Records del Nord

 

Vam quedar a les sis a Muntplein. Feia una tarda freda. Havia vist ploure, rera els finestrals d’un cafè amb vistes al canal de Prinsengracht, entre fum i converses. Semblava que aquella ciutat estava permanentment condemnada a viure sota la grisor d’un cel baix i hostil. Semblava que els colors de la vida només podien brollar dels esperits sempre creatius, sempre originals dels habitants d’aquell lloc, mai de l’arrel cromàtica i real de les coses, però de camí a Muntplein una ullada de sol, d’un sol decadent i esforçat, encengué de cop el roig, el blanc i el rosa dels tulipans, rebotà amb elegància sobre l’empedrat xop de la calçada, i despertà reflexos verd-maragda al fons del canal.

Entre el trànsit de bicicletes i peatons vas arribar, inconfusible. Se’ns feia extrany trobar-nos allà, tan lluny del que era casa nostra, més lluny encara del que era casa teva de veritat. Però semblava que qualsevol part del món era per a tu una mica com casa teva, que ja no hi havia lloc que no consideressis teu, perquè el teu lloc de veritat feia temps que l’havies deixat enrera, molt enrera.

Entre dues cerveses suaus, a l’estil del país, em vas explicar coses de com t’anava per allà. Coses sorpenents sobre la ciutat, com ara que no hi havia pràcticament vells pel carrer. Aquella era una ciutat de joves, o si més no de gent que no es pogués considerar vella. Em vas explicar que era la ciutat menys sostenible d’Europa, ja que cada casa havia de tenir assecadora elèctrica per manca d’estenedors exteriors. La pluja, la humitat. El mar, dos rius, els canals, l’aigua del cel i l’aigua de la terra en constant comunió en aquell racó, en aquell cul de món.

Em vas presentar la Nicole, que em despistava amb el seu accent extrany, que deia norf en comptes de north, i coses així; vaig conèixer aquell noi, pianista de Surinam, amb qui fou curiós parlar de Herbie Hancock i de la seva peça més lírica, Dolphin Dance. Es desplegava un món insospitat, de coneixènces efímeres però que en cap moment semblava que ho haguessin de ser, i que ho han acabat sent, al capdavall. Però tots ens sentírem ciutadans del món durant aquelles hores, i avui me’n faig creus que hi hagi qui condemni aquest concepte, en pro de no sé quines pureses i quins compromisos amb no sé quines essències pàtries i bajanades així.

Passà la tarda, i es feu de nit molt de cop, molt bruscament, i jo dormía fora de la ciutat. M’acompanyares a l’estació d’autobusos. Els carrers eren foscos, i passava poca gent. De tant en tant, el tramvia, ens feia apartar. Tanco els ulls i és com si el sentís passar, fent vibrar el paviment amb la seva pesadesa, i fent vibrar l’aire amb el seu toc de campana, a vegades senzill, a vegades doble.

L’endemà ens vam tornar a veure. Vam tornar a quedar a Muntplein, a les sis. I també el dia fou gris, i no es cansava de ploure, i la fina pluja sobre els canals m’inspirà una melodia que durant anys vaig portar dins el cap, fins que un dia la vaig posar sobre paper. Tu no ho saps perquè mai no t’ho he dit. Perquè ara que ens tornem a veure i ja no som en aquella ciutat no parlem d’aquells dies. Parlem d’altres coses, com si els anys no haguéssin passat, i el cas és que sí que han passat. De coses, generals a vegades, inversemblants també, com aquest darrer cop, en què vam parlar una hora seguida del reglament del beisbol.

Tot això, tots aquests records m’han vingut avui. Eren també les sis, el cel era gris, però no hi ha hagut cap ullada de sol, ni s’han encès els tulipans, ni era al concorregut sector del Muntplein. Era a casa meva i m’estava menjant una magdalena, tenia gana. No era la magdalena de Proust, però mentre l’assaboria, tot aquells records del Nord s’han anat agafant de la mà, un per un, lentament.

 

Anuncis

4 thoughts on “Records del Nord

  1. La magdalena no serà la de Proust (suposo que se la devia menjar ell ja fa molts anys, si no ara estaria dissecada!, però, reconeixeràs que se li sembla molt. Jeje

  2. Ferran, doncs sí, una mica d’intenció d’emular Proust sí que hi és…
    Respecte de la magdalena… ben estovada amb cafè amb llet encara resultaria més bona que algunes de les que ens mengem avui… Per no parlar de croissants.
    Bé, em sembla que vaig a berenar una mica.
    Salutacions!

  3. Sí, Àlfil. El Nord enganxa, i te n’adones quan ja ha passat temps i torna a tu en forma de record.
    T’agreeixo que vinguis a llegir.
    Salutacions!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s