5. María:
    Sí, aquests “músics” incompetents em carreguen bastant. Per sort TMB ha aconseguit posar-hi remei, i per treure la llicència per tocar has de demostras aptituds musicals. Però sempre n’hi ha algún que aconsgueix burlar el filtre, i l’oída del personal ho paga.
    T’agraeixo molt la visita i el comentari.
    Salutacions

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s