Aiguafang

La novel·la Aiguafang, l’autor de la qual és l’escriptor rossellonès Joan-Lluís Lluís, supera bé la primera dificultat a què s’exposa un text literari, i que és el no deixar indiferent el lector.

És una història futurista que transcorre a Barcelona. Degut a una catàstrofe climàtica, la ciutat viu castigada sota una pluja fangosa quasi constant. Una Barcelona socialment degradada, en què abunden rodamons, violents, marginats i toxicòmans, però en què es manté una classe social mitjana més o menys definida com a classe productora i consumidora, instal·lada en un fort declivi moral. Un temps en què el Japó ha sofert un colapse econòmic que l’ha desintegrat com a país i ha provocat l’èxode de nadius cap a Europa, on sobreviuen com a esclaus domèstics i sexuals. Un temps en què l’aillament i la soletat converteixen la vida en un difícil trànsit per la manca de sentit, de la mà d’un hedonisme buid, de la mà dels plaers immediats i de les satisfaccions banals. Un temps en què matar pot ser un fet trivial, lliure de qualsevol càrrega condemnatòria, una forma, fins i tot, de fer un bé al proisme.

Els personatges de la història són tan sols tres: un esclau, una sense-sostre, i un assassí.

L’esclau japonès viu, des de la seva alienació, una realitat que el sobrepassa, i que tan sols és capaç d’entendre des d’esquemes mentals mítològics propis de la seva tradició cultural.

L’assassí, un anodí empleat d’Ikea, mata en sèrie, de forma pautada i sistemàtica, intuint que hi ha quelcom de necessari i superior en la seva pràctica, com una mena de missió.

La sense-sostre està afectada per una malaltia nerviosa -el Marinetti. Un dels símptomes és el fet de poder somiar premonitòriament el que passarà. La malaltia té efectes degeneratius i pot portar a la mort. De fet un d’aquests somnis és el desencadenant dels fets, el que provocarà la interacció entre els personatges, inicialment aillats entre si.

És una novel·la molt poc trabada, on les motivacions dels personatges queden tan en l’aire que és tasca del lector omplir tots aquests buids. El que els mou a actuar queda simplement insinuat, només vagament suggerit durant quasi tota l’obra. Però al final s’evidencia en aquests personatges un dèficit de tendresa que els converteix en veritables discapacitats emocionals. Busquen, de forma molt pueril i maldestra, una dimensió afectiva que desconeixen però que intueixen com a única via de salvació personal, com a única escapatòria del veritable aiguafang de les seves existències.

El llenguatge d’Aiguafang és auster i eixut, de frases curtes, pesants, sense cap concessió a l’evocació. És el recurs formal adequat per emmarcar el contingut feixuc i sòrdid dels fets, el millor llenguatge per a dibuixar el quadre brut d’una història que manté al lector en una constant sensació d’atracció i repulsió, accentuada per la constant referència al fang meteorològic que tot ho embruta, que tot ho uniformitza, i que més enllà de qualsevol versemblança no deixa d’inquietar.

 

Anuncis

2 thoughts on “Aiguafang

    • Mireia:
      Doncs la veritat és que no, però retinc el nom d’Eduard Màrquez, del qual, des que el vas ressenyar, n’he sentit a parlar molt, amb certa controvèrsia al seu voltant.
      A veure, l’Aiguafang també ha rebut alguna crítica dura -i amb cert fonament- però a mi em va sorprendre.
      Salutacions i fins aviat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s