Pariser Platz

 

Potser era el primer cop que s’asseia a la terrassa d’un Starbucks. Intentava degustar el cafè que li havien servit, ho intentava amb totes les seves forces, perquè un cafè Starbucks és qualsevol cosa menys degustable. Però aquella inconveniència no li espatllava el moment. La tarda era suau, agradable. Amb un cel blau, d’aquell blau pàlid propi de les latituds nord-europees. Era juliol, però els seus registres epitelials haurien certificat que aquella era una deliciosa tarda de setembre, dels setembres que ell coneixia i als quals estava acostumat.

Ella, uns metres més enllà, prenia notes en el seu bloc de dibuix. Esbossava les línies mestres de la Porta de Brandemburg. Ara aquí, ara allà, la veia moure’s a banda i banda de la Pariser Platz, camuflar-se entre l’anar i venir de la gent, ajupir-se buscant un angle òptim per plasmar en un petit dibuix l’amplíssima contundència d’aquella construcció.

A la seva esquerra, a la cantonada contrària, el colossal Hotel Adlon, que tant bé va resistir els bombardejos de final de la segona gran guerra, quan va convertir-se en un improvitzat hospital de campanya per als oficials nazis. A la seva dreta la pulcra i moderna ambaixada francesa. Més al fons, en l’angle més llunyà de la plaça, un buit absurd, un solar sense edificar on estava projectada la construcció de la futura ambaixada nord-americana, que amb tota seguretat acabaria sent l’habitual fortificació exagerada, carregada de marines en vigilància permanent.

Li semblà que ella li feia un gest, i va alçar-se de la cadira. La plaça bullia de berlinesos i turistes. A mesura que s’acostava a les columnes de la Brandemburger Tor, la ment se li omplia amb les imatges d’aquelles velles fotos, les dels soldats soviètics coronant-la amb el seu triomf militar, el definitiu, amb la bandera roja onejant, amb les espontànies salves de pistola i els crits etílics dels qui sabent-se morts havien acabat vius i guanyadors.

Ella buscaba, metres enllà, potser una darrera perspectiva millor, ja des de l’altra cara de la magnífica porta. Ell passà sota el monument per la dreta, i se sentí en la pell d’aquell berlinès anònim que una nit de l’any 1989 va traspassar-la figurant-se que trepitjava un món més lliure. Però aviat tingué al davant la visió del monument d’homenatge al soldat soviètic, i li paralitzà aquella seqüència d’imatges ja viscudes en format televisiu. S’encantà davant la impressionant figura de bronze d’aquell heroi desconegut, ucrainès, bielorús potser, georgià o rus, qui sap; amb l’abric llarg, el casc, amb el fusell a l’esquena, amb aquella aterridora baioneta calada, i un gest inquietantment pacificador. Badà com un nen petit davant d’aquells tancs cuirassats de mida real, que per cert, s’hauria imaginat més grans.

Sabia que davant l’avinguda que començava a trepitjar s’havia produit una de les pitjors carnisseries de tota la guerra, una batalla final amb un enorme rastre de sang. A raó d’uns mil homes cada hora van caure en una batalla que potser en va durar deu. Més de cent baixes cada cinc minuts. Sí, feia molt d’allò, o potser no feia tant. Però ja no hi havia soldats, ni sang ni guerra en aquella enorme avinguda, sinó centenars de patinadors i patinadores, joves que bevien cervesa i refrescos i menjaven salsitxes que compraven en quioscos ambulants. Potents equips de so inundaven el cel de darrera hora de la tarda amb música electrònica. Potser l’avi d’algun dels patinadors, soldat mort, nazi involuntari, des del cel dels oblidats, contemplava l’estampa i es preguntava si havia valgut la pena tot allò.

Cada cop es feia més densa aquella concentració, cada cop s’hi aplegaven més i més patinadors, néts tots ells de la pau europea.

Va mirar i ja no la va veure. Com si s’hagués volatilitzat. Tampoc era conscient de quanta estona havia passat des que l’havia vist per darrer cop.

Travessar Berlín de punta a punta és un procés llarg. Agafà dos autobusos, caminà encara vint minuts més fins a Adenauerplatz, i d’allà cinc minuts més. Entrà al vestívul de l’aparthotel. Demanà la clau a la recepcionista i prengué l’ascensor.

Entrà a l’habitació -apartament, o el que fos- i la veié. Era allà, a la taula, davant d’una gran làmina de dibuix, amb un escampall de llàpis de colors al seu voltant. La mirà. Ella també, i sentí de la seva veu la pregunta que més cops li havien fet a la vida: “En què anaves pensant?”

I al cap de res, aquella altra que amb els anys la substituiria:

-Mira: t’agrada?

 

Anuncis

7 thoughts on “Pariser Platz

  1. Una història bonica de Berlín, d’Europa, amb un final feliç. Però, certament, detesto els Starbucks, el cafè és vomitiu i l’aire de pretesa intel·lectualitat, patètic.

    Salutacions!

  2. Doncs ja som dos, Theo. A més, depredadors de cantonades. I aquesta antipatia vers el fumador… aquesta intel·lectualitat de beca Erasmus… És la globalització, que imposa el peatge de la despersonalització? Bah, amb no posar-hi els peus ja n’hi ha prou, però a mi fins i tot aquell verd “Boston Celtics” em sembla de força mal gust.
    Res, encantat per la visita i el comentari, com sempre.

  3. Deliciosa història certament., m’he quedat amb un interrogant…¿com s’ho fa ella per adivinar en quina habitació de l’aparthotel està ell..? en fi a banda d’aquesta pregunta una miqueta pocasolta m’ha semblat un relat encantador i el final molt bo perquè amb cuatre paraules li dius al lector que els dos acabaran vivint junts per sempre….saludus

  4. Gràcies Noctas.
    La pregunta… no, de pocasolta res de res… ho deixem així, en suspens, i així cada lector completarà la història com més li agradi…
    Saludíssims.

  5. No podies regalar-me res millor després de tornar de Berlín… no han passat més de 48 des de que vaig tornar i me l’has fet tornar a veure i sentir. Una ciutat museu, del passat i del futur. Hi he de tornar, de nou… qui sap si a viure-hi.

  6. Jo també tornaré a Berlín, possiblement la ciutat que més m’ha interessat i impressionat. Tota comprensió d’Europa passa per aquella ciutat.
    Jo també em vaig plantejar viure-hi… el problema és de què.
    Gràcies per venir, Alegría.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s