El dictamen

 

Semblava un tema irrellevant, però no se sap com, un bon dia, es va convertir en un problema de primer ordre. Un malestar de fons s’havia anat gestant, lenta i silenciosament, a l’entorn d’aquella qüestió, i un dia el descontent va esclatar amb tota la seva furia, i cada minut que passava prenia dimensions més preocupants. La gent exigia una solució per part dels dirigents d’aquell petit país. Però aquests, desbordats per un tema que no havien previst i que no estaven preparats per resoldre, es van anar deshinibint del problema. Però el descontent creixia i creixia. I al final hi va haver tanta pressió social que les autoritats van haver d’intervenir-hi, això sí, deixant la qüestió en mans d’una comissió d’experts.

Van estar reunits quasibé un més, i després d’intensos debats van emetre un comunicat final en forma de resolució. Les autoritats polítiques van decidir que el dictamen de la comissió seria vinculant i que amb molta celeritat adquiriria rang de llei, de llei que recollís un dret fonamental lligat a aquella qüestió, fins aleshores tan problemàtica. Totes les forces polítiques del Parlament hi van estar d’acord i van pactar que hi votarien a favor amb la més absoluta unanimitat.

Aquest fou el redactat definitiu del dictàmen que va emetre la comissió d’experts:

“Aquesta comissió ha dictaminat que, en pro de la pau social i la convivència ciutadana, a partir de l’aprovació de la Llei General d’Ordenament de l’Ús dels Pronoms Febles en Llengua Catalana (LLGOUPFLLC) l’ús dels esmentats pronoms serà d’ús optatiu per part dels parlants, de forma que, qui no els utilitzi no incorri en cap mena d’incorrecció lingüística ni que, qui els utilitzi, pugui considerar que parla la llengua més bé que qui no ho fa, ni hagi de sentir-se cohibit per cap complex de parlant anacrònic o mestretites.”

Amb la publicació del dictamen la població respirà alleujada. Per celebrar-ho, s’organitzà una calçotada espontània que abarcà la globalitat del territori. Tothom s’atipà de calçots i se’n tornà a casa seva la mar de content.

 

Advertisements

7 thoughts on “El dictamen

  1. Jo sempre ho he dit: Si vols que un problema no es solucioni: nombra una comissió.
    Si la solució d’un problema és responsabilitat individual d’algú, pot ser que la solució no t’agradi, però en tindràs alguna!

  2. Hahahaha! Tres temes interesssants en tan poques línies, la absoluta ineficàcia de las comissions (“colla d’incompetentes escollits per indecisos per fer una cosa inútil”, segons definició d’un professor meu), la qüestió tràgica dels pronoms febles per a qualsevol estudiant de català i, en darrer lloc, la greu tendència política i social a no parlar de les coses greus. Aquí els veus al Parlament, parlant de Kosovo i no de com sortir de la crisi…

    Salutacions!

  3. Ets bo punyetero.,
    Manegues el suspens a la perfecció., jo m’he quedat bocabadat fins al final del text., per altra banda la llengua és cosa de la vida i ella s’encarregarà de posar els pronoms febles en el lloc que els hi correspongui.,a mi particularment m’encanten!!! saludus

  4. Ferran:

    Ara, que la feina d’un comissionat ha de ser d’allò més plàcida… Marejar una mica la perdiu, no mullar-se gaire… Com deien a casa meva, dóna la impressió que “se’ls guanyen descansats…”

    Mireia:
    Gràcies.
    Ja hi pots comptar.

    Theo:

    Suposo que demanar als polítics que agafin el toro per les banyes és demanar-los una valentia que no sé si tenen… Però en fi, nosaltres els votem, nosaltres ens els mereixem.
    Potser és que, malgrat que hi ha crisi també hi ha la sensació que encara anem fent, per això perdem el temps amb Kosovos. A propòsit d’aquest tema, crec que el més sensat seria reconèixer aquest país i no donar-hi més voltes.

    Noctas:

    Coincideixo, les llengües les va forjant el pas del temps i l’ús dels parlants, així que res d’obsessions excessivament normativistes. Rigor, correcció, això sí, però a la llarga passa el que ha de passar. Ja veus, d’un llatí vulgaritzat i malparlat diuen que en va sortir el català…

    Amics, una salutació cordial.

  5. A mi, personalment, anuncis com el del forner parlant en català a un noi estranger em semblen bastant penosos, crec que en comptes d’animar-me a parlar català als nouvinguts em venen ganes de parlar Swahili….que vols que et digui…cadascú que faci el que vulgui.Però utilitzar la llengua d’aquesta manera….

  6. Àlfil:

    Sí, t’entenc què vols dir. A vegades, les actituds lingüístiques massa posicionades l’únic que generen són el risc de fer anitipàtica una llengua concreta. I una llengua que ens sigui antipàtica -tan si som estrangers com autòctons- l’acabarem per no fer servir.
    Encantat de veure’t per aquí.
    Salutacions

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s