En sèrie

 

Aparegué morta, al costat de la seva moto, al pàrquing on la guardava. Encara tenia el casc penjat del seu braç dret. Tenia uns trenta-i-pocs anys. Duia jaqueta de pell ocre, pantalons negres i botes a conjunt. Esvelta, ben perfilada. El cos no presentava signes de violència sexual. Cap traumatisme sever. Cap indici de forcejament. La roba intacta. Al coll, però, un profund solc que rodejava tot el seu perímetre. Havia mort estrangulada per un element encara per determinar. Un cable elèctric, potser. No li havien robat res. Ni el telèfon mòbil -de darrera generació-, ni les targes de crèdit, ni els diners. Res. La premsa se’n feu un lleuger ressò, però cap nociciari televisiu va difondre la notícia.

Tres dies després trobaren morta una noia de vint-i-un anys al lavabo de l’oficina on treballava, a mig matí. Asseguda a la tassa de l’inodor, també havia estat estrangulada, i el seu coll presentava les mateixes marques que les de la víctima anterior. Duia calces de marca i molt de rimmel. Prengueren declaració a totes les seves companyes i companys, però no es practicà cap detenció: cap d’ells no es considerà sospitós. Aviat la policia relacionà ambdues morts, i el cas saltà als mitjans de comunicació de masses. Alguns ja especulaven amb la possibilitat d’un assasí en sèrie.

Al cap de tres dies aparegué un tercer cadàver. Una teleoperadora de vint-i-sis anys. Estrangulada. La trobà una altra teleoperadora de la companyia, en el moment del canvi de torn.

Era obvi, i així es difongué per tots els mitjans de comunicació, i naturalment pel boca-boca, que totes tres víctimes eren joves; totes tres eren rosses -una d’elles natural, les altres dues tenyides; totes tres es vestien amb roba cara, o pretesament cara. Havien estat trobades sempre amb tres dies de diferència. La mort per estrangulació com a evidència. El mòbil dels crims com a gran incògnita.

Aviat s’escampà la psicosi com s’escampa un reguer de pólvora. Especialment, la psicosi s’aguditzà el dia tercer des de la data de la darrera mort. Els mitjans sensacionalistes parlaven de “l’assassí de les pijes rosses”, i moltes noies aquell dia no sortiren al carrer.

L’opinió pública quedà consternada, i absolutament desconcertada quan aquell dia moria estrangulada a casa seva, al barri barceloní del Putxet, aproximadament a les set del matí, una estudiant d’arquitectura de dinou anys, de cabell clar, un cop més. Però l’urpada de la por, del terror cerval, arribà aquell mateix dia quan a la nit es sabé que exactament a la mateixa hora de la primera mort se n’havia produit una altra, de forma pràcticament simultània: una noia de catorze anys i de pares equatorians -pare empleat de Caprabo, mare empleada en serveis domèstics- moria estrangulada a l’ascensor del seu edifici, quan es disposava a anar al seu institut al barri de La Pau. Estrangulament. Profunda marca al coll provocada per un cordó metàl·lic o similar. Sense altres signes de violència. Cap evidència d’agressió sexual.

Aquella societat visqué trasbalsada encara durant dues setmanes. Moriren encara cinc noies més: Andrea, del passeig Valldaura; vint anys. Sandra, Eixample dret, vint-i nou anys. Sara, setze anys, Mollet del Vallès. Anaïs, divuit anys, barri del Carmel. Tancà la macabra sèrie Joanna, galerista del Barri Vell; trenta-tres anys. I arribà la treva.

La brigada d’investigació d’homicidis del Cos de Mossos d’Esquadra trobà una dada que havia de ser clau, per a la possible identificació de l’assassí. Gràcies a la colaboració de les famílies la policia sabé que no era cert que les víctimes no haguéssin estat robades. Totes elles aparegueren mortes amb totes les seves pertinences menys una: un penjoll, un particular penjoll amb la corresponent cadena. A partir d’aquesta dada, i amb extrema celeritat, la policia elaborà un perfil del possible assassí, i fins i tot especulà amb la seva exacta identitat. Just quan aquest determinà que tenia alguna cosa per a dir.Volia parlar, i no pas matant aquest cop. I així ho va fer.

A la redacció de La Vanguardia, dos dies després de la mort de Joanna, reberen un sobre. Era un minúscul plec que contenia una petitíssima tarja de color blanc. Amb petitíssimes lletres retallades de diaris i revistes reduides per no se sap quins mitjans. Sota una lupa de gran augment, el director del diari pogué llegir el següent text:

Cap noia morirà demà. Us donarem un respir. Aprofiteu-lo, doncs per reflexionar. Si no sou capaços de fer-ho, el cel s’us tornarà a tenyir amb la sang de les vostres filles i amb el negre del vostre dolor. Matem per motius metafísics. Existencials. Matem per motius ideològics. Matem per motius zoològics. Estigueu atents. Demà cap d’elles morirà, però estigueu atents. Una illa, un triangle. Serà suficient. Estigueu atents.

L’assassí havia parlat, i ho havia fet en plural. Potser eren més d’un. Bé, eren més d’un, moltíssims més que un. Per tant, les víctimes potencials eren milers.

L’endemà, un dia de febrer de 2009, fred, net, polit pel vent de ponent, centenars de medis de comunicació es congregaren en dos punts distants de la ciutat. I els informatius del migdia obriren tots amb la mateixa imatge: en una paret de l’Illa Diagonal i en una paret del Triangle d’Or havia aparegut la mateixa pintada, amb esprai negre. Una figura que recordava el número vuit, una figura bàsica, sintètica. Tenia petites orelles i dos puntets -els ulls- injectats en sang. Un tendre osset transfigurat per l’odi. Un autògraf, en certa manera. I al costat mateix, un text. Lacònic, innocent. Tota una declaració de principis. Tot un advertiment: No som tan Tous.

 

Anuncis

8 thoughts on “En sèrie

  1. Doncs molt content que t’hagi agradat, Theo. Hi havía moments que jo reia escrivint la història.
    Efectivament, modes insulses… pijo-infantiloides?
    Salutacions!

  2. És molt bó el desenllaç!!!
    Primer em pensava que estaves escribint el guió per a un film de serial killers … però com que tots son tan iguals.

    Ara, al acabar de llegir tens que tornar a començar per conèixer els perfils
    dels usuaris ossetils.

  3. Ferran:
    Sí, segurament si la història es vol cuinar millor cal perfilar més bé les víctimes, insinuar i confondre a la vegada amb més riquesa de detalls. Bé, en tot cas si el desenllaç funciona i us ha agradat, estic més que satisfet.
    He rigut amb la teva expressió “usuaris ossetils”.
    Ens llegim.

  4. Uff, Noctas, al final m’ho acabaré creient i tot.
    Bé, el que més m’anima és veure que veniu a llegir, n’estic del tot agrait.
    Saludíssims!

  5. Relment angoixant l’expectació que crees, però això de les calcetes de marca i les rosses m’han fet sospitar… i es que l’imperi tous està per tot arreu!

  6. Sí, suposo que malgrat que estigui tan sumament estès hi ha un perfil de “pijilla standard” que es repeteix com un clixé…
    Encantat pel la visita, pm.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s