Marc i el món (i III)

Eren tres quarts de nou, i Elsa arribaria al cap de poc. S’adonà que encara tenia molta feina per fer, i que la truita perillava. Però era urgent que fes una cosa encara abans. Ho havia decidit en aquell mateix moment, i fins que no ho fés no estaria tranquil. A veure si tenia temps.

Baixà al carrer. Just davant de la seva casa de veïns hi havia una botiga-taller d’arts gràfiques. Aquell impressor tenia un programa informàtic que feia targetes personals de presentació que s’imprimien en un moment. Fer-se targes personals era quelcom que ja no s’estilava, però al Marc li agradava, de tant en tant, fer aquest tipus de coses. Si mai hagués d’anar a Amèrica hi aniria en vaixell. I ara es feia fer targes, aquelles obsoletes targes de presentació, potser per definir-se més que per presentar-se, i de la forma més sintètica possible. N’hi encarregà un paquet. Triaren un disseny senzill. El nom i alguna cosa més:

 

Marc Espinosa Ruíz

Ciutadà escèptic

 

S’imprimiren en un no-res, i satisfet com es quedava sempre després d’haver fet alguna cosa simbòlica es centrà, ara ja sí, sense més distraccions, en l’assumpte prioritari.

Eren les nou menys cinc quan entrava de nou pel portal de l’edifici, i pujà corrents tota la tirada d’escales. Entrà a casa seva. Endreçà, recollí, tregué pols, escombrà. Guardà el paquet de targetes al mateix calaix dels vells papers. Just en el moment en què el tancava, sonà el timbre.

Al llindar de la porta hi havia l’Elsa, amb un somriure franc, i un petit ram de flors. A l’altra mà, una bossa de plàstic que no ocultava la forma d’un tupperware de mida gran.

Ella entrà, i començà a passar revista, amb un somriure teatralment maliciós, passejant-se i examinant tots els racons amb aires de jutgessa bona, i finalment eixamplà el somriure llançant el missatge de prova superada. Omplí d’aigua un gerro i hi ficà les flors. Les situà on més s’equeien. Definitivament, Elsa era capaç de compondre, amb un sol moviment dels seus dits, un retall de bellesa.

Pararen la taula a la terrassa d’aquell petit sobreàtic i soparen. Menjaren aquella truita, daurada com un sol, com un as d’oros rotund, guanyador, antídot contra totes les mentides d’aquell món. Rodona com s’imaginava el perfil de la veritat, l‘única veritat plausible en aquella nit d’estiu i en aquella vida.

Més enllà, rera el perfil de les teulades urbanes, un coet, una palmera de llum, els vestí el cors de festa.

 

Anuncis

2 thoughts on “Marc i el món (i III)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s