En primera persona

 

Tinc la sensació de voler dir moltes coses i al capdavall acabar sempre no dient res. Potser és per un tret de caràcter excessivament donat a la introversió. Hi ha persones a les quals els agrada expressar, ho necessiten, no poden mantenir massa temps res del que senten en un pla d’intimitat personal. D’altres se senten molt més segures sentint en secret, gestionant les seves emocions amb poquíssima ajuda dels qui les envolten. Jo sento molts cops la necessitat de dir coses. Però sempre, al final, apareix una mà invisible que modera l’ímpetu, que amb un gest subtil però clar acaba dient-me “val la pena?”

Sovint, quan estic sol, parlo pels descosits, despullo l’ànima sense deixar cap racó fora de l’abast d’aquella llum de sinceritat que tots tenim, perquè malgrat tot tots som éssers bons i honestos. Malgrat tot. A alguns ens costa més demostrar-ho, a d’altres els surt amb una admirable facilitat natural. Però tots, de ben segur, passaríem amb aprovat pel tribunal de les bones intencions. Me n’he adonat aquests darrers dies, pensant que encara que a vegades hi ha certs comportaments dels altres que molesten, cops d’autoritat que irriten, ofuscacions i tancaments en banda que ens poden alterar i fins i tot fer reaccionar malament, al capdavall, i després d’escoltar, sobretot d’escoltar, s’entén que res és perquè sí i que tot té la seva raó de ser.

Sé que tenia ganes de dir alguna cosa. Al final m’he posat aquí al davant, i he pensat en què valia realment la pena dir. Hauria pogut caure en els tòpics reiterats de sempre, en la visió crítica sobre un món massa confús, en l’eterna sensació que els humans d’aquest món occidental, en el seu tram final, seguim estant profundament desorientats, més desorientats que mai. De la llàstima que fa aquests dies rebre tota mena de propostes per ser solidari. De tants d’Intermons, Associacions de Gent amb Problemes, Màrqueting Solidari, de tantes cartes que et demanen gestos nobles que en el fons es redueixen a posar la mà a la cartera i deixar anar un bitllet de deu euros. Perquè “ara toca” tot això?

Però no voldria extendre’m per aquests viaranys temàtics. Tot això ja està molt parlat, debatut i reflexionat.

Segurament tot es reduia a voler xerrar, encara que fos per no dir res. Una mica de ganes de dir coses en primera persona. Per voler deixar en el temps d’avui una petita empremta de mi mateix, que tant de bo hagi sonat amable i tranquila.

 

Anuncis

2 thoughts on “En primera persona

  1. Mmmmmm… que ets d’aquests que parla sol pel carrer??

    Si després de fer-te la pregunta “val la pena?” la resposta és negativa, estic segura que valdrà la pena per a tu. Escriu ni que sigui en paper de vàter, en bosses de sucre o en bitllets de tren. Potser decidiràs tirar de la cadena, posar-te’l a la butxaca o alliberar-lo al tren. Però no deixis que les neurones oblidin el que rumies, els pensaments se’ls endú el vent.

  2. Doncs per sort encara no he arribat a aquest extrem…
    M’ha agradat això d’escriure en sobrets de sucre o bitllets de tren. Molt poètic. En paper de WC… més prosaic, escatològic… però escriure, al capdavall.
    Sí, suposo que no es pot deixar d’escriure. Ja ho hem parlat molts cops. I escriure en un blog és com estar viu en més d’un lloc al mateix temps, potser.
    Gràcies per seguir llegint, que és per això que segur que val la pena escriure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s