Marc i el món (I)

Marc era un noi inquiet. Des de sempre. Però mai no ho haurieu dit per la seva presentació visual. Més aviat tendia a la passivitat, era més d’escoltar que de xerrar, preferia secundar abans que liderar, i quan queia una forquilla a terra, si podia evitar aixecar-se a recollir-la, s’esperava que algú altre alcés el cul de la cadira. Era, potser, allò que sovint se’n diu un “esperit contemplatiu” més que un home d’acció. Però el seu cap sempre fou una olla en ebullició constant, provant de destil·lar diapositives clares sobre el curs de les coses i del món.

Marc era un noi -bé, potser ja no era tan noi- a qui li feia una enorme mandra jugar a aquell joc en què un jugador es queda dret perquè tots els altres s’han afanyat a seure després de fer voltes i voltes al voltant d’un grup de tamborets. Li era igual quedar-se d’empeus, perquè sabia que al cap de poc el joc tornaria a començar. Ell preferia mirar la cara dels altres jugadors i tafanejar dins de les seves cambres interiors.

Marc va voler adoptar una nena, després de veure-la jugar a fet i a amagar -aquells nens en deien l’”escondite”, igual que quan ell hi jugava de petit. La nena era la més petita del grup, i mentre parava, mentre comptava fins a vint, interrompé el compte perquè una formiga que voltava per la paret la va distreure. “Aquesta nena és com jo”, va pensar. “Si puc me l’emporto a casa.”

Sí, Marc havia perdut molts trens per anar massa just de temps i al darrer moment distreure’s amb un paper enganxat a la porta del bar de l’estació. Però bé, al final sempre agafava el darrer tren de la tarda, el que més parades feia, el que passejava per totes les pujades i baixades d’un paisatge nou.

Marc va conèixer l’Elsa, una noia d’acció trepidant i d’ordre elemental. Una d’aquelles noies que entenen que l’ordre del món es construeix a partir d’una cuina endreçada i d’una carpeta amb els rebuts de la llum i l’aigua al dia. I per descomptat, a partir d’ uns cabells frescos i d’un somriure de franc.

Un dia van quedar per sopar a casa d’ell, i a mitja tarda Elsa el trucà per telèfon.

-Marc, ja et vaig dir que si no tens el pis endreçat no hi haurà truita de patates. Que et conec.

I Marc s’afanyà a endreçar les caixotes de llibres, la roba, els prismàtics per espiar els coloms, les brúixoles de plàstic i cinc-cents objectes més del tot inversemblants. Entre tanta endreça a fons trobà un vell calaix on hi guardaba retalls de diari i papers manuscrits. Una inesperada finestra oberta al passat, empolsinada, però viva. Decidí obrir-la i començà a llegir.

Trobà una carta dirigida al seu germà, que estava a punt d’acabar el servei militar.

Mira, Pau, ara el món va bé. Els russos han vist finalment que han d’incorporar-se progressivament a l’economia de mercat, i així és com ho faran. He llegit que en vint anys crearan un teixit productiu pròsper i una classe mitjana que els portarà a un sistema democràtic estable. S’estan desarmant, tant ells com els ianquis, i bla, bla, bla…”

I sota aquella carta veié un munt de retalls, reportatges, articles, revistes velles… no hi havia dubte: tot allò s’havia de llegir.

Mirà el rellotge: tres quarts de sis. Tenia temps. L’endreça podia esperar.

 

(continuarà)

 

Advertisements

14 thoughts on “Marc i el món (I)

  1. Escribir una carta, pederse en los prolegómenos, recoger los limones que la vida te da, domesticar al dragón, no tensar el hilo demasiado… Buenas propuestas.
    He leído este texto en catalán y algo voy pillando, pero me pierdo cosas. Aguardo su traducción ( sin tensar el hilo)
    Un saludo

    • Me alegro de que te parezcan buenas propuestas. Yo así lo creo también.
      Ya he puesto la traducción. Esa parte la tenía bastante descuidada.
      Shandy, muchas gracias por venir a leer.
      Saludos!

  2. Va , va i què més…. els impacients estem expectants.
    Sempre he envejat aqueslls “empanats” amb les formigues, mentre el món volta
    per ells s’atura.

    • Paciència, impacients… 🙂 d’aquí a pocs dies la continuació. Primer he d’observar el Marc mentre llegeix els vells paperots que guardava…
      Sí, el Marc és un d’aquests empanats. El món gira dins del seu cap. Jo, de gran, vull ser com ell.
      Àlfil, gràcies per llegir
      Salutacions!

    • Doncs la continuació ja està en marxa, Mireia.
      Sí que m’agradaria, i per intentar-ho no quedarà.
      Salutacions i gràcies per llegir!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s