Ahir a la tarda, fa vint anys

 

Un dia vas arribar, tot entusiasmat, perquè per fi sabies el significat de Smoke on the water:

-Fumando en el váter!!

Era normal en tu. Els idiomes mai van ser el teu fort. El teu currículum acadèmic no fou precisament per a enmarcar. Els examens finals de trecer de BUP van ser per a tu un pur tràmit: signar i marxar. Però de tots eres el qui més bon cor tenia. A qui més li brillaven els ulls quan parlava de música, o de músics, o de pintors. Qui menys aires de superioritat gastaba. Jo, que era el petit d’aquell grupet de pseudo-hippies, et recordo com el més noble i més bo, com el que més tremp i més il·lusió gastava per la vida, i amb qui més de gust passava les estones. M’agradava la teva generositat, la intensitat amb què bevies cada glop d’existència. A vegades tenies rampells extranys, però mai no vas deixar penjat ningú a qui haguessis llegit l’ànima i hi haguessis trobat la llum que també tu buscaves. Que de llegir ànimes, malgrat la teva senzilleza, en sabies.

Hi ha una forma de viure per als qui pensen, i una altra per als qui senten. I sovint passa que uns i altres acaben vivint en paísos diferents. I sense voler saber gaire els uns dels altres.

Darrerament miro força el rellotge. M’adono que, com aquell qui res, poden haber passat quinze, vint, vint-i-cinc anys de cop. Que molt sovint, darrerament, el passat ve de visita i que el passat no és més que un fil de conversa que vam interrompre ahir. Sí, ahir mateix, no cal anar més lluny.

Per això, vell amic amb cognom de poeta, no se’m fa extrany haber-te retrobat, com aquell qui res, al cap de tants anys, vivint al país dels qui senten, dels qui no pateixen el rosec dels diners no guanyats, al país dels qui han viscut únicament per la passió i per l’obsessió de crear. Dels qui viuen instal·lats en el dolç fracàs de ser cada dia més lliures, perquè cada dia que passa es miren el món des de més lluny i no tenen por d’escupir un “no” a la cara dels hipòcrites. Dels qui no es deixen atrapar gens fàcilment, però que quan cal es regalen. Dels qui pinten la vida com si la vida se’ls escolés en cada pinzellada.

Sé on trobar-te, i sé que un dia aniré a veure’t, i que les coses de fa vint anys seràn les d’ahir a la tarda, i que com aleshores no necessitarem gran cosa, potser només mirar la posta de sol d’estiu com daura les hortes i les aigües, amb la xafogor de la tarda que ja va de baixa, amb el capvespre que ja refresca l’aire. Com fa vint anys -o més-, com quan encara estava tot per fer però un petit destí ja ens anunciava que acabariem sent el que avui som.

 

Mísica per al text: Smoke on the water, Deep Purple

http://www.youtube.com/watch?v=9jp3de50_d8

 

Advertisements

8 thoughts on “Ahir a la tarda, fa vint anys

  1. hola, María.
    Suposo que la nostàlgia pren força quan t’adones que la vida s’ha portat bé amb tu. Tant de bò demà poguem seguir sent nontàlgics del que vivim avui.
    Encantat que vinguisa llegir, com sempre.
    Salutacions!

  2. He arribat a tu pel Criteri. EL post d’avui m’ha semblat també, no sé per quina raó (potser perquè he estat veient fotos amb la família), que captaves el que és EL TEMPS. He sentit, segur, el mateix que senties tú. A més a més aquesta cançó em recordo aquell qui fou el millor amic què he tingut.

  3. Albert:
    Doncs sigues molt ben vingut a Paraules Efímeres.
    M’alegro d’haver-te transmès alguna cosa a través de la lectura. Cèrtament, el temps dóna molt de joc a l’hora d’escriure. Per a mi sempre ha estat un element fascinant. Com l’àlbum que menciones, on es van enganxant sols els nostres moments viscuts.
    Encantat per la teva visita, Albert. Rep una salutació ben codial.

  4. Perquè serà que hi ha aquests dos móns separats? Quan ens enclaustrem en un d’ells (pensament o sentiment) ens perdem l’altra meitat. I, el que és pitjor, només veiem a través dels nostre prisma deformador.

  5. Ferran, és una pregunta difícil de respondre…
    Potser hi ha dues natureleses bàsiques… però em sembla una resposta massa tribial.
    A vegades, “el món dels que pensen” està massa presidit pels qui fan un ús excesivament instrumental del pensament i del saber. La raó pragmàtica que només busca objectius i ho imposa com a dinàmica. Dinàmica de competició, de la qual, alguns, al final, acaben cansats per no veure-hi el sentit, o per veure-hi un sentit que no els agrada.
    Així m’ho sembla, vaja.

  6. Uf, Jaume, amb aquesta darrera reflexió ja m’has dexat encaboriada :”La raó pragmàtica que només busca objectius i ho imposa com a dinàmica. Dinàmica de competició, de la qual, alguns, al final, acaben cansats per no veure-hi el sentit, o per veure-hi un sentit que no els agrada”.
    L’hauré de reflexionar!

    Salutacions des del racó de la solsida

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s