Contradictori

 

Estic atenallat entre dos impulsos contraposats. Entre dues veus que pugnen entre sí per emetre el seu discurs a costa del silenci de l’altra, però que degut a la igual força que posseeixen al final cap d’elles s’imposa i tot queda o bé en un mut empat o bé en una aparatosa, flagrant i sorollosa contradicció.

D’una banda, i ho sento perquè no sé com dir-ho millor, penso que cal trencar esquemes. Fer caure mites. Renegar de la porquería oficial, vigent, convencional. Dir ben fort -o ben fluix, però amb l’obstinació dels actes- que tot el que ens envolta és una fotuda mentida. Treure la mala llet i dir que no és veritat que s’ha de ser competitiu, que no és veritat que s’ha de viure depressa, que és una fotuda mentida que visquem en un món de guanyadors i perdedors, a no ser que acceptis entrar en el joc dels que corren i corren i al capdavall no saben on van. Que cal acabar amb l’esperit de ramat, cremar la hipocresia, la falsedat, desactivar com sigui la superficialitat de la majoria de ments amorals que inunden els carrers i que a la que et despistes ja se’t volen instal·lar a la teva pròpia casa existencial, talment com un virus que es propaga amb total impunitat fins que genera una epidèmia. Perquè mai com avui les convencionalitats han estat tan poc qüestionades i tan estúpidament buides. Que mai com avui havia abundat tant la porqueria humana, saturant tots els nivells de l’acció social.

Però per altra banda sento la necessitat de dir que vivim en un món ple d’esperança i de possibilitats de ser feliç, i que això només depèn de com t’hagis volgut o sabut amoblar la petita llar dels teus somnis, de com hagis après a gestionar els teus sentiments i les teves emocions, de si has sigut capaç de no considerar més importants que cap altra cosa els ulls de qui et mira, les pupil·les que et fan sentir viu, el cor i l’espatlla de qui t’acompanya i t’estima. De saber mirar, de saber fer teu el sol que daura els blaus esmerilats d’un cel fred d’hivern tot just en despuntar el dia, el teu dia. De com hagis estat capaç de superar la temptació d’enganyar-te a tu mateix, per redescobrir la il·lusió pel que fas i pel que et donen. D’adonar-te que el món és bell si el saps mirar amb bons ulls, amb aquells ulls que fan belles les coses que mires perquè has après a mirar amb la calidesa d’una carícia.

Dic això avui, que he passat fred, que he sentit decepció i apatia, però que he sentit també aquell escalf tan gran que ve donat per aquelles coses i aquells petits gestos que et fan sentir que, com a mínim, un somriure de gratitud has de tornar en just pagament cap a tot allò que t’envolta.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s