Fills del baby boom

 

Vam néixer a dinou graus dins de casa, amb iogurt de fruites a taula, llumetes a l’arbre de nadal, televisor en blanc i negre i rentadora superautomàtica. Fills d’uns fills que sabien el que nosaltres ignoràvem: que havia calgut deixar un món en runes per després poder edificar, només per a nosaltres, un paradís de pau, confort i abundància.

Avui, nosaltres, els fills del benestar, sentim un calfred obscur quan mirem més enllà del proper cap de setmana. I els nostres fills ja no seran fills de cap temps, sinó els continuadors del nostre propi viatge, d’un viatge per al qual, per cert, no els hem dibuixat cap mapa.

Ens desconcerta, potser, l’immens oceà de l’oferta i la demanda, del relativisme constant, del joc continu de les mirades falses. Ens alivia, qui sap, la darrera ficció d’una pantalla, el darrer best seller, l’autoajuda més barata. I amb sort ens consola, per bé que no sempre, dormir amb la certesa que demà, de matinada, amb el cafè que encara no ens manca, mirarem rera la finestra els colors de les llums que despunten a trenc d’alba.

Fills del baby boom, els qui ho hem tingut tot. Tan feliços, tan tristos, sempre insatisfets. De tan plenes les butxaques, ens preguntem massa vegades què és el que de debò ens fa falta.

 

Anuncis

10 thoughts on “Fills del baby boom

  1. Si et preguntes massa vegades el que de debó et falta, aleshores no és gens greu. Això els hi ha passat a generacions i generacions abans de nosaltres; i continuarà passant segurament.
    El veritable problema rau en la gran quantitat de gent que està segura que l’únic que els hi falta és un MP4 (es diu així?) o l’últim model de mòbil o un cotxe per a fer tunning.

  2. Theo:

    Concretant, i seguint el fil del que apuntes, suposo que molts cops no trobem en el futur una meta col·lectiva que de debò ens il·lusioni. I poc a poc hem apès a trobar espais propis on poder viure en coherència -tota la possible, que a vegades costa- amb el què pensem, creiem, el present. Amb aquella sensació de “bicho raro”, al costat de persones amb qui compartim punts de vista, inquietuds i afectes. Amb un marcat sentit crític, una mica distanciats del que impera. Una mica Epicuris, que no pas hedonistes irreflexius.
    No sé, com a historiador no sé si t’has plantejat mai els paralelismes que hi ha entre el nostre temps i el temps dels hel·lenistes. Jo n’hi veg moltes, de semblances.

    Ferran:

    I el cas és que, si parlo des d’un punt de vista individual, pocs cops m’ho he de preguntar, perquè per sort no em manca de res. Fins i tot crec que tinc més del que necessito. És aquesta sensació -i peco de reiteratiu- de desorientació col·lectiva i d’incertesa per un futur que, pels que vindran darrera nostre, no veig gaire afalagador.
    En canvi, veus? ni sé dir-te si dius bé això del MP4 perquè ni tan sols m’he plantejat mai tenir MP3. La música és per gaudir-la amb els altres, no per fer encara més petita la bombolla de l’aillament.
    I el cotxe tunnejat… en tinc un, tunnejat a base de les trompades i els bonys que em fan els altres conductors.

    Encantat per la vostra visita, companys.
    Una abraçada.

  3. Jaume, sóc només un historiador aficionat; he començat una tesi perquè m’ha convençut el meu director, un gran expert en un tema que m’apassiona, però mai em definiré com a historiador, per respecto als que ho són de veritat. Per formació, sóc arquitecte. Responent a la teva qüestió, Spengler ja traça aquestes línies de paral·lelisme entre èpoques històriques diferents a La decadència d’Occident (escrit el 1917) on diu que, efectivmaent, estem vivint l’helenisme de la nostra societat.

    Salutacions!

  4. Alegría:

    Cal omplir-lo, aquest buid. Jo no tinc la recepta, però m’imagino que per començar cal no voler-lo omplir amb certes coses que se’ns ha dit que omplen molt: l’èxit, la realització personal, el triomf… Potser viure una mica de cara als altres, re-humanitzar-se. Sense que ens prenguin massa el pèl, això també cal tenir-ho clar. Només de cara a aquells que sentim que de debò s’ho mereixen.
    Una altra opció és assumir el buid, fer-se’n amic, i generar un nihilisme creatiu i no parar d’escriure, escriure i escriure.
    Deu n’hi do, quin tema. En podríem parlar hores interminables.
    Per cert, no vaig escotar el programa. És el que fa el Gaspar Hernández? Tot el que ara consumeixo per ràdio surt per l’antena de Catalunya Música. Si creus que és recomanable hi pararé l’orella.
    Una abraçada, Alegría, encantat com sempre.

    Theo:

    Bé, del que som amateurs en podem treure coses ben interessants i profitoses, a vegades un no es considera “professional” perquè no viu d’allò, però si es mira bé, per actitud i entrega s’és molt més professional que molts dels professionals “oficials”. Per exemple, en el món de la música, això passa molt.
    Sí, conec l’autor, però no sabia que ja hagués diagnosticat la fase “hel·lenística” d’occident. En el seu dia vaig estudiar més Arnold Toynbee, que també toca la qüestió de forma molt interessant i que de ben segur coneixes.
    I res, endavant amb la tesi i la passió per saber.
    Una abraçada, i encantadíssim.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s