Una volta més

 

Estar atents al que ens rodeja. Ser sensibles al material fràgil que hi ha al nostre voltant. Saber que la teva mà a l’espatlla d’un altre li pot fer mal si la seva pell està dolorida, potser encetada per fondes raons que a nosaltres se’ns escapen. Fer-ho tot, però, amb la millor de les intencions.

Saber que potser no arribis a l’oasi, i que passaràs la nit al desert. Però convé no oblidar que l’oasi existeix, i que els dàtils de les palmeres i l’aigua fresca del llac blau seran bàlsam el día que mereixis gaudir-ne.

Saber sempre on vols anar, quins peatges tenen els teus camins i quins miralls no vols trencar. Al final queda el que queda, i els comptes de l’ànima donaran balanços favorables si hem tingut la sort de saber llegir correctament la nòstra història.

 

(coda: i llegir la pròpia història és, sobretot, no enganyar-se mai un mateix)

 

Paraules Efímeres, 15 d’octubre de 2008

 

Anuncis

4 thoughts on “Una volta més

  1. Sí, a voltes pots arribar a pensar que l’oasi és un miratge però has de seguir endavant… sinó quina altra bona sortida tens? Arribar a l’oasi, descansar una mica i seguir endavant que encara queden moltes coses per fer i deserts que travessar per finalment arribar a aquell llit senzill per confortable. Efectivament hi ha moments en els que no te n’adones i t’enganyes a tu mateix, a voltes és difícil tenir el cap fred i lliure de pressions com per a ser totalment objectiu i poder relativitzar les coses que et passen.

  2. Alegría, reina de la síntesi. No hi ha massa més a afegir, crec.
    El llit senzill però confortable… què més es pot demanar? senzill i confortable…
    Gràcies per venir, un cop més.
    Una abraçada de les grans

  3. Vivim en un món extrany. Mostrar-nos com realment som, desacomplexadament, amb naturalitat, s’ha acabat convertint en un esport de risc. El risc terrible que els altres et facin sentir diferent o fins i tot t’excloguin. Es cau an la uniformitat. Poca gent diu “no, jo no vull ser com tots els altres”. Poca gent mostra les petites joies que porta dintre per por que les hi robi un cop d’aire. I ens refugiem en les mediocres expressions de l’unifomisme. Anem a la moda. Sortim tots a la mateixa hora del mateix dia i ens comportem sota les mateixes pautes. anem als mateixos locals que va tothom, mirem els programes de més audiència perquè suposadament són els més bons (la majoria mai no s’equivoca) I anem a la moda. Sobretot, anar ben a la moda. La moda, les talles, burkas d’Occident.
    Occident està malalt de borreguisme -aquesta paraula no existeix, ja ho sé, però ja ens entenem.
    I en el fons, les grans coses que perseguim no són més que solucions momentànies al mal més de fons de les nostres societats avançades: la insatisfacció.
    Alguna cosa hem fet malament per anar, tots plegats, tan insatisfets per la vida.
    Sí, les coses petites. Els déus de les petites coses, de qui hem descuidat tots ela altars.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s