Marc i el món (II)

I sota aquella carta veié un munt de retalls, reportatges, articles, revistes velles… no hi havia dubte: tot allò s’havia de llegir.

Mirà el rellotge: tres quarts de sis. Tenia temps. L’endreça podia esperar.

Trobà un número de la revista Time que tenia, a la portada, la imatge d’uns míssils de color vermell  amb la falç i el martell pintats. L’article central de la revista girava a l’entorn del tema dels míssils nuclears soviètics. Suposadament, la URSS tenia capacitat d’atac precís sobre capitals de l’Europa occidental, però hi havia el dubte de si en la llarga distància els coets rojos podrien encertar un blanc definit. O sigui, en el cas que els projectils arrivessin als EUA, podríen fer impacte sobre Nova York o Los Ángeles o caurien en qualsevol zona despoblada de Nebraska, o fins i tot al mar?

Recordà l’angoixa que li produien, de petit, els vaticinis dels experts en política internacional cada final d’any:

En el año próximo, las superpotencias darán pasos decisivos hacia un endurecimiento de la tensión nuclear. El frágil equilibrio puede romperse en cualquier momento, a menos que…” Al final ningú no va prémer cap botó fatídic, i potser el risc es va sobredimensionar. Però de la por no se’n va deslliurar mig món durant massa temps.

Altres papers esgrogueits parlaven de solucions imminents al conflicte àrabo-israelià. Recordà Arafat passant revista, amb posat de comandant suprem, a una formació de Mossos d’Esquadra a la porta del Palau de la Generalitat, una nit en què Jordi Pujol li oferí un sopar a ell i a part de la seva delegació. Fou un dels darrers actes d’una conferència de pau sobre l’Orient Mitjà que el món acollí amb veritable optimisme. Al cap de… poc? molt? un extremista jueu assassinava Yitzhac Rabin, primer ministre israelià. La pau tornava a escapar-se, volant amb les seves ales blanques.

Abans havia caigut el Mur de la Vergonya. No, no era de la vergonya. Era un Mur de Protecció Antifeixista. Era bo que els murs caiguessin? No, tot el contrari. Era bo que els murs s’alcessin. Se n’alçà, anys després, un de formidable en terres palestines i els terroristes es quedaren aïllats i fotuts. Ens doctoràrem en murs. Conclusió: un mur és bo si qui l’aixeca és del bàndol dels bons.

Mirà el rellotge: un quart de vuit. Encara tenia temps. Temps, temps, temps és el que Marc volia en aquest món, tenir tot el temps del món.

Remenà papers que parlaven amb entusiasme d’un concepte nou: Globalització. Una mena de baixada definitiva de l’Esperit Sant a la Terra. Ja no més pobres. Desenvolupament sòlid i sostingut per a tots els fills de la Creació. A l’altra cara de la moneda, un fantasma, un Satanàs cruel que ens rostiria a tots en les seves sinistres calderes: Canvi climàtic. Ai de qui no seguís el credo del bon ecologista! L’infern l’engoliria amb la seva boca terrible, un monstruós forat a la capa d’ozó.

Els ecologistes són una colla de papanates”. “No, que Al Gore és un home documentat”. “No, Al Gore és un perdedor sense escrúpols que s’infla les butxaques a cop de conferència. Igual que Gorbatxov”. No… sí… potser sí, potser no… No ho sé.

Recuperà un retall, no recent, però tampoc massa vell. Parlava d’Internet. “Internet: la democratització del coneixement”. “Internet generarà fluxos d’opinió alternatius al sistema, i tindrà un pes decisiu en la marxa del progrés. Internet ens farà lliures, i a tots els estudiants del món els farà definitivament autònoms i intel·lectualment independents”.

Més paperots: Espanya es balcanitzarà i ens matarem tots com a conills. No, la UE no ho permetrà mai. l’Euro és la garantia de la solidesa econòmica d’Europa, una Europa unida econòmicament és una Europa unida políticament, i aquí mai no hi haurà sang… Però a veure: la llavor de tots els drames peninsulars, no és el nacionalisme? Maleïts nacionalistes! O no? Per la seva culpa el castellà desapareix de Catalunya. Maleïts espanyolistes (nacionalistes de l’altra banda!). Per la seva culpa el català desapareix de Catalunya. Un diari de més cap aquí deia que Carod-Rovira situava el 2014 com a horitzó per la independència…

Marc va treure la pols a un suplement d’economia de principis de l’actual dècada, on s’afirmava que “l’entrada de l’Euro no ha de comportar necessàriament una pujada dels preus”. Aleshores, perquè han pujat tant? Doncs per culpa de l’Euro. No, la culpa és dels comerciants, que on abans hi deia “100 ptes” de seguida hi van pintar “1€”. Quant val un tallat? Un euro. Cent-seixanta pessetes. I una ampolla d’aigua al concert de U2? Sis euros. Mil pessetes. Beure aigua per mil pessetes.

