Tota la sort del món

 

Hi ha moments en què sents certa incomoditat parlant. Parlant de coses importants, vull dir. Escrivint, vull dir. Parlant amb paraules de pes, intentant establir posicions i postures en relació a fets no trivials. A vegades costa parlar si la nit abans t’has barallat una mica amb el teu reflex en el mirall, amb els llençols de la tranquilitat d’esperit, quan tens la sensació que els teus episodis recents, els teus darrers actes i fets no han resultat ser del mateix calibre que el dels termes que t’agrada utilitzar quan parles. És enutjós sonar malament a la propia oïda. Però a vegades és saludable passar per aquesta sensació.

De totes maneres sí que, malgrat alguns desencerts comesos, podem parlar amb tota legitimitat d’aquelles coses en què creiem, que ens resulten inalterables passi el que passi, fem el què fem. D’aquelles coses que en contemplar-les ens venen ganes d’imitar pel valor que els hi reconeixem.

Dic tot això perquè vull parlar d’una convinació de trets de caràcter que em resulta especialment digna d’admiració. És aquella convinació en què coincideixen el respecte i la humilitat, la força de caràcter i el talent, la fe en els objectius i la tolerància.

Aquest trets els té algú amb qui no fa massa temps, però tampoc massa poc, comparteixo un objectiu comú, un objectiu de creativitat i satisfaccions artístiques. I sobretot una incipient amistat. Algú que quan ha comptat amb mi no ha fet més que proporcinar-me satisfacció per la feina ben feta, des de l’honestedat i les ganes, amb gestos senzills però plens de fermesa. A aquest cúmul de virtuds, suma-li l’humor permanent, aquell bon humor tan encomanadís que algunes persones tenen i que tant agraïm els qui no el tenim.

Recordo com, en el transcurs d’un d’aquells sopars rutinaris, en què ens hem conegut millor vas dir que sempre havies admirat i respectat le gent qui aposta fort per una idea, per una innovació artística, per un intangible, i que hi havia consagrat la vida. Que hi havia anat a totes. Per molt que a ulls de més d’un puguin ser catalogats de ximples, il·lusos, somia-truites. I entre glop i glop de Cruzcampo y Voll-Damm sortiren noms com John Coltrane, Sonny Rollins, i com no el del nostre admirat i estimat Papá Pitufo.

I tant que sí. Respecte i més respecte per aquells qui han cregut en objectius emparentats amb la bellesa i l’art, aquells la deria dels quals no ha tingut a veure amb els diners sinó amb la creació. Deia fa poc un escriptor de renom (Baltasar Porcel) que això és el que fa superiors uns esperits respecte d’altres.

Dic tot això perquè te’n vas, amic, bon company. Et dedicaria aquestes ratlles igualment, ves a saber, però ara que sé que no estaràs massa temps més per aquí se’m fa necessari escriure tot això.

Que marxaves ja m’ho havies dit feia uns mesos, aquell dia de calor i bona música a Tàrrega. Però és ara que m’adono en com se’t trobarà a faltar i per això em fixo més en el que fas i dius.

Fa anys vaig tenir un amic que es deia com tu, i la mort sobtada se’l va emportar massa aviat. Ja vaig esciure sobre ell, i ara tu, amb el seu mateix nom per sort no te’n vas per sempre, però te’n vas.

Però no passa res. Les distàncies són curtes i allà on vagis trobaràs -tant de bo- el que busques i a tu, amb facilitat, se’t podrà retrobar. Almenys així ho espero.

Sort, amic Francesc. Tota la del món.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s