Pinzellada

Arriba als meus peus, botant. És una pilota de plàstic blanc amb pentàgons negres, pintats. Ben infladeta, bota bé, però és d’aquelles pilotes que quan xutes alt queden a mercè de l’aire, i fan esses inesperades i despisten els petits jugadors que esperen amb delit que torni a tocar el terra i el joc continui. És una pilota d’aquelles de quan erem petits, i dins la classe, d’amagat de la senyoreta, abans de sortir al pati, comprobàvem si botava bé, calibrant les possibilitats de viure gràcies a ella un intens matx de pati d’escola, el més intens que mai s’hagués jugat, l’únic, l’irrepetible, per ser l’únic que teníem, a tocar, a deu minuts del timbre de l’hora de l’esbarjo. No, no era la pilota que hauríem desitjat -no era de “cueru”, com dèiem aleshores- però concentrava milions d’il·lusions expansives i heròiques.

Arriba als meus peus, i la xuto, ras, i retorna als seus amos i senyors, i el partit de carrer continua. Darrera seu corren una nena xinesa, petita, amb trenes i samarreta blaugrana nova de trinca, un nen grassonet de fesomies andines, amb el cabell quasi al zero, un secall de pell color de cafè amb llet, i quatre o cinc més que conformen un curiós i bigarrat calidoscopi de saltirons i crits i suors de tarda que declina, i no cal gaire més per ser feliç enmig d’un cercle de temps aturat. És un carrer del Raval, estret, i la pilota rebota a les parets, als peus, a les rialles. Jo travesso el dens grupet de futbolistes i segueixo carrer enllà. A les portes dels comerços -carnisseria kasher, barberia, supermercat- homes de dos en dos, potser vietnamites, paquistanesos, de raça indefinida i barrejada, parlen, baden o fumen.

Me’n vaig enllà, i arribo a Ronda Sant Antoni, per anar a buscar Sepúlveda. Voldría que aparegués un autobús que no trobo, que em deixés al cap del carrer per la banda on es pon el sol, a tocar de la Plaça Espanya. Decideixo caminar. Fa olor de Barcelona, de mar a la vora sense olor de sal, de tarda suau. Hi ha poc trànsit, i alguns comerços comencen a tancar. De sobte un esportiu descapotable bramula, ferotge, potent. El seu conductor, engominat, d’un cabell negre a joc amb les ulleres fins a cert punt innecessàries. Él cotxe es perd enllà, i miro en un xamfrà una botiga d’informàtica que ha quedat abandonada; factures, impagats, pèrdues. Als vidres, bruts de dies, algú, amb esprai blau, hi ha pintat “Que rebiente todo”.

Arribo finalment a lloc, i m’espero. La noia em pregunta, i em diu que el Manel ara m’atendrà.

-Manel, no sé si te’n recordes, devia ser el 2006, que vaig venir per aquí…

-Sí, sí. Espera’t, que et busco. Bé, em falta un full, però ja el trobaré. Sí, me’n recordo. Deixa’m el teu telèfon… el tinc, eh? Però per si de cas. Suposo que vols que tornem a muntar alguna història, no?

-Sí, estaría bé. Vaig quedar content aleshores. Em trucaràs, doncs?

-Sí, sí, haig de saber com tinc les dates. T’urgeix?

-No, si fos per setembre no passaría res…

Juraria que sí, que se’n recordava, però ves a saber. És Barcelona, i tots els granets de sorra són anònims sota els peus del temps, sota l’onada que adorm la platja.

Em fico al metro, i quan surti ja m’acompanyarà la nit i una brisa més fresca sobre la pell. I d’alguna forma un dia més haurà fet el seu efímer pas per les nostres vides. Sortiré del metro i serà de nit, però recordaré com aquell mateix matí, passejant per un altre racó d’aquesta ciutat, la copa d’un arbre retallava en verd el fons blau del cel. El verd i el blau, intensos, sobreposats, agafats de la mà, els colors d’un Sud de llum, perquè Barcelona és Sud quan no es vesteix de Nord si el cel és gris, bromós i baix, com en la tarda d’avui.

És Sud i és Nord, i tantes coses més que tan sols es poden explicar de mica en mica.

 

Paraules Efímeres, 31 de maig de 2009

 

Advertisements

10 thoughts on “Pinzellada

    • En llocs petits hi ha el risc de ser “massa conegut”. La tafaneria, les enveges… però compte, que en una gran ciutat això també passa, perquè, a no ser que visquis absolutament aillat, sempre t’has de moure en algun cercle prou petit com perquè aquests fenomens apareguin… Potser fa la sensació que et toquen més de lluny.
      Gràcies per llegir, Ferran

  1. Ja em convé una visió tan entranyable com aquesta, de Barcelona. A molta gent de poble -Mollet encara té ànima de poble- ens costa venir a Barcelona, amb tant brogit. I una mica de mandra. Després quan hi ets et costa parar de passejarla. Barcelona també és un misteri.

    • Sí, Barcelona a vegades és caòtica, incòmode, sorollosa. Però té racons encantadors, i una fesomia única en el món. És resultat de moltes coses, i a vegades costa de copsar-ne l’essència, perquè no té massa a veure ni amb la resta del territori ni amb altres ciutats properes i llunyanes.
      Fa temps que no visito Mollet, però la recordo com un lloc que es debat entre ser una ciutat petita o un poble gran, sense voler perdre la marca distintiva de municipi vallesà, que ja sabem que “Com el Vallès…”
      Criteri, encantat de veure’t per aquí.
      Salutacions!

  2. Lectura molt agradable del relat quotidià d’una tarda a barcelona. Per cert que jo a Barcelona hi vaig viure tota la vida i ara fa dos anys em vaig traslladar a Vilanova. El canvi ha sigut del tot armoniós. Hi visc molt bé en quest poble de mar. Bells records de la piloteta. Em el meu cas fins i tot jugàvem amb una llauna de cocacola aixafada…saludus crack

    • Noctas, celebro que hagis trobat agradable el relat.
      I que visquis bé a Vilanova no m’extranya gens. Fa molt poc hi vaig ser, i la vaig trobar una vila tranquila i cuidada. A la part baixa de la rambla, a mà dreta, uns restaurantets en unes casetes baixes amb molt de gust. El passeig marítim plàcid i animat al mateix temps, sense estridències. S’hi respiraba mar i tranquilitat. El carrer Caputxins, encantador. Només el mític “Peixerot” em va deixar indiferent.
      Gràcies per llegir, i moltes salutacions.

  3. Home, Noctas, el terror de Can Vila :)). Jaume crec que no t’has d’agafar les coses així i m’agradaria veure’t una altra vegada allà, sentir-hi una veu crítica , tot i que la contesta del Vila va ser un error i desconsideració.

    • Criteri,
      Sí, jo modestament crec que el Vila es va passar de frenada, però què vols que et digui, el noi ja té prou edat com per saber ser més prudent.
      Saps què passa? que a mi em decep molt el discurs del “jo tinc la veritat i si no la saps veure és que ets curtet”. És decepció, més que res, i que al capdavall certs debats resulten estèrils. I si almenys són divertits, encara…
      Em dona la impressió que ell -i d’altres “enfant terribles”- porten a sobre una borratxera d’importància colossal, atiada per una claca sovint massa fanatitzada pel que fa a certs temes. Però res, tampoc té més importància.
      Moltes gràcies, Criteri, sobretot per venir a llegir.
      Una abraçada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s