Papers que deien que hi havia armes de destrucció massiva a Iraq. Presidents que hi pujaven de peus. No.., era una bola com una casa, i ho sabia tothom. Sí, però Iraq és avui un país millor sense Saddam. Molt millor, i els iraquians ho agraeixen. Fou un iraquià qui va mostrar el cau on s’amagava el sanguinari dictador. A més, Saddam, tothom ho sap, va fer caure les torres bessones. I Bin-Laden… Hi ha rumors que ha mort al fons d’una cova polsosa sense cobertura al mòbil.

Finalment, Marc arribà als retalls de premsa recents, més frescos en el seu cap, menys empolsinats.

Crisi. L’ultraliberalisme causa crisis. No, les crisis les causen els socialdemòcrates com Clinton, que la va pifiar amb les seves decisions poc rigoroses… Qui ens va ficar a la crisi no ens en pot treure… o sí, és la dreta preparada i seriosa l’única que ens pot salvar del desastre…

Segurament es feia tard, però Marc estava fascinat per aquell torrent de corrents encreuats, per aquelles formes presents de passat fossilitzat i contradictori. Però havia de deixar-ho. No volia posar en risc res de res, i menys una prometedora truita de patates, que ja imaginava desfent-se-li a la boca. Reprengué la carta que havia escrit al seu germà Pau, i l’acabà de llegir. Per cert, la carta era del 1986.

…Pau, així és com ho veig. Per més rumors extranys que circulin, tu no et preocupis. Ja hem vist com allò de Gaddafi i els ianquis no ha quedat en més que un episodi local, de tensió local que no ens ha afectat a cap altre país de l’entorn mediterrani. A més, tu ja tornes a casa… per què t’hauries de preocupar, ara, a aquestes alçades? De debò, que poc a poc el món s’arregla, ja veuràs com d’aquí a vint anys veurem que ha estat així, com et dic.

Res, que tinguis una bona tornada. T’esperaré a l’ estació de Sants, a l’hora que em vas dir. Portaré el cotxe. El teu germà, que t’estima,

Marc.”

Eren tres quarts de nou, i Elsa arribaria al cap de poc. S’adonà que encara tenia molta feina per fer, i que la truita perillava. Però era urgent que fes una cosa encara abans. Ho havia decidit en aquell mateix moment, i fins que no ho fés no estaria tranquil. A veure si tenia temps.

 

(continuarà)

 

Anuncis

6 thoughts on “Marc i el món (II)

  1. Volem tenir temps per fer tot i t’asseguro que no es pot. S’ha de triar i (paraula que no m’agrada gaire) “prioritzar”.
    A mi m’agradaria que mentre el Marc va fent tot això que no tenia previst fer però que la falera més immediata li fa fer s’aturés el rellotge i així quan acabés de fer tot això que tant li aportarà i tan plaer li haurà donat podria seguir amb el seu curs normal i anodí.
    Si els dies tinguessin 48 hores voldriem que tinguessin 96.

  2. Una vegada, un escriptor va guanyar un premi literari molt ben dotat econòmicament. Quan li van preguntar què faria amb els diners va respondre: “comprar temps.”
    No sé, potser el Marc té el temps just i se salva “in extremis…”
    Tens raó. Si tinguéssim caps de setmana de tres dies els voldríem de quatre.
    Gràcies per llegir, Àlfil.

  3. Com a col.leccionista -de paper antics sobre tot- també com en Marc m’agrada repasar publicacions antigues, és un exercisi útil, i sovint aprens a relativitzar el que diu la premsa i a seleccionar. Sé que és una grolleria demanar-li a un escriptor això, però: ens
    diràs la moraleja?

    • Doncs després del tercer capitolet crec que quedarà clara la intenció del text, tot i que pel teu comentari veig que ja s’entreveu.
      No t’amoïnis per preguntar a un “escriptor…” En el meu cas deixem-ho en “un que escriu”.
      Criteri, salutacions i sobretot gràcies per llegir

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s