Políticament correcte

Diuen que quan hi ha un vessament de petroli al mar i la taca ja s’ha extès sempre apareixen els patrons espavilats que s’acosten al desastre i dissimuladament expulsen del seu vaixell les restes d’oli brut del motor o d’altres porqueries. De la mateixa manera, ara que el discurs “políticament correcte” està desacreditat apareixen els qui, defensant que les coses s’han de dir pel seu nom, s’enorgulleixen del seu racisme, de la seva homofòbia, del seu masclisme. Contínuament estem assistint a una mena de “sortides d’armari” en aquest sentit, que a mi no em semblarien ni bé ni malament si no fos que massa sovint van acompanyades de l’insult, la desqualificació, el tòpic i el prejudici; de l’argument que els “políticament correctes” no són prou honestos i busquen treure rèdits de l’ambigüitat, o que directament pensen des de paràmetres mentals febles, cosa els impossibilita d’adoptar postures fermes i d’aliniar-se a les files de les veritats úniques, la grandesa de les quals, a vegades, només saben veure ells.

No ho sé, dic això perquè darrerament veig molt envalentonats els del sector ultra-liberal, els del sector neo-conservador, i més envalentonats se’ls veu quants menys anys fa que han deixat l’adol·lescència. D’acord que hi ha molta toia d’esquerra, però no tota l’esquerra és del perfil figa-flor, hi ha discurs en l’esquerra més que respectable i coherent, documentat i rigorós. Igual que hi ha un munt de figures de pensament conservador d’una gran talla intel·lectual i personal. Això per descomptat. I sempre els agermanen les formes, el respecte, i la idea que per molt que la raó legitimi el teu discurs mai no pots desqualificar ningú ni molt menys insultar.

Això que dic és només un comentari -“és un parlar, que diguéssim”, com diria ma mare- en el sentit que em fan certa llàstima els hooligans de la paraula, aquests que, ara que el terra és brut, veureu com llenço jo la tifa més grossa, aquests que perquè ara estan descobrint la sopa d’all de la vida en una llauna caducada ens la fan beure a tots pel broc gros. Aquests que per poc que pensin veuran de seguida que el “políticament correcte” és només un estil, una forma de fer les coses que senzillament busca no ofendre ningú de manera gratuita.

 

Anuncis

6 thoughts on “Políticament correcte

  1. Entenc el fons del teu article i hi puc estar d’acord. Ara bé, amb seny i educació s’ha de poder dir tot el que un pensa i opina, i raonar-ho, sobretot raonar-ho.

    • I tant, que sí, Criteri, és justament el que vull expressar en el text. Que sovint es confon la superació de l’etiqueta “políticament correcte” amb la llicència per a desqualificar a la brava.
      Salutacions i gràcies per llegir.

  2. De acuerdo, pero entre los que traspasan lo políticamente correcto, hay diferencias. También entre los del otro bando. Me explico. Hay matices; ormertá, servilismo, periodismo de partido a veces se confunden y/o se hacen pasar por “políticamente correcto”.

    • Cierto, Gerard. Pasa como en todo, hay quien sabe y hay quien no. Hay quien piensa por si mismo y hay quien no.
      Siempre he admirado aquellos que, bajo formas exquisitas, lanzan los mejores torpedos bajo las líneas de flotación del discurso “opuesto”. Esto es lo enriquecedor para todos, porque refuerza el debate, y del debate surgen los pasos hacia adelante.
      Saludos, y gracias por leer.

  3. A vegades fa falta talent per escriure sense caure en l’insult i la grolleria. Un escriu i s’envalentona i comença a posar barbaritats i tanmateix és concient de les bestieses que posa però no se’n pot estar perquè li falten recursos que no té per dir el mateix, però sense insultar. En fi aquesta que tarea d’escriure és un pel complicada. Mira Pla, que escrivia sense cap grolleria i era un enfant terrible deliciós justament perquè no queia en el sarcasme…però Pla tenia talent…saludus company!!!

    • Noctas, aquí has citat l’exemple perfecte: Josep Pla. Un home finíssim, que com tu dius sabia exercir el paper d’enfant terrible amb tota naturalitat, senzillament perquè pensava com pensava. Quan un llegeix Pla, fins i tot el de menys és estar d’acord amb ell o no. Passa a segon terme. Amb aquella elegància i aquell respecte de fons. Pla escrivia com un senyor, no com un hooligan, perquè era un senyor. Un escriu com és, igual que toca o pinta com és…
      I referent al talent, crec que el talent dels altres a vegades pot ser un estímul pels que no en sabem tant. El mateix Pla deia que és fonamental copiar, imitar sense vergonya. D’això és del que s’aprèn…
      Sí, escriure és complicat… tens tota la raó.
      Noctas, un plaer, com sempre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s