A l’altra banda

 

Hi ha vida real darrera de la pantalla dels nostres ordinadors. Hi ha éssers de debò que escriuen perquè pensen, perquè senten, perquè opinen, perquè creuen que tenen alguna cosa a dir. Que de tant en tant tenen la gratificant esperiència de saber que algú els llegeix, i que fins i tot els agrada el que fan. El que fem. Hi ha la bonica sensació de saber que hi ha algú a l’altra banda del mirall (la frase no és meva, és de la benvolguda Alegría de la huerta).

Quan vaig començar a escriure aquí, d’això ja fa quasi un any i set mesos, comptava amb el fidel suport d’algú que també escrivia, que tenia un blog molt curiós en què parlava d’altres blogs i que sempre tenia un comentari amable de suport per al que jo escrivia. Una veu que de tant en tant callava, però que passat cert temps reapareixia i tornava a esquitxar de gràcia, sinceritat i positivitat els blogs que li agradaven, entre els quals aquest.

Però ja fa temps que aquesta veu està amagada darrera d’un silenci espès. Quan visito el lloc on escrivia no hi trobo més que una casa abandonada. Un lloc amb les traces d’una vida pretèrita, amb els senyals i les empremtes d’algú que va haber de deixar casa seva de forma inesperada, sense temps a recollir les coses de la taula ni endreçar el saló per si venen visites.

Sé, perquè algú de carn i ossos m’ho va dir -ha estat l’únic cop en què he saltat a l’altra banda del mirall-, que potser aquesta persona, en tant que ésser no virtual, en tant que ésser real que vol viure, no s’acaba de trobar del tot bé. És una manera suau de dir-ho. En tenia indicis. En saber-ho em va saber molt de greu, però tot plegat era només una suposició, ben fundada, però una suposició.

Però ara ja fa molt de temps que el silenci dura. I puc dir que és un silenci que no respon.

I temo que, a l’altra banda del mirall, d’aquest mirall de ficció, a l’altra banda, on hi ha la vida de debò -igual que en aquesta banda d’aquí- hi hagi un punt fosc on temps enrera n’hi havia hagut un de llum intensa.

 

Anuncis

8 thoughts on “A l’altra banda

  1. Bones dues entrades. Una de triste i l’altra d’alegre -però menys-. Últimament parlem molt als blogs de la recerca de la veritat. Algun dia ens hi haurem de posar seriosament, a veure si entre tots la trobem 🙂
    M’ha vingut al cap l’Aute:
    Que no, que no,
    que el pensamiento
    no puede tomar asiento,
    que el pensamiento es estar
    siempre de paso, de paso, de paso.

    Quien pone reglas al juego
    se engaña si dice que es jugador,
    lo que le mueve es el miedo
    de que se sepa que nunca jugó.

    La ciencia es una estrategia,
    es una forma de atar la verdad
    que es algo más que materia
    pues el misterio se oculta detrás.

  2. Mireia:

    No es mereixen, les gràcies. Endavant amb la tasca de difondre les lletres i la cultura.
    Bé, sí que posen una mica trist aquestes coses, però segur que passa més sovint del que ens pensem. Forma part de la vida real.
    Salutacions!

    Criteri:

    Encantat de veure’t per aquí.
    Sí, el pitjor és segrestar la veritat. Crec que l’única opció és compartir-la mitjançant l’acord, el diàleg i les intencions honestes.
    Salutacions!

  3. Curiós tot aquest món dels blocs. Jo també vaig començar perquè un amic (de l’altra banda del mirall) en va inaugurar un i vaig sentir gelos, jeje. Ara el seu ja fa temps que està silenciat, i jo sequeixo donant la llauna.
    Coses que pasen. Però no vull pensar que el silenci sigui símptoma de malestar.

  4. Les relacions virtuals són molt curioses… potser per l’avantatge de no veure’ns les cares, confesem els secrets més amagats a algú que acabem de conéixer fa dos mesos però amb qui descobrim afinitats inesperades… És com si tot anés molt de pressa. De cop i volta, un llarg silenci ens deixa muts, tement el pitjor.

    Has escrit un text preciós!

    salutacions!

  5. Ferran:

    Home, tu de llauna en dones poca… Penso que els blocs de llarga durada son aquells en que de forma natural es troba una linia o un cami a seguir, un sentit o simplement que el seu editor s’ho passa d’allo mes be. O en te una necessitat imperiosa… i on ens trobem comodes sempre hi tornem. Es com els hotels, pero en comtes de dormir hi anem a llegir, ja m’entens

    Theo:

    Si, es una altra forma de comunicacio. De totes maneres nomes parlo per un cas, pero semblava que ens coneguessim de tota la vida.
    Gracies pel compliment.

    Amics, sisculpeu la brevetat i les errades daccentuaci’o, pero el teclat d’aquests dies no mho permet.

    Salutacions molt cordials

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s