Un horitzó menys confús

 

És una persona de certa edat, intel·ligent, senzill i mesurat. Amb un coneixement exacte de la realitat social, derivat de la seva professió. Però no fa mai ostentació de res; altres, amb la meitat del que ell sap, gastarien una arrogància intel·lectual insufrible, mentre ell més aviat tendeix a relativitzar, a procurar que els qui l’envolten estiguin bé i les coses de la vida flueixin tranquilament. És fredolic, i un grandíssim jugador d’escacs.

Amb el pretext de les partides d’escacs vaig estar molts cops a casa seva. Primer a jugar i després a sopar, amb la seva família. En la sobretaula es parlava una mica de tot, i en una ocasió, parlant de política i societat, va dir una cosa amb la que vaig estar plenament d’acord: “ens falta una idea que ens il·lusioni a nivell col·lectiu.”

Una idea. Una il·lusió col·lectiva. Deu sonar extrany, acostumats com estem a mirar-ho tot des d’un prisma tan obstinadament individual. Per norma general projectem el “jo”individual en tots els camps de la nostra acció quotidiana. La satisfacció del “jo” personal és l’eix vertebrador de la gran majoria dels nostres projectes. Ni ens plantegem la repercussió col·lectiva de les nostres accions, per insignificants que semblin. Des de posar els peus damunt del seient del metro fins a practicar la competitivitat més salvatge en les relacions laborals. Campi qui pugui i “marica l’últim”, com dèiem de petits. I quan no rebem les compensacions esperades, quan el nostre “jo” és vilment ignorat, ens refugiem en qualsevol dels paradisos que el mercat ha preparat per a consolar-nos: ens “personalitzem”, ens exhibim a la Xarxa, ens reinventem com a éssers meravellosos en aparadors internautics, inflem l’Ego amb mil fantasies fictícies, i fins i tot vivim el somni individualista a Otherlife.com. El “jo” es converteix en la principal joguina del propi oci.

Hi ha qui dirà que això és conseqüència del fet d’haber abandonat els valors de sempre, aquells valors cohesionats al voltant de la figura del Déu de la nostra tradició ancestral. No seré jo qui aboni aquesta tesi. Els deus ja fa temps que varen morir, i els vam substituir per altres referents suposadament més avançats, més racionals i il·lustrats. Però alguna cosa deu haber fallat, quan no som més que una suma mal cohesionada d’interessos particulars, sovint contraposats, i d’això en diem “societat.”

No, no necessitem déus. No necessitem déus que ens jutgin i ens sancionin, que per sort ja som tots molt conscients de quines són les nostres flaqueses, els nostres defectes i els nostres errors. Hem transgredit ja tants límits que almenys, en compensació, hem après bé amb quines armes ens podem fer més mal i quins són els focs que més cremen. Sabem perfectament el preu dels nostres pecats, quants rosaris hem de passar i quantes Avemaries hem d’entonar de grat o per força.

No necessitem déus, però, perquè no? una idea que ens il·lusioni a nivell col·lectiu potser sí que la necessitem. Una mà amable que ens convidi a repensar-nos com a grup. Potser una llum veritablement il·lustrada que ens mostri el perfil d’un horitzó menys confús.

 

Anuncis

4 thoughts on “Un horitzó menys confús

  1. Quanta raó té el teu rival d’escacs!
    Cóm es troba a faltar aquell: “No et preguntis que pot fer América per a tu, sinò què pots fer tu per América”.
    No sé si Obama podrà emular a Kennedy, posant en peu un projecte col·lectiu.

  2. Ferran, a vegades el que em passa és que no em crec aquests que posen les metes col·lectives als peus d’una idea “nacional” en sentit patriòtic. Una idea, una meta veritablement il·lustrada ha d’anar més enllà d’una mística nacional.
    No ho sé, Obama no em desperta cap entusiasme. Per descomptat molt millor que Bush, però això de començar els mítings amb l’himne i el “in god we trust” i tota aquesta perafernàlia… és anecdòtic, però significatiu… estratègia electoral? Potser sí.
    Allò de Kennedy és positiu a nivell d’inspiració col·lectiva però sempre i quan no quedi en pur nacionalisme, perquè llavors és quans ens venen una altra moto (bé, ja sé que no anaves per aquí). A mi em va dir una altra persona admirable que el treball és una aportació al col·lectiu… té vigència aquesta idea, avui, en què el treball és majoritàriament vist com una forma d’endur-sa a casa una tallada el més gran possible..?
    Ferran, una salutació i gràcies per la oportunitat de divagar una mica per aquests temes sempre interessants.

  3. No, no anava per la vesant nacionalista. Més aviat volia dir que necesitem leaders que inspirin projectes col·lectius. I, el treball, tal com apuntes, ja no sembla que ho pugui ser quan el taylorisme ens ha conduït a uns graus d’especialització en els que practicament ningú pot dir que sigui “autor” d’elguna cosa concreta.

  4. Ferran, ara has tocat un tema interessant, el de l’especialització… He sentit veus que en canten les mil alabances, i d’altre gent que es mostra crítica… Ara me’n recordo d’aquells biòlegs d’una empresa concreta que al cap d’anys de treballar en un terreny molt concret de les soques de bacteris es van acabar assabentant que estaven contribuint al desenvolupament de l’armament químic, i es van quedar amb un pam de nas…
    Algun post sobre el taylorisme? Deixo aquí el suggeriment.
    Salutacions.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s