Violoncelista

Tots els instruments són bells, perquè tots són mitjans per transmetre la bellesa de la música, el llenguatge que més directament incideix en el sentiment i l’estat d’ànim, potser perquè és el menys intel·lectualitzat dels discursos estètics.

Tots els instruments son bells i tots poden arribar a commoure, des de l’arpa a la tuba, passant piano o la veu humana.

Estem envoltats de música, però quasi sempre desvinculada de la seva gènesi absoluta, que és l’acte físic en què l’intèrpret produeix el so que canalitza els seus sentiments i l’esperit d’una peça. Em refereixo a que quasi sempre escoltem música enregistrada. Durant molt de temps l’única forma d’escoltar música consistia en situar-se davant d’un músic que tocava, però a partir de l’aparició de les tecnologies de gravació es va fer possible escoltar-ne sense que fos requerida la presència d’un intèrpret.

Tot i així, encara ens agrada escoltar algú que toca. I quan som oients de música en viu -avui dia en diem així- també descobrim que hi ha una visualitat que envolta el propi fet musical. I que aquesta visualitat és un llenguatge complementari que contribueix al resultat estètic final. Per això els artistes es vesteixen d’una forma particular, els escenaris es cuiden, i la pròpia visualització dels instruments és per si mateixa una experiència interessant. Ens agrada el simple fet de mirar l’instrument: un piano de cua, un contrabaix, un trombó de vares, un saxo baríton, tant com un rack de sintetitzedors, una pedalera multiefectes, etc.

Entrant en el terreny de les apreciacions personals, m’atreveixo a dir que hi ha instruments que afavoreixen molt més que altres la presentació visual del músic. Penso que és el cas del violoncel.

Avui he sabut que una nena s’ha decidit per aquest instrument, que el vol tocar i que el començarà a estudiar.

He pensat que si una nena tan bonica arriba a ser una noia igual de bonica i que arriba a tocar bé un instrument tan bell, escoltar-la i veure-la tocar serà, el seu dia, quelcom realment preciós.

 

Advertisements

7 thoughts on “Violoncelista

  1. Dejé un comentario que por una misteriosa razón ha desparecido. Bien, lo de la estética de los músicos me parece todo un hallazgo. Saludos

  2. Mmmmmm… doncs si l’important és el violoncel, a banda de la nena, potser hauràs de veure Departures fins que la nena et pugui fer un concert privat. Com la música en viu no hi ha res, i per a mi el més màgic és veure i sentir un violí. Els moviments dels
    violinistes són genials!

    • alegría, què és “departures”?
      Sí, el violí també és preciós, la veritat.
      I res, que m’alegra molt veure’t per aquí, un cop més.

  3. La pel·lícula Departure (mal traduïda com a Despedidas), que va ser la guanyadora com a pel·lícula de parla no anglesa en el darrers òrcar. La fan als Verdi encara… suposo.

    A mi també m’alegra passar per aquí 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s